Aitor Sáez: "el periodista no només ha de narrar què passa al món, ha de voler canviar-ho"

Amb 27 anys, el periodista de Cerdanyola Aitor Sáez acaba de rebre el Premi al Periodista Jove de l'Any de l'Associació de la Premsa de Madrid (APM) que reconeix el treball més destacat dels últims 12 mesos en què ha cobert informacions com la crisi dels refugiats a Europa, la mort de Fidel Castro a Cuba o el procés de pau a Colòmbia, entre molts altres episodis de gran transcendència informativa. L'Aitor defensa un periodisme amb rigor que no s'oblida que els protagonistes de les notícies són les persones.

Aitor Sáez va començar a fer periodisme a les retransmissions esportives de Cerdanyola Ràdio, portant la comunicació del Cerdanyola Futbol Club i treballant a la revista Cerdanyola al Dia. Les primeres pràctiques les va fer a El País i Barcelona Televisió i ha publicat els seus últims treballs periodístics, realitzats com a freelance, a mitjans com Eldiario.es, El Confidencial, La Razón o el canal televisiu Cuatro, però també a  la cadena alemanya per a l'estranger Deustche Welle (DW). Pel camí ha publicat un llibre, "Syriza, la gran esperanza rota", i ara ha guanyat el Premi APM al Periodista Jove de l'Any. 

- De la premsa local a les més destacades informacions internacionals, a cobrir notícies transcendentals per al món. El paper del periodista és el mateix?

Sí, per això la premsa local crec que és la millor escola. En el Cerdanyola al dia podia estar el mateix dia parlant amb associacions de veïns emprenyats amb una problemàtica i una hora més tard en una inauguració amb la plana major de l'Ajuntament. I després havia d'escriure les dues notícies la mateixa tarda. Igual passa a la premsa internacional. Un dia estàs creuant fronteres enmig del no res i l'endemà en un Parlament. El periodista s'ha d'adaptar a les situacions ràpidament, mimetitzar-se i finalment prendre distància de l'esdeveniment per explicar-ho.  

Grup de refugiats caminant des de Macedònia cap a Sèrbia (Foto Aitor Sáez)

"La necessitat de ser un tot terreny és més periodisme precari que periodisme modern"

- Com va ser que un jove periodista de Cerdanyola va decidir fer el salt i buscar informar sobre temes internacionals?

Com gran part de la meva generació, vaig marxar a l'estranger per aventura però també per necessitat. Vaig viure un any a Alemanya treballant de cambrer i allà em va sortir l'oportunitat de treballar en una ONG a Grècia. Aquí ve la sort. De casualitat va començar tot l'auge de Syriza i la crisis grega del deute i vaig poder començar a treballar en mitjans. Però el camí no és tan fàcil. Al començament em veia molt lluny de treballar com a periodista, però no s'ha de perdre l'esperança i un s'ha de moure buscant l'oportunitat. Estar al lloc i al moment indicat, i això és sort i també la gràcia de l'ofici de no poder preveure els esdeveniments.

- Igual fas premsa que ràdio o tv, igual escrius que fas fotografia o enregistres imatges en vídeo... el periodista modern està preparat per ser tot-terreny o millor que es dediqui a una altra cosa?

Avui en dia per sobreviure de freelance s'ha de saber fer sobretot vídeo. Si no treballes a televisió és molt difícil poder mantenir-se i viatjar només per a premsa escrita. Més que el periodista modern, és el periodista precari. Ara ens passem el dia gravant, editant i enviant un vídeo per després escriure una crònica en mitja hora. No hauria de ser així, la qualitat no és la mateixa que fa una dècada, però és l'única possibilitat. El que abans feien tres o quatre persones (càmera, productor, reporter, redactor, fotògraf) ara ho fa una sola, per això hi ha menys treball de periodista.

Amb les FARC colombianes (Foto Aitor Sáez)

"És indispensable posar-ho tot en dubte, des dels governs fins a les víctimes"

- Has treballat per mitjans, petits i grans, i com a free-lance. Amb què et quedes? Quines diferències principals hi ha? Una cosa dóna més llibertat que una altra?

L'avantatge de treballar sobre el terreny és que al final tu tens l'última paraula davant el mitjà, perquè només tu estàs allà. Això et dóna molta llibertat sigui el mitjà gran o petit. Quan he treballat per mitjans espanyols de poca difusió, potser la pressió és menor. Ara que treballo per la televisió alemanya, em truca la ONU per demanar-me explicacions sobre algunes informacions. L'exigència és més gran, però ho trobo molt millor per aprendre i ser molt més rigorós amb la informació.

- El periodista ha de ser incòmode per exercir realment la seva feina?

Sí, crec que és indispensable posar en dubte tot. Si no, acabes fent treball de gabinet de comunicació. S'ha de dubtar des dels governs fins a les víctimes, que sovint també tenen els seus interessos personals i tracten de manipular el seu testimoni. També s'ha de ser inconformista amb el món. El periodista no només ha de narrar el que passa al món, sinó ha de voler canviar-ho. No som només espectadors de la realitat, sinó actors que podem influir en el que passa i en el que pensa la gent. I això hem d'aprofitar-ho d'una manera responsable.

El periodista cerdanyolenc també va viure la crisi dels refugiats a Hongria (Foto Aitor Sáez)

"La feina que motiva realment és fer el reportatge social extens"

- L'episodi de la deportació -no se si és la paraula adequada per definir el que va passar- de Veneçuela com ho recordes? T'ho expliques?

