El temps a Cerdanyola

16º

max: 24º

min: 11º

Sònia Moya guanya l'Amadeu Oller de poesia

07/06/2010

La cerdanyolenca Sònia Moya ha guanyat el prestigiós Premi Amadeu Oller, per a poetes inèdits menors de trenta anys. "Gramàtica de l'Equilibri", que publicarà La Galerada, aborda irònicament les relacions de parella.

El jurat d'aquesta edició número 46 del premi, format per Carles Miralles, David Castillo, Lluïsa Julià, Joan Maluquer, Maria Isabel Pijoan, Antoni Pladevall i Pius Morera, ha valorat en l'obra de Moya el to, que defineixen com "irònic i juganer", l'estructura, de la qual remarquen és "meditada i consistent", l'aspecte imaginatiu i fresc i la creació d'un llenguatge precís i original de la quotidianitat.

Per la seva banda, Sònia Moya defineix Gramàtica de l'equilibri com un poemari íntim que parla de les inseguretats en les relacions de parella.
 
La poetessa cerdanyolenca està tan interessada en l'escriptura com en la vessant oral de la poesia. Així, ha participat en els recitals del cicle Còdols, organitzat per l'entitat local ramat de pedres, i amb el grup Quàntiques!, vinculat a Quarkpoesia – Aula de Poesia de la UAB. De vegades aquests recitals els fa acompanyada a la guitarra pel jazzman Pau Ruiz.
També va escriure un dels relats dels Quaderns del Cafè de Varsòvia que va editar Cerdanyola Ràdio.
 
Llicenciada en filologia hispànica a la UAB, Moya treballa de professora de llengua i literatura castellana a Manresa.
 
Un premi de prestigi
 
La relació de guardonats fa de l'Amadeu Oller un premi de prestigi i una empenta per als seus guanyadors, a la nòmina dels quals hi ha Carles Miralles (1965), Miquel Desclot (1971), Joaquim Sala-Sanahuja (1973), Teresa d'Arenys (1976), Víctor Sunyol (1980), Carles Torner (1984), Núria Martínez Vernis (2000), Andreu Gomila (2001), Laia Noguera (2002), Àngels Gregori (2003), David Caño (2007), Anna Vallbona (2008).
 
( Tast poètic dels versos de Sònia Moya recollits de la publicació cultural Ciutatoci.com, que la va nomenar poeta del mes al febrer de 2009 )  
 
SUCRE
 
Perquè tinc pànic d'exhaurir
les provisions de sucre
del meu rebost petit,
amuntego paquets de quilo
a les rodalies de la meva cuina,
a la bústia, al safareig,
al calaix de les fotografies,
a l'escletxa del devedé,
al bidet i a la catifa,
dins l'armari de les tovalloles,
a la tauleta de nit,
sobre els llibres de poesia
i al teu cantó del llit.
 
I això que, sota casa,
el “súper” obre al migdia.
 
REBAIXES
 
Tarda lliure:
Aprofito,
Que avui és final de mes
I ja no em queden més excuses.
Avui vaig de compres.
 
Entro als grans magatzems,
Secció de roba,
New collection
Otoño-invierno 2008.
I ja no hi ha volta enrera.
Miro i remiro,
I res no em fa el pes.
 
La moda no està feta per mi.
 
Canvio de passadís,
Intento somriure
I provo paciència.
 
Aquí no hi ha
Gitanes esplèndides
Que t’oferexin la panacea
O “las bragas de la Ágata,
Nena,
A tres euros el par”.
 
Però, tanmateix,
A la secció de “saldos”,
Un penjarrobes em pica l’ullet:
La paraula poeta
Està de rebaixes.
 
Agafo,
Incrèdula però il.lusionada,
La talla petita,
I corro a l’emprovador
A enmirallar-me
En les meves inseguretats.
 
Tanco els ulls,
Respiro,
Corro la cortina,
Miro al meu voltant.
La paraula poeta
Encara em queda gran:
Em fa bosses a l’esquena
I em cau de les espatlles.
 
Diu la dependenta
Que em queda “monííííssima”…
 
... però jo ho sento:
A mi, la roba, m’agrada ajustada.
 
Estudi número 1 del teu cos rera la pluja
 
Al balcó,
La pluja va fent bassals
I s’amuntega
Sota les rajoles trencades
El desig que tinc de tu.
 
Estàs submergit en un record
Que em llisca genoll avall,
Com una gota que no és aigua
Sinó arrel de calamarsa.
 
I jo,
Capbussant-me en el diluvi
Del teu cos que no s’acaba
I que amara les meves cuixes
de la cadira estant,
Corro la cortina
I ja no miro enrere,
I escolto caure el cel
Amb el plaer d’aquell que espera
Trobar la teva espatlla
xopa de gemecs
A l’altra banda de la finestra.
 
 
CONTRATEMPS
 
Sé que de nit,
Quan tornes,
La casa no t’espera.
 
Segurament,
Quan entres per la porta,
m'imagines, inflamada en café,
Dialogant amb el rellotge,
Veient pel.lícules d’aquelles
Que mai no vols veure,
O buscant poemes rera la tauleta de nit.
 
Tanmateix,
Quan tu arribes
La meva realitat ja s’ha fos,
I em trobes debatent amb els llençols
Quins seran els reptes del dia que s’acosta,
Si demà plourà, si sortirà el sol,
O si ens costarà molt ser feliços.
 
La meva única ofrena
És l’escalfor del llit,
Els plats per fregar
O la nota que diu
amb to amable i desenfadat
que demà compris el pa.
 
I tot això mentre jo dormo,
Quan ja no hi ha temps per fer i desfer,
Quan ja ningú no s’enrecorda
Que avui tenies mal de cap,
Quan ja no queda espai per les disculpes
Per allò dels plats o els mitjons a terra.
 
Vivim un contratemps
Que se’ns menja la meitat dels compassos.
Quan tu demanes una birra
Jo demanaria un croissant,
I així se’ns creuen les nits i els dies,
Com una entesa entre sol i lluna
Per fer el torn que toca a cadascú.
 
Sort que ja arriba diumenge,
em diràs...
 
... però jo diumenge
tindré les mans plenes de fum.