El Banc d'Aliments, caritat o negoci?

De vegades, el que en un principi pot semblar bo pot produir l’efecte contrari. Aquesta és la premissa que prenen els autors per fer una crítica al Banc d’Aliments que qualifiquen de “rentat de cara” d’empreses i un sistema que produeix allò que en teoria combat.

Organitzat per la Universitat Popular de Cerdanyola, ahir vespre es va presentar el llibre “Banco de Alimentos. ¿Combatir el hambre con las sobras?”, del qual Jordi Gascón i Xavier Montagut són els seus autors.

Jordi Gascón explica que la pobresa alimentària sempre ha existit, però que és a partir del 2008, amb l’inici de la crisi, quan es dispara i entra a l’agenda social i a la dels mitjans de comunicació. D’altra banda, una de les creences actuals és que aquesta pobresa alimentaria és causa del malbaratament de menjar, la qual cosa nega de totes totes, ja que considera que el problema és estructural i de relacions de poder dins del model d’estructura agropecuaria.

En aquest sentit, Gascón diu que hi ha dos models de producció: el camperol de petites i mitjanes explotacions destinades al consumidor local i, de l’altra costat, el model agroindustrial que tendeix al monocultiu i a l’exportació i on, malauradament, es produeix molt malbaratament de menjar per, entre d’altres, per les grans distàncies que el menjar ha de recòrre.

Però una altra raó que és més difícil d’explicar són les relacions de poder que es donen en la cadena agroalimentària i que actualment està dominada pels supermercats, els quals fan de coll d’ampolla i li permet establir preus i condicions als productors.

Pel que fa a la pobresa alimentària, un altre aspecte que destaca Gascón és la falsa idea de que la causa de la fam i la pobresa alimentària és resultat de la manca d’aliments per baixa producció, la qual cosa nega, i posa com a exemple el cas particular d’Espanya. A l’estat espanyol la capacitat productiva agrària tendeix a creixer, la població i la taxa de natalitat no paren de baixar, però, malgrat això, la població que pateix pobresa alimentària no para d’augmentar.

Una situació aquesta que es reprodueix a països del tercer món on tots els recursos agropecuàris es destinen a l’exportació per cobrir les necessitats dels països rics.

Arribats aquí, Gascón parla del Banc d’Aliments, entitat que identifica menjar que no arriba a taula amb la pobresa alimentària i que intenta revertir amb grans campanyes, com ara el Gran Recapte, o accedir a fons europeus de lluita contra la pobresa, mesures que, per a ell, no resolen el problema.

Campanyes com el Gran Recapte que assegura que el gran beneficiat de la mateixa són els supermercats, i on proposa donar el que cada persona vulgui donar en diners per comprar el Banc d’Aliments directament al majorista, a banda de l’estalvi logístic que s’estalviaria.

Quant als fons europeus, també es mostra crític i també es pregunta qui és el gran beneficiat amb aquesta operació.

En definitiva, Gascó creu que el Banc d’Aliments funciona com els mags. Amb una mà t’ensenya el que vol que vegis, mentre que per l’altra genera la jugada de l’engany. És a dir, per una t’ensenya com es distribueixen els aliments, mentre que per l’altra amaga com es distribueixen els diners.

Finalment, Gascón compara el Banc d’Aliments i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), dues entitats per a ell absolutament diferenciades, ja que davant d’una situació de drets humans, una actua amb una estratègia caritativa i l’altra amb una de reivindicativa i de lluita.