Aitor Sáez: “A Colòmbia, sobreviure és l’única manera d’existir”

Dos anys de treballar en el terreny; d’allunyar estereotips eurocentristes sobre la realitat de Colòmbia, un país amb un conflicte bèl·lic de més de 50 anys en què qui mor i qui mata sempre és el mateix: el pobre. Un país amb narcotraficants que no s’assemblen als de la tele, però que marquen la vida; un país amb zones urbanes i rurals que viuen vides contraposades; un país on s’ha banalitzat la violència normalitzant la tragèdia, però on la gent és feliç i sap ser feliç. El periodista de Cerdanyola Aitor Sáez ho explica tot a 'Crónica de una paz incierta' posant l'accent en el rostre humà del conflicte.

Llibre amè, de Colòmbia per a principiants, explica l’autor, Crónica de una paz incierta vol ser entretingut, però també rigorós en l’objectiu de contextualitzar el conflicte i el procés de pau que es viu en aquests moments. Aitor Sáez, que presentava el llibre al MAC acompanyat de la periodista colombiana Laura Panqueva, no se n’amaga: estar enamorat de l’Amèrica Llatina, una zona on l’autor considera que es viu amb més autenticitat en l’Europa “existencialista” que hem construït. Per a Sáez, l’Amèrica Llatina t’ajuda a valorar les coses essencials i apunta que hi ha una identitat comuna en tot el continent.

Crónica de una paz incierta posa l’accent en el testimoni personal, en el rostre humà de la tragèdia, en les víctimes i els victimaris. I ho fa amb un subtítol, Colombia sobrevive, perquè malgrat tot els colombians mostren un enorme esperit de superació: és el país on s’ha sofert el conflicte més llarg de la història i al mateix temps apareix en els primers llocs dels rànquings planetaris de felicitat.

Dignificar sense plamflets

Aitor Saéz es mostra crític amb tothom, fins i tot amb les víctimes, perquè volia evitar fer un pamflet, però explica aquestes històries acaba sempre per dignificar les víctimes: Sáez indica que entre víctimes i victimaris acostumen a tenir el mateix origen: els que maten i moren sempre són pobres.

No empatitzar amb els protagonistes –tot i en el campament de les FARC et tractin “com a un convidat i et portin fins i tot la motxilla” però on “al final hi ha assassins”- és una de les obligacions del periodista que ha “prendre distància” per poder explicar el que és rellevant.

50 anys de guerra banalitzen la violència

Sáez explica que pensava que “mai escoltaria res més horrorós” que els testimonis que va recollir a Grècia dels refugiats que fugien de l’Estat Islàmic, però indica que no és així ja que, subratlla, el més impactant del conflicte colombià és que, amb el pas del temps, amb dècades de guerra, la violència es normalitza i la vida perd sentit.

Aitor Sáez denuncia la doble victimització de moltes dones perquè totes les guerres es narren des del punt de vista masculí quan la dona pateix molt especialment el conflicte patint la violència sexual com arma de guerra. Explica la història de Maru, segrestada per paramilitars als 9 anys i durant 11 anys va patir el segrest amb continues violacions fins que va aconseguir sortir i actualment és una líder, no feminista, sinó de la defensa dels Drets Humans.

Pau incerta, explica Sáez. Incerta perquè després d'un plebiscit en que la Colòmbia urbana, que no viu la guerra en el seu dia a dia, va votar en contra del procés de pau, els avenços són menors dels desitjats. Per exemple, el periodista apunta que encara hi ha 3.000 guerrillers en camps a la muntanya, mentre la cúpula d'una guerrilla que està tan estructurada com l'exèrcit més regular s'ha posicionat bé en aquest procés de pau. 

I si la guerrilla no és una banda sense disciplina, la visió mitificada del narcotraficant també és molt exagerada per la imatge que donen les sèries de tv. Aitor Sáez apunta un exemple quan diu que un sicari de Pablo Escobar li deia que quan "matem a algú no li donem la xerrada, li donem després". 

Reporters en precarietat

Aitor Sáez és un reporter que ha estat tractat informacions històriques com la crisi dels refugiats a Europa o la mort de Fidel Castro a Cuba. Per aquests treballs va rebre al 2017 el Premi al Periodista Jove de l'Any de l'Associació de la Premsa de Madrid (APM). En la vetllada en què li atorgaven el premi , responsables de l’editorial Círculo de tiza li van proposar escriure Crónica de una paz incierta. Però Sáez denuncia la precarietat amb què treballen aquests periodistes que ens expliquen aquestes històries imprescindibles.   

Així, el periodista indica que el freelance, treballador independent, és el que interessa a les empreses perquè és a cost zero, però acaba afectant la qualitat perquè el periodista es converteix en un professional multitasca que igual fa la redacció que fotografia sense poder dedicar el temps necessari a cadascun d’aquests oficis. “Quan surts a la tele, diuen “mira que maco surt”, però no es el què hi ha al darrera”, apunta l’Aitor.

Segona presentació a Cerdanyola

Les persones que es van perdre la presentació de Crónica de una paz incierta al MAC, tenen una segona oportunitat d’assistir a una xerrada amb el periodista ja que Aitor Sáez tornarà a presentar aquest Colombia sobrevive al 1916 Irish Pub. Serà el 21 de juny a les 18 hores