Testimonis de Miquel Garceball i l’Eulàlia Fatjó

Per contrastar aquesta informació hem volgut aportar el testimoni de dues persones que van viure durant la guerra civil a Cerdanyola.

MIQUEL GARCEBALL
Vaig adonar-me que havia esclatat la guerra pel soroll dels trets. Quan els vaig sentir em vaig espantar i em vaig amagar, és clar perquè era un nen de 12 anys! La gent al principi va fer el mateix que jo. Estàvem morts de por.
Viure en el poble, en aquells temps, era molt problemàtic perquè no tothom era republicà i els d’esquerres volien matar als de dretes. Però encara que hi haguessin molts problemes, hi havia coses que funcionaven bé com ara la “cartilla de racionament”.
Cerdanyola va patir un increment de població molt gran a causa dels refugiats que venien de diferents llocs d’Espanya. Venien a Cerdanyola perquè al cap i a la fi aquí no hi havien gaires problemes i es podia viure millor que en d’altres llocs.
Encara recordo que les tropes de Franco quan va guanyar la guerra, van fer una entrada pacífica perquè els exèrcits republicans es retiraven sense oposar resistència.
Quan va guanyar la guerra Franco, al poder estava la dreta i vam haver de fer el que ells ens deien. A l’escola havíem de cantar el Cara al Sol, teníem una foto de Franco i en definitiva era una escola molt diferent a la de la República, que per a mi era una bona escola on hi havien uns bons mestres. A part de l’escola també va canviar el poble. Havíem de parlar en castellà, encara que a casa meva continuàvem parlant en català.
Van ser anys molt durs! Hi ha molt records que quedaran per sempre més.

EULÀLIA FATJÓ
Jo tenia 7 o 8 anys quan van passar els fets. Ens vam enterar perquè tothom en parlava i per mitjans de la ràdio. Els primers dies els meus pares no em van deixar sortir al carrer per pànic. Tothom tenia molta por i els nens no anàvem a l’escola. En aquells temps no tothom era republicà, cadascú tenia les seves idees. Hi havia represàlies contra els que no eren republicans. Els anaven a buscar a casa seva i després els executaven al cementiri. Moltes vegades van ser execucions contra gent innocent. Recordo que a la família que vivia a Can Coll van matar al pare davant de les seves filles.
La “cartilla de racionament” funcionava bé. Recordo que l’església era un mercat on venien i donaven el necessari per a alimentar-se.
L’escola de l’època no la recordo gaire perquè no hi anàvem per por a que ens passés alguna cosa. Abans de la guerra jo anava a l’Anunciata i durant la guerra hi havia una altra.
Van venir molts refugiats, sobretot de la part de Lleida i es refugiaven a les torres que estaven buides.
Durant la guerra no recordo que hi hagués molta violència, potser va haver-hi més a Barcelona que era on se sentien els bombardejos.
Quan ja s’anava acabant la guerra esperàvem que vinguessin les tropes de Franco i que tot es normalitzés i s’acabés aquella situació. Quan van entrar les tropes continuàvem parlant en català tot i que a l’escola no. Fins i tot el cap de setmana ballàvem sardanes a la plaça del poble.
A mi amb la experiència que tinc d’haver viscut una guerra m’agradaria que no hi tornés a haver-hi cap però tal i com estan les coses ja veiem que tenim una a sobre i que de ben segur patirà molta gent, sobretot nens petits que no tenen cap culpa. És una llàstima i una injustícia!