Cerdanyola.info

Cerdanyola és una ciutat solidària. Ho ha demostrat moltes vegades. L’exposició Cayucos Blues, amb obres de Marutxi Beaumont, ha recaptat al voltant de 4.984 euros per la venda dels quadres de l’artista i les donacions dels ciutadans. Beaumont s’ha mostrar sorpresa per l’èxit de la mostra: només han quedat tres per quadres per vendre. Un cop finalitzada l’exposició, Marutxi ha dut els diners a les Canàries, lliurant-los a tres ongs que tenen cura dels infants que arriben amb les pasteres: la Asociación Taravilla, la Asociación un mundo nuevo i la Asociación Movimiento por la Paz.

A través d’un primer contacte amb la Direcció General d’Infància i Família de Tenerife, l’artista va conèixer el treball que fan les associacions que treballen amb els nens. Un dels moments més emotius viscuts per la cerdanyolenca va ser quan va visitar les entitats solidàries. “Ha estat una història molt emotiva, complint un somni. Els ho vaig dir, a les ongs, que només feien que donar-me les gràcies. Jo els deia: mireu, no me les heu de donar a mi. D’acord que jo he estat l’artífex d’això, però no hi hagués hagut resposta de la gent jo no hauria portat res, per la qual cosa jo rebo les gràcies que em doneu per transmetre-les a la gent que ha estat en tot això.”

Els infants

Necessitava tenir nens al costat, el tacte de la pell, veure’ls-hi la cara; jo volia veure si a fi de comptes i després de tot el que havien passat en el fons eren nens. I em trobava nens que jugaven a futbol, que reien, que eren divertits”. Beaumont descriu així la necessitat personal de veure i tenir al costat als infants dels Cayucos. Són gairebé un miler i viuen acollits per associacions, que en tenen cura mentre no arribin a la majoria d’edat. La trobada ha quedat gravada al cor de l’artista. “Vaig trobar-me 11 nens, altíssims, d’11, 12, 13 i 14 anys. Els veus i et sembla que en tenen 18, 20, però després, quan tractes amb ells, són realment criatures petites.”Hi va haver bona sintonia des del principi. “Em van dir el seu nom. Quan l’educadora em va presentar i va dir que venia de Barcelona es van posar tots dempeus, divertidíssims, cridant Eto’o, Eto’o!! I és que per a ells Eto’o és una símbol, perquè és un nen pobre africà que ha aconseguit ser futbolista, ha guanyat molts diners però no s’ha oblidat del Camerun..”

El futbol uneix als nens dels cayucos. Tots arriben amb la mentalitat que volen ser futbolistes, com l’Eto’o. Davant d’això l’educadora ha hagut de fer un treball per explicar-los que d’Eto’o n’hi ha un. L’important és que ells estudiïn, aprenguin un ofici i si amb el temps un d’ells despunta com a futbolista i pot arribar a ser un altre Eto’o, genial. Però si no que no es deprimeixin perquè no tothom pot ser com molts nens d’aquí que els agradaria ser el Saviola o el Pujol perquè no tothom pot ser-ho.

Només nens

Als cayucos només hi arriben nens, cap nena. La veritat és que només arriben nens adolescents. Que, al se entendre, ja tenen edat per treballar. “Volen enviar diners a la família. Venen mentalitzats i creuen que amb 13 anys poden treballar i es troben que aquí fins als 18 no poden treballar i han d’estudiar. Alguns es neguitegen i no ho porten gaire bé. Allà, a Canàries, els donen una mínima paga setmanal de 8, 9 euros. Estalvien i el que reuneixen en un mes ho envien cap allà i a les seves famílies, amb el canvi, ja els és alguna cosa.”

Adaptar-se a la nova vida

Els treball amb els nens comença amb una cosa tan bàsica com dinar. Un cop ubicats a la cas on viuen i en servir-se el dinar, Beaumont explica que els nens l’agafaven amb la mà, l’apretaven, feien una bola i se la posaven a la boca. En constatar aquest costum els educadors van decidir ensenyar-los com menjar emprat els coberts. Han estat molt de temps aprenent-ne. Una habilitat bàsica, com també escriure emprant llapis o altres eines. Les anècdotes salpebrades amb aspectes de la nova vida sovintegen. “Els nens no tenien rentadora. No tenen consciència de la força que tenen. Un nen estava encarregat de la rentadora. El primer dia una monitora li va ensenyar com es posava. Quan va tibar del botó per posar-la en marxa es va quedar amb el botó a la mà. Llavors van quedar amb l’educadora que el nen posa la roba, posa el sabó i l’educadora pitja del botó perquè si no es queden sense rentadora. És molt graciós perquè el nen s’asseu al costat de la rentadora a esperar que acabi i va veient com la rentadora dona voltes, no?. Quan acaba crida a la monitora perquè li obri la rentadora. És interessant veure com el món funciona de moltes maneres i que totes són bones i que tot és possible. Nosaltres posem la roba dins d’un cistell. Doncs no, va sortir de la casa un nen amb un gibrell immens que no passava ni per la porta i on el duia?, el duia al cap.”

Agraïment dels infants

Els infants estaven tan contents amb la Marutxi que quan va marxar li van donar dues dotzenes i mitja d’ous perquè se les dugués a Barcelona. “Els vaig dir que no podia marxar a Barcelona amb els ous perquè quan arribin s’hauran trencat. Gràcies a la meva sogra, que es molt bona empaquetadora, els va embolicar un a un amb paper de boletes i he vingut amb els ous a Barcelona.”

Un cop a casa, arriba el moment de la reflexió sobre la situació dels infants africans. “Si són una esponja i estan aprenent tant – vaig parlar amb ells en castellà – com es fa amb aquest nen si ha arribat amb 13 o 14 anys i estudia fins on pot?. Com es fa si té aptituds per ser mestre, advocat, etc...” La llei encara no els empara. Raó per la qual només els donen un certificat, quan acaben els estudis, i no poden accedir a la universitat. “Per la qual cosa i mentre això no canviï estan condemnats, han d’aprendre un ofici, que és el que els donarà menjar i podran enviar diners a la família. Crec que això és una llàstima i que els governs haurien de fer un curs pont perquè els nens amb les ganes que tenen estudiessin i poguessin arribar a fer estudis”, sentencia l’artista.

L’estiu hi tornarà

Marutxi Beaumont ha tornat amb el cor tocat pels infants dels cayucos. És per això que ja prepara tornar-hi a les Canàries aprofitant les vacances d’estiu. Es planteja fer un taller de pintura per als nens. Malauradament no el podrà oferir als 900 infants acollits, però sí a petits grups. “Tinc ganes de veure’ls amb una brotxa a les mans”, diu. I ella també en té, de ganes, de retrobar-se amb els infants que un bon dia es veieren abocats al mar cercant un futur millor. De moment l’artista ja pensa en regalar als nens una petit però important treball: pintar de blaugrana un dels equips d’un futbolí regalat i atrotinat amb el que juguen els menuts. Tots volen ser Eto’o i gràcies a la Marutxi tindran a l’equip a Thuram, Touré, Henry, Ronaldiño i molts d’altres jugadors.