Entrevista
Mikel Paredes, germà de Txiki
Mikel Paredes Manot és germà de Jon Paredes, Txiki, afusellat a la Collserola cerdanyolenca el 27 de setembre de 1975 acusat d’un assassinat d’un policia i participació en un atracament on va morir un altre agent. Txiki va caure executat per un escamot de sis voluntaris de la Guàrdia Civil en presència del seu germà i dels seus advocats, Marc Palmés, ja desaparegut, i Magda Oranich. 32 anys després el germà i l’advocada participaven a l’acte d’homenatge a Txiki fet a escassos metres del lloc exacte de l’afusellament i reivindicaven la revisió d’un cas totalment irregular. Se’l va condemnar en unes hores sense presentar proves.
-S’ha col.locat una placa commemorativa al costat del lloc on va morir el seu germà. Actes com aquests són durs, però també encoratjadors.
Sobretot perquè el que es demostra és que hi ha una memòria històrica, al menys entre un bon grapat de gent del poble, i és un primer pas per aconseguir que coses que estan oblidades tornin a ser revisades i que tinguem la certesa que no quedaran a l’oblit. És trist perquè em recorda el mati que vaig passar aquí, però s’assoleix alguna cosa mereix la pena. Jon va morir sent un jove idealista i lluitador, en la millor edat, i si s’aconsegueix alguna cosa no haurà estat tot el que va donar, la seva vida.
-La família reclama la revisió d’un cas totalment irregular
Et pots imaginar en temps de Franco com funcionava això. Ens agradaria que es revisés i d’una vegada per totes diguessin qué va passar, com va ser i perquè el van matar. No obstant això, sóc escèptic. Creia que Zapatero seria més fort i no s’anava a deixar acollonir, parlant en plata, per la dreta. Tampoc estem demanant que es doni coses extraordinàries, que no es puguin fer, simplement que la veritat sigui dita. Tan de bo s’ho repensin i que la pròxima vegada que ens veiem no tinguem que estar parlant un altre cop del mateix i afegint anys i anys i anys, com està passant que cada cop que vinc em salten les llàgrimes i a veure si algun cop m’aturo.
-32 anys després, l’Estat Espanyol s’assemblaria en alguna cosa al que desitjava Jon Paredes?
És indubtable que hem avançat, i qui no ho vulgui reconèixer és absurd, però està clar que coses importants que reclamen els pobles encara no són reconegudes. De vegades els polítics pensen massa i treballen poc, haurien d’escoltar més a la gent del poble i crec que funcionaríem millor i es solucionarien els problemes. A veure si amb el temps aconseguim que reconeguin tot això.
-Va estar present en el moment de l’afusellament de Txiki, quines sensacions li venen a la ment al recordar-ho?
Era un dia molt trist. Tal i com es va muntar el tema ja al traslladar-nos des de la presó Model fins aquí -una zona de bosc al costat del Cementiri de Collserola- amb molts cotxes policials, els controls, la mateixa execució amb una Guàrdia Civil una mica estranya amb barba que en aquells moment no duia cap agent normal... imatges que et pots imaginar. Tenia la sensació que matant Jon, Ángel i els nois del FRAP –aquell dia van ser executades 5 persones: dos membres d’ETA, Joan Paredes i Ángel Otaegui, i tres del FRAP, José Humberto Baena, Ramón García i José Luis Sánchez-, anaven a matar quelcom important d’un poble. No aconseguiré oblidar-ho mai. És impossible. De vegades tracto no d’oblidar, però si d’asserenar-me i veure les coses d’una altra manera, però fins que no vegi que es soluciona en alguna cosa els nostres problemes, i parlo en general, seguiré pensant que aquell dia va ser trist.
Magda Oranich, advocada
-Junt a Marc Palmés, va portar la defensa de Jon Parades, Txiki, un procés totalment irregular.
