Entrevista
Isidre Grau - Escriptor
I al cinquè llibre l’Isidre Grau descansà, acabant una llarga relació, de més de dues dècades, amb la família Benavent-Frías. L’aparició d’ El punt blanc de l’horitzó (Ed. Proa, 2006), darrera obra publicada pel novel·lista local, tanca el cicle iniciat amb Els colors de l’aigua i que ha fet que Grau rebi enguany el guardó de Cerdanyolenc de l’any, a criteri dels i les periodistes locals.
Com ha anat la gestació del nou llibre, El punt blanc de l’horitzó?
Ha estat bastant llarga, si tenim en compte que la primera setmana de l’abril del 2000 vaig anar a Kosovo durant una setmana per agafar idees, per ambientar-me de l’espai on volia que passés l’acció. A partir d’allà, no vol dir sempre, constantment, però amb intermitències i sobretot aquests dos últims anys he treballat molt per escriure el llibre. Una obra en la qual recreo dos móns, el de Berta Benavent, la que era sindicalista i ha acabat sent parlamentària a Madrid i l’Àngel Benavent, el fotògraf de guerres que ja fa 18 anys que voltava pel món fins que té un accident a Kosovo. I amb la presència del Daniel, el fill de la Berta i el darrer habitant del casal familiar.
Amb aquesta obra obre tanques les novel·les en les quals vas explorant i explicant la història de cadascun dels germans Benavent-Frías ....
Aquesta novel·la és més ambiciosa que les altres perquè recupera alguns dels temes oberts a Els colors de l’aigua i tanca, d’una manera molt concreta, la figura d’en Pau Benavent. Perquè dins de la novel·la hi ha una mena de carta recuperada d’ell en que dóna tot un sentit del per què tot això. En aquest sentit he buscat que la novel·la sigui cap i cua.
Un cop has vist el llibre imprès han quedat descansat, has tret tot el que tenies al pap de la família Benavent – Frías ..
Sí, en aquest sentit és un projecte que molta gent m’ha preguntat si era molt forçat. El cert és que no. Vaig agafar la idea després d’escriure Els colors de l’aigua que volia ampliar els móns de cadascun dels fills. Va ser una mena de compromís amb mi mateix, una certa necessitat d’acabar d’explicitar tot això perquè sí que tenia la idea d’on havien anat però no sabia què havien fet, tota aquesta gent. Ho he anat descobrint amb el pas del temps, a base de viure jo, també. D’alguna manera la gràcia del cicle és que no tot estava clar l’any 84, 85, quan vaig anar-ho fent sinó que jo he hagut de viure 20 anys més per donar-los respostes diferents perquè ells continuessin vivint.
En la teva obra retorna amb molta força Vinyes de Savall, la recreació literària de Cerdanyola. Un marc geogràfic que va evolucionant, potser especialment a Els colors de l’aigua...
Vinyes de Savall continua sent un marc, segueix una evolució paral·lela a Cerdanyola i a tantes poblacions del Vallès. D’alguna manera i ara que ja està tancat el cicle, sí que volia donar una certa significació a l’existència d’aquest espai. Senzillament és el joc de sempre, el joc que fan molts altres escriptors de crear un espai imaginari en el qual són més lliures de parlar del que han vist. De fet està clar que Vinyes de Savall surt de la meva experiència no tan sols a Cerdanyola sinó d’aquest entorn del Vallès i bé, és la meva jugada de fer literatura.
Un públic fidel t’ha acompanyat amb els seus comentaris, el seu suport. La proximitat dels teus lectors et permet rebre molts retorns, molts comentaris, quan la gent ha llegit les teves obres? Què en fas dels seus comentaris?.
Per mi em serveix molt tenir aquesta mena d’aurèola d’amistat, de seguidors i això és important. El que passa és que quan et poses a escriure fas abstracció de tot. De totes maneres, el que si que recordes més és gent que t’ha dit algunes opinions, t’ha fet veure algunes interpretacions de les teves obres.
Així si reps crítiques ben expressades no tindràs cap problema en acceptar-les ...
La crítica, positiva o no, és el que volem, el que necessitem els que escrivim. Es veu que aquella persona que et diu alguna cosa s’ho ha mirat i ha trobat coses, bones o dolentes. El que busquem és com allò que volíem dir ha arribat, que moltes vegades costa molt de saber-ho ... Potser és que la societat en la que estem vivint és molt ràpida i tot ho cremem molt ràpid.
En el punt blanc de l’horitzó i a diferència de les altres novel·les hi ha una localització geogràfica, el Kosovo, i uns fets, que ens són molt propers. Ha estat difícil situar-hi allà la història de l’Àngel, la Berta i el Daniel ...
La localització als Balcans no és gratuïta. En tot el cicle d’Els Colors de l’aigua hi ha una determinada visió d’Europa. Com que tenia clar que volia tancar l’any 2000 els tractes amb aquesta família i un protagonista tenia la professió de reporter amb la que podia estar en algun conflicte, vaig triar la guerra dels Balcans. Una cosa et porta a l’altra i d’alguna manera vaig anar encaixant les peces. El que sí que va ser realment important i definitiu perquè jo pogués escriure és haver estat a Kosovo. L’abril del 2000 m’ho vaig arreglar per poder anar allà una setmana. El temps que hi vaig ser en un lloc per a mi tan estrany quan feia un any que havia passat tota la guerra, realment és la setmana que l’Àngel, la Berta i el Daniel estan allà. Ells fan una mica les passes que jo vaig fer. Evidentment sense que a mi m’hi portés cap problema com el que els hi porta a ells. Realment, per mi és molt important viure, respirar al lloc on s’esdevindrà l’acció. Si jo no hagués anat a Kosovo hauria estat molt incapaç de situar els seus passos, això està clar.
L’any 2006 s’acompleixen 20 anys de la publicació d’Els colors de l’aigua. Hi haurà cap celebració, cap acte, perquè la ciutat participi d’aquesta efemèride...
La idea, que encara s’està concretant, és aquest trimestre dedicar-nos a parlar d’aquesta darrera novel·la. Posteriorment i ja dins del primer trimestre de l’any vinent s’està pensant en fer unes taules rodones, unes petites activitats, que recordin l’existència del cicle i que els de Cerdanyola i els del Vallès tinguin present que nosaltres tenim una mena de Macondo, una mena d’Obaba, espais literaris imaginaris que permetin dir tantes coses. Durant aquests vint anys m’he dedicat a Vinyes de Savall i em considero amb els comptes saldats. Ara el que voldria és que en quedi constància de la feina feta. Això és el que intentarem posar de manifest el primer trimestre de 2007.
Els periodistes de la ciutat t’han nomenat cerdanyolenc de l’any. Com has rebut la distinció?
Quant moltes vegades parlem de que els premis, les distincions no tenen importància, sembla que ho volem creure. Però quan en reps alguna, penso que hi ha aquella petita vanitat que et fa estar content. Per altra banda com que es tracta d’una distinció honorífica i molt propera m’ho agafo amb una extrema simpatia i sento que al menys hi ha una sèrie de gent que més o menys segueix el que fas i que també està disposada a parlar-ne amb els altres. Per tant, fantàstic.
Crèdits
Text: Jordi Jorba. Adaptació d’una entrevista emesa per Cerdanyola Ràdio.
Fotografia: J.R.Urbano i cedides
Disseny: RIVO10 Digital
Web de l’autor: www.isidregrau.net
imprimir 
|