El dia que les dones van prendre el carrer

L'oblidat episodi de la protesta de dones del gener de 1918 a Barcelona protagonitzava ahir a la Biblioteca Central una xerrada-col·loqui emmarcada en el programa del Dia Internacional de les Dones a la ciutat.

L'oblidat episodi de la protesta de dones del gener de 1918 a Barcelona protagonitzava ahir a la Biblioteca Central una xerrada-col·loqui emmarcada en el programa del Dia Internacional de les Dones a la ciutat.

El que va començar com un de tants “rebomboris del pa” acabarà convertint-se en una genuïna reivindicació femenina de la què van quedar exclosos els homes durant 15 dies, al llarg dels quals va canviar el seu sentit d’aldarull una mica cec en una reivindicació que demanava un canvi global de la política del govern.    

El desencadenant en concret va ser la manca de combustible, de carbó, que impedia cuinar els aliments i la carestia del qual ja feia anys que es deixava sentir.  

Les historiadores Soledad Bengoechea i Maria-Cruz Santos van abordar el tema contextualitzant aquesta història i dibuixant el panorama econòmic i social de l'època.

La dura vida a la Barcelona de 1918

Bengoechea explica que al gener de 1918 Barcelona viu un hivern fred mentre Europa es dessagna en una de les guerres més cruels de la història: la I Guerra Mundial. Espanya és neutral, però aquest fet no impedeix que es vegi molt afectada i, de pas, que s'enriqueixen uns pocs: els propietaris del tèxtil, de la siderúrgia i de la mineria en un moment en què les collites es destinen majoritàriament a l'exportació. Les classes populars patien gana, els preus de les subsistències bàsiques es disparaven i els sous de misèria que cobrava la majoria no arriba per pagar el pa, ni el carbó ni el desorbitat preu dels habitatges de Barcelona. A la carestia de vida se li suma l'increment desorbitat dels lloguers  a causa de l'arribada massiva de mà d'obra  a Barcelona per treballar a les fàbriques.

Les dones van dir prou a aquesta situació i van començar a protestar deixant fora de joc a les autoritats i els empresaris, als polítics i a la policia, però també als sindicats.  Així les coses, el dia 10 de gener les protestes aleatòries i espontànies de les setmanes anteriors fan un primer salt qualitatiu segons l’edició d'El Diluvio, del dia següent, quan s'informa que una veïna havia penjat a la paret del carrer d'Olmo un escrit convidant a les ciutadanes del barri de Drassanes a presentar-se davant el Govern Civil de Barcelona en manifestació de protesta contra els preus de les subsistències i la negativa dels carboners a vendre el carbó a preu de taxa.

Una protesta de 15 dies

Començava una protesta que duraria fins al dia 26 del mateix gener quan el govern, incapaç de solucionar la situació, va declarar l’estat de guerra al temps que destituïa al governador Auñón, marquès de Pilares.

Segons Maria-Cruz Santos, la revolta sembla que estava preparada i organitzada per una militant del Partit Radical, Amàlia Alegre que estava assessorada per una altra militant radical,  la periodista, Maria Marin. A la primera manifestació es van aplegar 500 dones que van anar al Govern Civil. Una  comissió de 5 dones, encapçalada per Amàlia Alegre, va pujar per parlar amb el marquès de Pilares reclamant que el carbó es vengués a preu de taxa. Després van anar a veure l'alcalde afiliat al Partit Radical. Totes dues autoritats van donar la raó a les manifestants, però no va tenir efectes positius perquè moltes carboneries van preferir tancar a vendre al preu estipulat.

A partir d’aquest dia 10 les manifestacions i mítings es van reproduir cada dia, i la protesta ja no es limitava al preu del carbó i s’afegien tots els productes de primera necessitat. Les dones recorrien els barris fent tancar les fàbriques perquè les obreres es sumessin a la protesta. Assumint que la revolta era exclusivament femenina, no van permetre fins al dia 25 la participació de cap home en cap acte. Segons Santos, aquest fet és el que li dóna el seu caràcter exclusiu, ja que "abastir les casa i la família era qüestió de dones".

D’altra banda també es va actuar contra botiguers. Molts d’aquests van tancar i es van negar a vendre els seus productes adduint que no tenien existències. En molts casos es va registrar l’establiment i, en comprovar la falsedat del que deia el comerciant, se’ls van obligar a vendre al preu de taxa. Carros carregats amb carbó van ser assaltats i la mercaderia repartida, i ja el primer dia es van donar casos d’apropiar-se dels productes i no pagar-los.

La vaga de totes

Una altra característica de la protesta, segons les historiadores, és que també es va voler involucrar a les dones de totes les classes socials i activitats. Sembla que a les primeres que es dirigiren eren les ballarines i cantants i dones de “companyia” que treballaven en les nombroses sales que hi havia al Districte de les Drassanes, especialment al Paral·lel. També van obligar a criades a deixar de fer la compra pels senyors.

La resposta de Guàrdia civil i policia va entre el desconcert i la indecisió i no acaben d’atrevir-se a fer càrregues dures. A partir del dia 13 ja hi ha un salt qualitatiu, el moviment comença a dividir-se. Amàlia Alegre, va començar a ser qüestionada per la resta de dones. Al mateix temps ella i les seves partidàries es van mostrar en desacord amb l’assalt a les botigues que havien  de ser actes esporàdics. Durant tots aquests dies hi van haver diferents manifestacions, en una d'aquestes es van registrar dones ferides. En aquest moment al capdavant de la vaga ja hi van ser dones molt més d’esquerres i anarquistes. Especialment significatives van ser Lola Ferre, Libertad Ródenas i Rosario Dolcet.  Seran elles qui ja no trobin suficient la taxa assenyalada per la Junta de Subsistències i demanin una rebaixa en els preus en general, fins com a mínim el nivell que tenien al principi de la guerra i a més inclouran el preu dels lloguers sobre el que demanen una rebaixa del 50 %.

El conflicte es va radicalitzar perquè hi va haver sang pel mig. Hi va haver dones detingudes i el moviment no va ser exclusiu de Barcelona. Salamanca, Sant Sebastià, València, Bilbao també es van aixecar en protesta per unes condicions de vida que havien empitjorat notablement des de l’inici de la guerra. I principalment a Màlaga, allà dues dones havien mort en enfrontaments amb la força pública. Ja ningú veia  a aquestes dones com a inofensives.

Un conflicte de classe

Per a María-Cruz Santos, tot i no ser una vaga exclusivament per qüestions laborals, sí que es pot qualificar com "un conflicte de classe".

Després d'un míting on es van presentar les principals reivindicacions del moviment, la Guàrdia Civil comença a controlar aquestes manifestacions i la policia (amb Bravo Portillo, al capdavant) també les reprimeix, tot i que les dones les continuaven fent  de manera més improvisada. Fins que envien l'exèrcit per sufocar la revolta i s'acaben aquells 15 dies de motí. No obstant això, la vaga va ser guanyada per les dones que van aconseguir una rebaixa del preu del pa i del preu del carbó.

La duració de la protesta va ser curta , però les dones que es van manifestar van acabar tenint clara la idea de què estaven sotmeses econòmicament i explotades tant en el treball fora de casa com en la pròpia llar i que aquesta situació era una mena d’esclavitud.