Millor dir expulsió, perquè mai vaig arribar a sortir de l'aeroport i per tant no és una deportació. Per aquests matisos lingüístics un pot arribar a tenir molts problemes quan es tracta de temes de govern. Jo havia fet tots els papers amb la televisió alemanya, que com a bons alemanys van seguir els tràmits al peu de la lletra. Però tot i així em van expulsar, va ser una decisió arbitrària, política. Ara mateix entrar a Veneçuela és una loteria i ja cap periodista fa els tràmits d'autorització perquè no t'asseguren res, al contrari, ja saben quan entraràs i tens més possibilitats que t'expulsin. No m'importava tant que m'expulsessin, són inconvenients de l'ofici, sinó pensar que no tornaria a entrar. He estat a Veneçuela set vegades en l'últim any. Ja tinc amics allà i he empatitzat molt amb els problemes de la societat. Pensar que no podria tornar a explicar la situació a Veneçuela em feia molta llàstima. Però finalment vaig poder tornar a entrar a l'abril.

- El terratrèmol social, econòmic i polític viscut a Grècia, la vergonya dels refugiats, la mort d'un mite com Fidel, la situació a països com Colòmbia o Veneçuela... Has informat sobre episodis informatius internacionals de gran magnitud però amb un rerafons social de la mateixa magnitud. Quan decideixes informar sobre un tema, què pesa més?

El que he fet ha estat aprofitar les conjuntures mediàtiques per “vendre” temes socials. Per exemple, si ofereixo als mitjans un tema de víctimes del conflicte colombià ara mateix, ni em responen el mail. Però al setembre amb la firma de la pau, ho publicaven. Em motiva fer temes socials, però un ha de saber quan és el moment per fer-ho. Al final un cobreix els breaking news amb quatre directes de televisió, però la feina que motiva realment és fer el reportatge social extens.

L'Aitor ha narrat els últims episodis dels conflictes als Balcans, com a Kumanovo (Macedònia) Foto Aitor Sáez

"Quan vaig fer la ruta del refugiats, els companys em tractaven de boig. Després van acabar fent-ho tots els mitjans"

- Coneixent-te t'haurà agradat rebre un premi a un treball periodístic d'excel·lència, com el de l'APM, però sobretot la valoració del jurat dient que és un treball amb rigor, sensibilitat i atenent el dolor humà. El periodisme s'oblida massa sovint de les persones que hi ha darrera de les notícies?

Les pròpies dinàmiques que explicava abans han desvirtuat el treball periodístic i el dolor que hi ha al darrera de la notícia. Sovint hem de fer números per veure si un reportatge sobre víctimes d'abusos sexuals, de guerres, de refugiats sortirà a compte cobrir-ho, i això ja d'entrada és una llàstima. Tanmateix, quan un està sobre el terreny, davant l'esdeveniment, el testimoni, el dolor, s'oblida si arribarà a final de mes i s'entrega al tema. És una reacció instintiva. De vegades també el freelance ha d'apostar pel que creu imprescindible explicar. Per exemple, quan vaig fer la ruta del refugiats, des de Turquia fins a Alemanya, els companys em tractaven de boig. Després ho van acabar fent tots els mitjans. Alguns mitjans moltes vegades em deien que el tema dels refugiats ja no interessava, tot i així jo em llençava als llocs on creia que hi havia alguna cosa que explicar i quan enviava el material llavors sí ho volien i ho publicaven. Com deia, al final és el periodista qui està sobre el terreny i qui coneix la realitat. Hem de creure en nosaltres mateixos i no deixar-nos portar només pels encàrrecs del mitjans.

Un nen sirià, retratat per Aitor Sáez (Foto Aitor Sáez)

"La llàstima i la gràcia de l’ofici és no deixar mai d'explicar històries humanes i doloroses com si fos la primera"

- Hi ha hagut algun d'aquests temes que t'hagi marcat més com a periodista? I com a ésser humà?

Durant la crisis dels refugiats vaig estar tres vegades a l'illa grega de Lesbos. Al començament no hi havia ningú, ni ONGs, ni periodistes. El primer que veien els refugiats quan arribaven en llanxes a Europa era a tu. Les primeres vegades jo estava molt obsessionat la necessitat de gravar aquelles arribades i ajudar els que arribaven. A la tercera visita, cap a l'octubre, quan Lesbos era un circ, vaig deixar de costat la càmera i vaig escoltar. A tres metres hi havia un nen amb una manta tèrmica i vaig escoltar el cruixit de les seves dents tremolant. Va ser l'escena més dolorosa que mai he viscut. Un s'acostuma a veure i escoltar històries, però no a sentir els sorolls que de vegades descriuen molt millor el dolor i la realitat. Després d'escoltar desenes d'històries de refugiats siris sobre les atrocitats de l'Estat Islàmic, un creu que ja ha vist el dolor màxim, però arriba a Colòmbia i descobreix altres testimonis més dolorosos d'una violència sistemàtica de mig segle. I així. No hi ha immunitat davant el dolor humà i els periodistes mai hem de tornar-nos immunes. Cada vivència i persona és diferent. Aquesta és la llàstima i a la vegada la gràcia de l'ofici, no deixar mai de buscar i explicar aquestes històries com si fos la primera. 

Una allau va causar 200 morts a Mocoa (Colòmbia) i l'Aitor ho va explicar (Foto Aitor Sáez)

Més informació sobre l'Aitor Sáez a la seva pàgina web: https://www.aitorsaez.com/

Resum d'alguns dels directes televisius de l'Aitor Sáez