Claudia Poblete: "Les Abuelas de Plaza de Mayo encara busquen 400 néts que poden ser a qualsevol lloc del món"

Claudia Poblete no és actriu, però aquest diumenge protagonitza Claudia al teatre Ateneu, un muntatge escènic en què explica, en primera persona, la seva experiència personal: la d’una filla de desapareguts a l’Argentina de Videla que va ser segrestada i lliurada a una família d’un militar del règim dictatorial. Ara, lluita per defensar el missatge de les Abuelas de Plaza de Mayo i la seva infatigable recerca dels 400 néts que encara estan desapareguts.

Entre 1976 i 1983 la República Argentina es va convertir en una dictadura militar. Noms com els de Jorge Videla, Emilio Massera,  Roberto Viola o Leopoldo Galtieri, caps visibles de les successives juntes militars al poder, formen part de les pitjors llistes negres dels grans criminals de la humanitat  sent els màxims responsables de les desaparicions, segrestos i assassinats de milers de persones, es calcula que podrien arribar a les 30.000.

18.30 hores al teatre Ateneu

Les desaparicions són el drama sobre el que la companyia La conquesta del pol sud edifica una obra teatral que arriba aquest diumenge a l’Ateneu de Cerdanyola -18.30 hores- dins del programa d'actes del 8 de març, Dia Internacional de les Dones a Cerdanyola. Una obra que ens parla de Claudia Poblete, una enginyera de sistemes, aficionada a la ciència ficció, que viu a Buenos Aires i que, amb 21 anys, va descobrir que era filla de desapareguts i que havia viscut una vida inventada amb uns pares que, en realitat, no eren els seus. 

Un dels elements més importants d’aquest muntatge teatral és que és real, que és veritat, que no és ficció, fins el punt que la persona que ens explica la història de Claudia Poblete és la mateixa Claudia Poblete. El seu testimoni ens arriba en primera persona i ens interpel·la directament.

Claudia Victoria Poblete Hlaczik és filla de José Poblete, xilè que als 14 anys pateix un accident ferroviari que li deixa sense cames. Va a l'Argentina a un centre de rehabilitació i amb els anys, al 1972, impulsa una associació de persones amb discapacitat amb militància política, el Frente de Lisiados Peronista, que aconsegueix l'establiment d'una llei que obliga a les empreses a tenir un percentatge de treballadors amb discapacitat. És en aquest col·lectiu on coneix Gertrudis Marta Hlaczik, filla d'alemanys que van arribar a l'Argentina en el temps de la I Guerra Mundial. Al 1976, amb el cop d'estat encapçalat per Videla són perseguits i passen a la clandestinitat i al 1978, quan la seva filla Claudia té només 8 mesos són segrestats.

Segrest, tortura, desaparició, lliurament a una família del règim

Claudia i la seva mare són internades en el centre ilegal de detenció, El Olimpo, unes dependències de la Policia Federal. Uns dies després, un policia, Julio Simón, s'emporta el nadó i lliura la petita a un metge militar, Julio César Cáceres Monié, que entrega la nena al tinent coronel Ceferino Landa, "el meu apropiador", en paraules de Claudia Poblete. Landa es convertirà legalment en el seu pare, amb documentació de naixement falsificada, i viurà amb la nena com el seu pare biològic. Els pares de Claudia seran torturats a El Olimpo, traslladats i no apareixeran mai més. 

Claudia creix com Mercedes Landa sense sospitar res. Educada en una família del règim i en els valors de la dictadura, en una bombolla en què no es parlava dels desapareguts. Les Abuelas de la Plaza de Mayo investiguen Landa i el denuncien perquè sabien que la seva dona mai no havia estat embarassada, però en principi que la nena és una altra filla de desapareguts. Però la denúncia no tira endavant. L'any 2000, l'oncle de Claudia impulsa una revisió del casi els tribunals citen la que aleshores es coneix encara com Mercedes Landa a fer un examen d'ADN. I a la vida de la jove, de 21 anys, esclata la bomba: la possibilitat real que fos filla de desapareguts, tot i la seva incredulitat inicial, convençuda per l'ambient dels seus "apropiadors" que "tot era un muntatge de les boges de la plaça de Mayo que es volen venjar". El resultat dels examens són incontestables: és Claudia Poblete, i una foto d'aquell nadó de 8 mesos li posa un mirall al davant: és idèntica a les primeres fotos amb la família Landa.