Vaig defensar molts presos polítics i aquest va ser el procés més irregular que he vist mai. Tots eren irregulars, però com aquest cap. Va ser un Consell de Guerra i no un procés civil, i no sumari, que ja és horrorós, sinó un Consell de Guerra sumaríssim. Una nit a les 12 es presenten els militars a casa dient que anéssim que teníem quatre hores per la defensa i de 12 a 4 de la matinada vam tenir que preparar-la. Quan van donar la sentència a les 5 del matí, va haver-hi dues hores per presentar recurs. És evident que Franco el volia matar i volien fer els afusellaments a Madrid, Burgos i Barcelona al mateix temps. Com aquest procés anava més lent van córrer i el van fer sumaríssim. Avui estem amb les lleis de Memòria Històrica i hem de pensar que en una dictadura tots els processos són irregulars, però n’hi ha d’uns més que altres. No ens van deixar presentar cap prova. Avui veiem judicis assenyalats que duren mesos; va durar una hora i mitja. Pim-pam-pum, fuego. I malauradament, mai millor dit.
-Txiki era membre d’ETA en uns moments molt diferents als d’ara.
Avui, lògicament, està molt desprestigiada i es considera per quasi tothom una organització terrorista i en aquell moment les forces polítiques li donaven suport i després ETA es va escindir. Alguns diuen si Txiki estaria en un o altre costat, no en tinc ni idea ni tan sols si continuaria a ETA o tindria un alt càrrec en el govern basc, i no era la nostra missió, vam actuar com advocats. Era un militant antifranquista i en aquell moment no miràvem ni tan sols si del que venia acusat ho va fer o no, si haig de ser sincera. Si sé, com a jurista, que no hi havia cap prova que ho hagués fet. I aquella era la qüestió.
-L’execució de Txiki, tal i com van ser els fets del 27 de setembre de 1975, va ser un retrat d’aquella dictadura agònica. No ho podem ni imaginar 32 anys després.
Exacte, però de fet tampoc ho imaginava aleshores. Estàvem al tardofranquisme. No s’havien executat presos polítics des de 1963, quan van matar Julián Grimau i Granados i Delgado –dirigent del PCE, un, i dos anarquistes acusats d’un atemptat que s’ha demostrat que no van cometre, els altres dos-. Ni nosaltres ens ho pensàvem, defensàvem processos al Tribunal d’Ordre Públic i havia la sensació que tot s’havia acabat. Crec que per això els partits polítics, clandestins però existents, no van fer el que tenien que fer perquè en el fons ningú es pensava que podia passar. Va ser com un mal somni i encara penso de vegades si no ho vaig somiar i porto la seva foto, la imatge de la seva mort, perquè en ocasions ni m’ho crec. Em va fer pensar que potser passaria la darrera execució de Puig Antich. Si s’havien atrevit amb ell, també sense cap prova, també en un Consell de Guerra... com no s’atrevirien un temps després. Per sort van ser els últims i la Constitució no permet la Pena de Mort i, si més no en això, hem avançat bastant.
-Poques coses poden ser més terribles que una execució.
Va morir cantant l’Eusko Gudariak i a mida que anava cantant anava caient, seguia viu i seguia cantant mirant-nos. Un dels militars va dir ha mort com un valent i altre li va contestar “si, però no era dels nostres” i, efectivament, no era dels d’ells: Txiki lluitava per la llibertat i ells lluitaven contra la llibertat. El seu germà i els advocats, fins que no el vam veure al terra que ja no respirava enmig de la sang, encara pensàvem que era com una representació, perquè no podia ser. Era com una comèdia, allà tots els militars amb els sabres dient “muerte”... M’he emocionat molt al recordar-ho, però també és un dia de joia perquè el millor homenatge que li podem fer als que van morir per la dictadura és recordar-ho. Recordo que la seva mare li va dir: “hijo mío, te van a matar” i ell li va respondre: “todos los vascos serán hijos tuyos”. I així ha estat.
-Sobretot pels més joves
Cada dia. Han vingut els meus fills i el meu net d’un any perquè és important recordar que no ha sigut tan fàcil tenir democràcia: que molta gent va morir, que molts van tenir als pares o als avis represaliats, que la llengua no es podia parlar... que va ser molt dur. No ho hem de recordar per una venjança, ni molt menys, però no ho hem d’oblidar perquè això mai més no es pugui repetir i perquè ajudem als molts països que encara pateixen una dictadura a sortir-se’n perquè la llibertat és la màxima aspiració de la persona.
Crèdits
Text:: Xavier Poza
Fotografia:: J.R.Urbano
Disseny: RIVO10
imprimir 
|