Ángel Olaran, missioner :: Entrevistes

Entrevista

Divendres, 6 d'Octubre del 2006 portada > entrevistes > entrevista

Ángel Olaran, missioner

Ángel Olarán, missioner dels Pares Blancs, porta anys ajudant a centenars de persones necessitades de l’Àfrica, primer a Tanzània i després a Etiòpia, a la localitat de Wukro.

Gràcies al seu esforç ha aconseguit fundar una escola professional a la zona, oferir ajuda assistencial a diversos col·lectius desafavorits i coordinar el projecte de medicusmundi a la regió de Tigray, entre d’altres molts mèrits.

Àngel Olarán, originari d’Hernani, Guipúscoa, visitava el passat 2 d’octubre la nostra ciutat.

Senyor Olarán, quin és el motiu de la seva visita?

El motiu són uns 500 o 600 nens mal alimentats que depenen d’un grup de suport que tenim aquí a Barcelona i a Cerdanyola. Es calcula que a Tigray un 80% dels nens estan mal alimentats, molt d’ells per sota del 60% del pes ideal. Arran les visites d’oftalmòlegs catalans a la regió per operar de cataractes, va créixer el grup d’ADIA que ajuda en el desenvolupament dels nens a Etiòpia i especialment a Tigray. Hi ha tres menjadors infantils però, a més, també s’encarreguen de la dona i de facilitar la seva salut durant l’embaràs.

Com va decidir vostè donar el pas i convertir-se en missioner?

Quan jo tenia 18 anys no existia el voluntariat, sent Espanya un país catòlic, sinó que existien les missions i ja aleshores jo em movia en aquests ambients. Tenia amics que havien estat a les missions i la idea de donar un cop de mà em va acompanyar des de jove. Així, als 18 o 19 anys vaig decidir donar-li cos a aquesta idea i va coincidir amb una experiència que vaig tenir molt bona, que ha marcat la meva vida; una experiència de Deu que va durar mig minut i que no he necessitat que es repetís mai més, però sempre ha estat present. Aquesta experiència em va ajudar a aprofundir més, a prendre més seriosament el que pensava de les missions. Poc a poc la idea va anar madurant i vaig decidir fer la prova com a sacerdot. Tenia clar que havia de ser a Àfrica. Així vaig començar amb ells i encara continuo.

Va estar 20 anys a Tanzània, quins records en té d’aquesta etapa?

Tots són entre bons i bonics perquè va ser un treball amb la gent. Jo vaig començar de zero i va ser el contacte amb la població el que em va obrir el camí, no només com a sacerdot sinó també com a persona. Jo m’he descobert allà, hi havia moltes coses que desconeixia de mi mateix. Em quedo amb el que he descobert allà de mi i el que he descobert de la humanitat. He tingut un tracte gairebé podríem dir amb la humanitat nua, en el sentit de que hi ha molt poca roba material.

Se sent decebut del primer món quan arriba aquí?

No és decepció però t’estranya tota la necessitat d’objectes materials. Són tants que no saps on està la persona. Saps on està el seu cotxe, on està la seva casa, on estan les seves vacances, on estan els seus crèdits...Els nens des de petits es complementen amb un món material, amb joguines que no els fan gràcia, amb joguines que no necessiten i als pares molts fills no els veuen. Aleshores no saps si estàs o no decebut però sí que te n’adones de que aquest no és el meu món.

D’altra banda, quan visites universitats, ajuntaments o escoles...tot està muntat a un nivell top, no els falta de res. Són projectes de mil milions o 500 milions i després quan tu vens amb un projecte de 50 mil euros ja sembla que estàs atacant a tota l’economia de l’Estat espanyol. Et diuen, però tu saps el que estàs demanant? No t’estàs passant?

Tu imaginat, amb 30 cèntims d’euro una persona esmorza, dina i sopa; T’imagines a quins nivells estan? I que hagis de mendigar això... se’t cau la cara de vergonya pensant que pertanys al primer món.

Aquestes desigualtats no ens treuen la son?

El més trist és que en aquestes desigualtats el primer món està de ple. Tot el que produeix el tercer món, tota la matèria prima, sigui coure, cotó, cafè..., els preus es posen al primer món i cada vegada es paga menys per la matèria prima i es paga més per la matèria processada que d’aquí va allí. És un sistema assassí. Sents ràbia, impotència. Són desigualtats programades pel primer món, són desigualtats criminals.

I no li donen ganes de llençar la tovallola?

Mai, mai. Sempre penses aviam si podem conscienciar a la gent. La nostra aportació és mínima, és un granet de sorra. Si jo llencés la tovallola el primer en perdre seria jo mateix perquè, tu saps lo maco que és estar allà amb els nens? És una benedicció. Hi ha amor a dojo, a més és un amor maco, espontani, sincer, que no el tens que buscar.

Expliqui’ns, ara a Etiòpia, què es el que estan fent a Wukro?

A mi em van cridar per donar suport a la creació d’una escola professional i vaig acceptar. Vam organitzar l’escola, que és d’agricultura i comerç, s’han obert tallers també de fusteria, tall i confecció, es treballa el cuir, música, karate... A banda d’això, hi ha altres activitats paral·leles com ajudes a nens orfes, menjadors per a nens, suport a dones de famílies monoparentals sense recursos i també s’atorguen crèdits... Al mateix temps, s’han construït 700 letrines, un pavelló de 47 plans per a tuberculosos, ajudem a un grup de persones afectades per Sida o hem començat amb la reforestació d’arbres.

Tot això amb quantes persones?

Comptem amb uns 16 mestres i després a la comunitat som 6, 2 sacerdots diocesans i quatre de la Societat dels Missioners d’Àfrica. També una jove catalana voluntària ens porta temes administratius i el tema dels nens orfes.

Vostè que coneix la situació d’Àfrica, com entén el fenomen de la immigració?

El que m’estranya es que hagi trigat tant. Fa 300 anys els africans no volien venir a Europa. Europa durant 400 anys ha dominat el món. Què ha passat, per exemple amb tots els indis americans, quants queden, a quants han matat. I els invasors no anaven amb papers i no demanaven permís; anaven, s’establien i posaven el peu i el que fos, si era necessari el fusell.

Fa uns dies, els suïssos, han aprovat una llei molt dura contra els immigrants. T’asseguro que hi ha milions i milions de dòlars africans a Suïssa. Mobutu, home horrorós que ha destruït el Congo, estava mantingut per les potències europees gràcies a les riqueses del seu país. Tots aquests diners estan a Europa. Els diners del tercer món entren per la porta gran a Europa mentre es posen barreres tremendes per rebre a les persones que venen d’allà.

Els diners entren, no tenen cap frontera i en canvi a les persones se les mira amb mala cara. És espantós. Després escoltes frases tremendes. Diuen... “tenim tots els centres d’acollida col·lapsats, tenim 15 mil sudafricans i ja no sabem què fer amb ells”. I després t’assabentes que hi ha 41 milions de turistes i per a ells no hi ha cap problema.