Benestar social amb participació i per a una societat autònoma

L’Estat del Benestar, les polítiques que genera i de quina manera s’ha d’implicar l’administració a l’hora de dissenyar-ne els programes específics van ser els temes tractats a la taula rodona Una ciutat participada. Qualitat i límit dels serveis a les persones, celebrada ahir al vespre a Can Domènec amb la participació de Carles Griñó, advocat i cap tècnic de l’Àrea d’Educació, Promoció Social i de la Salut, Ramon Nicolau, assessor de la presidència de la Diputació de Barcelona especialitzat en polítiques socials i Antoni Estradé, professor de sociologia de la UAB.

Carles Griñó destacava que les actuacions dutes a terme per qualsevol administració en una societat, siguin de la mena que siguin, tenen com a destinatari les persones. Les polítiques adreçades als ciutadans conformen l’anomenat l’estat del benestar, a les quals hi té dret qualsevol ciutadà de Cerdanyola o d’altres ciutats.

Griñó destaca que l’Estat del Benestar és un concepte del qual tothom en parla i que genera debats per saber si està o no en crisi, si cal retallar les prestacions que ofereix per a garantir-ne la continuïtat, on hi ha el límit entre la intervenció dels poders públics i l’intervencionisme de l’administració, entre d’altres.

Griñó va presentar tres models d’Estat de Benestar: l’anglosaxó, que únicament garanteix prestacions a les persones en situacions extremes-; l’escandinau, amb moltes prestacions als col·lectius més mancats; i el conservador, a països com França, Alemanya, Itàlia, etc., oferint prestacions en funció de l’activitat laboral de les persones, generant problemes quan es pateixen situacions d’atur.

Segons Griñó, Catalunya, actualment, es situaria en les darreres posicions de la Unió Europea pel que fa a les inversions i prestacions que ofereix l’Estat del Benestar amb exemples com la situació de la sanitat, en el darrer lloc del continent quant a inversions per persona i assistència oferta, n’és un exemple. El ponent va constatar la manca de serveis molt necessaris, com l’ajut a les famílies cosa que considera un fet paradoxal, doncs a Catalunya són una institució molt important però no se l’ajuda, sobrecarregant les dones i fent pràcticament impossible la conciliació de la vida familiar i la laboral.

Estat o societat del benestar?

El professor de sociologia Antoni Estradé va adoptar una posició crítica envers el que s’entén per Estat del Benestar. Unes polítiques, afirma, a les quals els manca un posicionament crític, abans mantingut per l’esquerra i ara, amb partits d’aquesta ideologia al poder, del tot conservadors. Estradé indica que actualment es defensa tot allò assolit per les lluites obreres, amenaçades per polítiques ultraliberals. Una defensa que, en opinió del professor universitari, pot dur a posicions reaccionàries.

Estradé va manifestar que al seu entendre s’hauria de parlar de Societat del Benestar, més que no pas d’Estat del Benestar. El marc per aquesta societat requeriria potencia l’autoorganització, autogestió i autocapacitació de la societat, sense que aquesta fos dependent de l’administració a través d’ajudes públiques. De fet, segons Estradé, aquests valors són els que sempre ha tingut la societat catalana, capaç de muntar ateneus, escoles, sindicats o ateneus.

Per a Estradé, les polítiques d’Estat del Benestar han de ser ben pensades, dissenyades per dotar la gent d’autonomia, espai crític i pensades per donar suport a la gent. Per dissenyar aquestes polítiques, el sociòleg indica que cal fer un inventari del malestar, per saber què preocupa la gent; no interferir quan no és necessari, quan pot actuar la societat civil; cal que les polítiques de benestar siguin polítiques econòmiques, planificant i racionalitzant les despeses; establir polítiques concretes remarcant les prioritats a seguir; utilitzar un llenguatge entenedor per tothom; posar límits a l’especulació; respectar a la gent assistida; aplicar polítiques que no compliquin la vida a la gent i optar per una política de benestar social de mínims, sinó de màxims.

Sanitat, educació i habitatge, temes clau

Ramon Nicolau, assessor de la presidència de la Diputació de Barcelona especialitzat en polítiques socials, va repassar en la seva intervenció les diverses xarxes que conformarien el que s’entén com a Estat del Benestar i la percepció que en tenim els ciutadans. Nicolau va destacar, en primer lloc, que la sanitat és una prestació molt important, però que necessita desenvolupar-se al nostre país millorant l’assistència domiciliària o reforçant els centres de salut per evitar la saturació de les urgències hospitalàries.

Nicolau remarca que l’educació és un altre dels valors destacats però encara per desenvolupar en temes com l’atenció a la diversitat, l’escola 0-3 anys o l’educació per adults. També cal donar suport al món del treball, atenent aquells col·lectius que tenen més complicada la seva participació en el mercat laboral. Nicolau va destacar que aquests serveis no són responsabilitat dels ajuntaments, administracions que sí que han d’afrontar l’atenció en apartats com la cultura i esports.

Respecte a serveis com l’habitatge, no existeixen polítiques que vagin més enllà de la subvenció als interessos en la compra d’un habitatge. El ponent comentava que és impossible parlar de polítiques de benestar amb uns preus alts dels habitatges.

Tot plegat, Nicolau considera que són prestacions que sovint s’han de gestionar des dels serveis socials locals, creats en ferm per l’administració local i dotats amb pocs mitjans humans i econòmics per afrontar la feina a fer. Per a Nicolau cal que l’administració municipal disposi de tots els recursos per afrontar les polítiques de benestar social. El disseny d’aquestes actuacions han de comptar amb la participació de la ciutadania a través de processos participatius.