20N. Fa 40 anys que moria el dictador més vell d'Europa

Avui divendres, dia 20 de novembre, es compleixen 40 anys de la mort del general Francisco Franco, el dictador que va arribar al poder després d'un cop d'Estat seguit d'una guerra i una repressió sagnant i sistemàtica contra qualsevol possible oposició.

Dos historiadors de Cerdanyola, Miquel Sánchez i Josep Lluis Negreira, recorden la petjada d'aquell a qui el poeta Joan Brossa li escrivia el dia de la seva mort el poema Final.

L'historiador Miquel Sánchez, nascut l'any 1943, va viure la seva infància en els durs anys d'una llarga postguerra, temps grisos dels quals recorda la por i el silenci, "la prohibició a totes les cases a fer preguntes incòmodes o parlar de política". Un altre record impactant va ser l'explosió del polvorí a Ripollet, "constatació d'un règim militar preparat per esclafar qualsevol disidència".

Sánchez va créixer en "l'educació d'un Estat de confessió catòlica ultramuntana, amb la confessió dels dijous, l'anar a combregar el primer divendres de mes i sortir amb carraques per Setmana Santa a matar jueus. Tot allò va quedant enrere, però es manté el Concordat amb la Santa Seu".

Sánchez recorda la persecució a la que era sotmesa qualsevol iniciativa cultural o de debat polític i les amenaces que rebien constantment per la publicació de la Revista de Sardañola. Curiosament, el primer tancament que va patir la publicació "va ser un cop mort Franco i per ordre de Carlos Arias Navarro".

Josep Lluis Negreira, autor dels estudis Del somni republicà a la barbàrie franquista i Cerdanyola: el camí cap a la democràcia, explica que la repressió a Cerdanyola una vegada acabada la guerra "no va arribar als nivells de poblacions veïnes com Barberà i Ripollet, amb participació activa de la població denunciant a altres veïns per passar comptes. Això sí, va ser una repressió continuada en el temps contra classes populars i tot allò vinculat a la cultura catalana".

Negreira no creu que es pugui parlar de les diferents etapes del franquisme, "ja que es tracta d'un Règim que neix matant i mor matant, precisament amb un dels darrers afusellaments, el de Juan Paredes Txiki l'any 1974, a Cerdanyola. A la nostra ciutat el franquisme també es manté al llarg dels anys amb la col•laboració de les elits locals amb el Règim i deixant sempre ben clar quins són els vençuts".

La repressió al llarg dels anys també es va mantenir discreta, sense grans ostentacions de força, amb el cas aïllat d'algun fanàtic. "Les famílies que ostentaven el poder local en tenien prou amb aprofitar la seva situació i contactes per enriquir-se, especialment amb l'especulació que oferia la construcció, essent responsables del desgavell urbanístic que encara pateix la ciutat", diu Negreira.

Negreira recorda que Cerdanyola va ser tot un referent de la lluita obrera a principis dels anys 70, "amb tot un seguit d'homes i dones que arribat el moment van tenir la valentia i la dignitat de renunciar als càrrecs públics una vegada arribada la democràcia que havien fet possible per considerar-se poc preparats per fer-ho. Altres no van tenir tants miraments".