Claudia recorda el primer contacte amb la seva família real, en dependències judicials, com un moment molt difícil. "Estava com si m'haguessin tret la terra de sota els peus", apunta i recorda que "tenia 21 anys, per mi eren estranys", cosa que va fer tant ella com els Poblete-Hlaczik haguessin de treballar per aconseguir familiaritat amb "respecte i paciència" fins que va recol·locar les coses al lloc sabent que la que coneixia com la seva família l'havien segrestat. 

Tots som néts de las Abuelas de Plaza de Mayo

Comença a col·laborar amb les Abuelas de Plaza de Mayo, "enderrocant perjudicis" de tants anys i sentint-se agermanada "amb altres nets que han passat pel mateix, un fet que no han viscut moltes altres persones al món" i establint vincles afectius "perquè tots som nets de les Abuelas de la Plaza de Mayo". El missatge d'aquestes àvies, la tasca d'aquestes dones plenes de coratge, és el que vol seguir compartint Claudia ara perquè "igual que em van torbar a mi, les Abuelas segueixin buscant 400 néts més que continuen amb la seva identitat canviada i que poden estar a qualsevol lloc del món". Així, s'han trobat fills de desapareguts arrencats de les seves famílies a diversos països d'Europa, als Estats Units o a altres estats de l'Amèrica Llatina. 

Aquesta recerca, aquest possibilitat que algú que sent que aquesta pot ser també la seva història o que coneix algú amb una vida que s'apropa als patrons que ha tingut la de Claudia, es troba al darrera del muntatge escènic que posarà Poblete sobre les taules de l'Ateneu de la ma de la companyia catalana La conquesta del pol sud, fundada per Carles Fernández Giua i l'argentí Eugenio Szwarcer, que coneixien la història de Claudia Poblete i li van proposar participar en una proposta de teatre documental amb una important presència d'elements audiovisuals i poètics.

Al principi, Claudia creia que volien el seu testimoni per documentar-se, però li van proposar explicar la història en directe, davant altres persones, en un moment en què ella buscava formes diferents de fer arribar la seva experiència vital a altres persones.

Els desapareguts del Franquisme i la resposta de l'estat

Claudia, l'obra teatral, aborda també un altre vincle, els des desapareguts i la dictadura argentina amb els del Franquisme que, segons la Plataforma de Víctimes de Desaparicions Forçades pel Franquisme, van ser 140 000 persones, entre víctimes de la Guerra Civil Espanyola i de la posterior dictadura franquista. Espanya és el segon país del món en nombre de desapareguts, les restes dels quals no han estat recuperades ni identificades, després de Cambodja.

Poblete destaca que el Franquisme va ser un mirall per a la dictadura argentina i que aquest negre episodi va ser possible per la connivència internacional des d'altres dictadures llatinoamericanes, Estats Units o el Franquisme que vivia els seus últims dies a Espanya. Però Claudia Poblete també remarca les maneres diferents d'abordar la memòria de la dictadura a l'Argentina i a l'estat espanyol, amb uns últims 14 anys en què el país americà va aconseguir fer un "procés real, amb judicis i  amb una política d'estat al darrera d'un procés de memòria, veritat i justícia que va fer possible les condemnes als genocides i dictadors" i que a Espanya no va passar. 

La conquesta del pol sud

Claudia és la segona peça d'una trilogia impulsada per la companyia La conquesta del pol sud centrada en la dona i el tema de la identitat. Abans de Claudia, al 2014, la companyia estrenava Nadia entorn de la figura de Nadia Ghulam, una jove afganesa que, durant deu anys, en el règim dels talibans, es va fer passar per noi per mantenir la seva família.