Andreu Claret: "els anys 30 són una mina d'ensenyances, sobretot per a l'esquerra"

L'escriptor i periodista Andreu Claret destaca les lliçons que podem aprendre dels anys 30 al presentar El cònsol de Barcelona, la novel·la sobre l'estalinista convençut que al 1937 es va enamorar de Catalunya, va quedar fascinat pels anarquistes revolucionaris i va establir complicitat amb un Companys, igual que ell, condemnat per la història a un final tràgic.

 Vladimir Antónov-Ovséienko arriba a Barcelona al 1937 per ser el nou cònsol per ordre de Stalin amb l’encàrrec d’ajudar la rereguarda republicana, però també controlar la CNT i perseguir els trotskistes del POUM. El vell bolxevic, un dels herois de Petrograd al 1917,  s’enamora de Catalunya, s’interessa pels anarquistes i estableix grans complicitats amb Lluís Companys. És l’any dels processos de Moscou i la seva dona, Sòfia Levin, descobreix els horrors de l’estalinisme i els comparteix amb el seu marit, que viu escindit entre la lleialtat i la veritat. Antónov- Ovséienko escriu un testament polític que deixa al seu fidel xofer, Josep Tarrida, un militant del PSUC, per donar-lo a conèixer quan Hitler hagi estat derrotat.

Aquest és l'argument de la novel·la amb què Andreu Claret ha guanyat el premi Néstor Luján que l'auotr presentava aquest 19 de novembre a la Biblioteca de Cerdanyola convidat per Vespres Literaris. Claret destaca que quan arriba a Barcelona Antónov era bolxevic, un estalinista pur i dur, però sobretot era revolucionari. "I a Barcelona, els revolucionaris eren els anarquistes", destaca l'autor per explicar com un home que havia participat en els processos de Moscou, les primeres purgues estalinistes, queda fascinat pels anarquistes catalans. Andreu Claret es mostra convençut que aquesta complicitat va ser un dels elements principals que li va acabar costant la vida. 

Claret considera que el cònsol no va tenir res a veure amb el segrest i assassinat d'Andreu Nin, el líder del Poum, el partit català d'arrel trotskista, però si va ser molt dur en les seves crítiques. Antónov sap que el Poum no és responsable dels fets de maig del 1937, però Stalin no estava disposat a que el màxim referent del trotskisme a Catalunya se li escapés, com va fer el mateix Leon Trotsky, fins que va aconseguir assassinar-lo a Mèxic. 

L'autor explica també el paral·lelisme existent entre les trajectòries vitals del cònsol soviètic i el president de la Generalitat, Lluís Companys. Per a Claret, tenen una simetria dramàtica, ja que al 1937 els dos ja es saben condemnats per la història: Companys sap que la guerra està perduda i Antónov sospita que serà víctima de les purgues estalinistes. Igualment, l'autor explica que Companys va marxar a l'exili "odiat gairebé per tothom, començant pels seus".

Andreu Claret admet que el personatge d'Antónov està blanquejat "volgudament per mostrar encara més clarament l'horror de l'estalinisme" ja que un dels interessos més clars de l'autor a la seva novel·la ha estat aprofundir en un personatge, Stalin, que assassina els seus propis correligionaris, a diferència de Hitler que "matava els altres, mentre Stalin mata els seus". Per a Claret, Stalin ha estat un personatge nefast  per a la història del moviment obrer. Claret creu que les utopies són necessàries però en mans errònies acaben sent negatives, com la de la revolució russa en mans d'Stalin. 

L'escriptor subratlla que no ha volgut fer un llibre d'història, per molt documentat que estigui, sinó una novel·la amb una ficció que provoqui emocions en el lector, però si que admet que la novel·la té un missatge clar: que es pot aprendre molt dels anys 30 a Catalunya. Així, Claret destaca que quan la prioritat havia de ser aturar l'avenç de les tropes franquistes que arribaven a Catalunya, als carrers de Barcelona les esquerres es mataven. Igualment, l'autor destaca el somni de molts integrants d'Estat Català i Esquerra Republicana d'aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, criticant que Companys no aprofités aquesta situació fins el punt d'existir una "conspiració per eliminar-lo perquè se'l considera massa pròxim als republicans espanyols i massa poc nacionalista".