Carme Martí dona veu a dones úniques i retrata el dolor humà al Cafè amb Lletres

Carme Martí presentava ahir al Cafè amb Lletres les dues trames al servei de dos històries que conviuen i conflueixen a El Camí de les aigües: fer justícia a una generació de dones, humil i pagesa, que ha tingut una vida intensa protagonitzant la transformació del país i retratar el dolor humà.

Sí el debut literari de Carme Martí, Un cel de plom -novel·la amb la que va visitar el Cafè amb Lletres al 2013-, ja era un homenatge a una dona forta que no s’havia deixat vèncer per les adversitats més extremes, una supervivent dels camps d’extermini nazis. Ara El camí de les aigües també és un homenatge a aquesta generació de dones, única, de la que tant hem d’aprendre. Una generació d’heroïnes, evidents en el cas de la Neus Català, menys reconegudes en el cas de les nostres àvies....

El camí de les Aigües  fa un repàs per la història del convuls segle XX  a través dels ulls d’una cuinera, Maria Badia, inspirada en la vida de la pròpia àvia de l’autora. La Laura, una dona que s’apropa als 40 en una etapa complicada de la vida, llegeix el relat de la cuinera -escrit per la seva neta, és a dir, la mateixa Carme Martí- a la seva àvia i la companya d’habitació al geriàtric on viu. Literatura dins la literatura, El camí de les aigües conforma una història de memòria cuinada a foc lent a través de les receptes que desgrana la protagonista mentre vivim amb ella intensament els canvis del país: la dictadura de Primo de Rivera, l’esperança de la República, la terrible Guerra Civil, la dura postguerra... 

Amor i desamor, família i guerra, canvis socials i polítics conviuen en un relat ple de sabors i olors que també fa un recorregut per la gastronomia canviant del país: des de l’eterna escudella als sempre benvinguts canelons, passant pels plats de l’Adrià de l’època, el xef Rondissoni, o la cruesa del ranxo de la guerra.  La cuina per si sola descriu l'evolució viscuda i així  els plats que ha cuinat al llarg de la seva vida seran els que ordenaran el relat de la Maria Badia quan ja és una anciana. Paral·lelament,  la Laura intenta reordenar la seva vida, trencada pel dolor des de la mort en accident de moto del seu germà quan era una adolescent, i ho fa mirant al passat, però també al futur, buscant refugi a la seva desesperança en les lectures a les dues àvies, els texts que escriu en la intimitat i la descoberta amistat d’un jove veí periodista. La Maria i la Laura, dues dones, dues vides, dos temps. Carme Martí destaca que la Maria va viure una època més dura, però ella, que no va parar mai de treballar, sempre estava alegre i cantant. En canvi, la Laura sembla que hauria de tenir una vida més fàcil, tot i el dol profund que passa, però és un personatge més fosc. 

Donar veu a una generació humil que ha viscut intensament

Després de relatar la història de Neus Català, amb el sentiment de responsabilitat moral confessat ahir al Cafè amb Lletres que no podia abordar la vida "d'una dona extraordinària amb una novel·la mediocre", Carme Martí volia donar veu a una generació, humil, que va treballar tota una vida intensa, però en l'anonimat. I la dona pagesa anònima que tenia de referència "era la meva iaia, perquè àvia a Montblanc és un terme molt recent, nosaltres teniem iàies i padrines", apunta. Un dia, a la meva mare i ami, quan tenia 90 anys, ens va parlar per primer cop del xicot de Reus que va tenir a la joventut i de l'anònim que va rebre la seva mare sobre aquest noi. I a partir d'aquí va començar les entrevistes amb la Maria Badia, la seva àvia, per primer fer unes memòries que després va novel·lar amb aquest El camí de les aigües.

Els fets de la vida de la Maria Badia, des de que als 9 anys comença a fer de mainadera en una casa del poble -era fàcil, a casa cuidava als quatre germans i va passar a cuidar d'un sol nen, apunta l'autora-, L'Espluga de Francolí; després a Reus -on es va trobar una nena grassa, fet "que no havia vist mai, i trista, a la que va ensenyar a ballar el xarleston"-; a Barcelona on comença a fer de cuinera d'una família suïssa -on la tracten fantàsticament bé amb una família que marxa abans de la guerra, "alguna informació havien de tenir"; la tornada al poble en temps de guerra, treballant com a cuinera en l'hospital de sang obert en una zona de front bèl·lic -del qual l'àvia només va dir en el seu testimoni que "cada dia morien joves, i d'aquí no la vaig treure", fet que va provocar que hagués de buscar altres testimonis-; després a cases i fondes de la zona, són absolutament reals. La documentació, amb testimonis presencials, visitant tots els escenaris de la vida de la seva àvia -que es poden visitar al web de la novel·la i amb rutes a la realitat-, a arxius... és exhaustiva, però les situacions i diàlegs estan novel·lats i la ficció també pren un pes important, sense distorsionar la realitat sinó fent-la més rica. 

Retratar el dolor

Igualment la documentació és profunda per fer el relat alternatiu del present, el de la Laura Serra -que acabarà confluint amb el de la Maria Badia però que no desvetllarem-, una trama que neix de la ficció, però on el repte literari per a la Carme Martí era capbussar-se en el dolor que patia la dona, un condol permanent des de l'adolescència que la va dur a la malaltia mental i a un centre sanitari. L'autora destaca com una de les millors coses que li ha portat el llibre la confessió d'una de les responsables del centre de salut mental Pere Mata que llegint les pàgines dedicades a aquest ingrés li havien servit per ficar-se més en la pell dels pacients, allunyada de dades tècniques. Posar aquest coneixement al servei de la història és una de les dificultats que Carme Martí va afrontar donant prioritat al que deien les persones per sobre del que deien els llibres.  

Preservar la memòria

Carme Martí convidava els assistents a la sessió del Cafè amb Lletres a la Biblioteca Central de Cerdanyola a que guardin la memòria, a que s'escriguin els records de les persones de la família i es preservin. Martí fa una lloa a la carta, tant en desús, destacant que és un gran regal, escriure-li una carta explicant alguna cosa o abocant sentiments a una persones estimada.