El doctor Bueno afirma que l'ensenyant ha de ser el primer aprenent

Una xerrada sobre la relació entre neurociència i educació servia per inaugurar el curs escolar que s'inicia avui dilluns amb la tornada als centres escolars d'uns 10 mil nois i noies.

Qualsevol aprenentatge es basa en l'activació de xarxes neuronals distribuïdes per bona part del cervell, quan més activacions de zones hi hagi, millor aprendrem, més fàcil serà recuperar els aprenentatges i millor els podrem aplicar. Aquesta és una de les afirmacions que el doctor David Bueno, professor de Genètica de la Universitat de Barcelona feia durant la xerrada dedicada a la relació entre "Educació i Neurociència", que servia per inaugurar el curs escolar a Cerdanyola.

David Bueno explica que quan es pensa en neurociència aplicada a l'educació sempre es planteja la pregunta de per què ha de servir l'educació?. Segons explica, l'educació ha de servir "per ajudar a créixer en benestar i dignitat" i això inclou saber conviure i formar persones amb criteri, que respectin el criteri dels altres i exigeixin que respectin el seu.

Una altra pregunta que es planteja davant l'educació és què, com i quan ensenyar, tot i que remarca que a ell li agrada capgirar la pregunta i dir què, com i quan hem d'aprendre. És a dir, es tracta de mostrar una  actitud activa davant l'educació. En aquest sentit, aconsella als mestres "per tenir mitja feina feta" motivar l'alumnat amb sentències que impliquin una actitud proactiva, tipus "avui anem a aprendre", en comptes "d'avui us ensenyaré", perquè dins del cervell dels alumnes s'activen els mecanismes per aprendre.

La neurociència aporta, gràcies a la revolució tècnica dels darrers anys, dades rellevants sobre el cervell que ajuden a entendre determinats comportaments. Segons el doctor Bueno, el cervell es va fent i refent constantment, es van perdent neurones i es van fent connexions noves, està en constant evolució. Quan es deixa de fer connexions, deixem d'aprendre. Així que, quan més àmplies siguin les connexions més prendran els alumnes i ho podran fer servir millor.

Les connexions neurals

David Bueno destaca que mentre que en l’etapa de 0 a 3 anys, les connexions que anaven fent les neurones s’establien sobretot entre àrees molt properes del cervell, especialment en l’escorça, la qual cosa servia perquè el cervell incorporés de manera indiscriminada informació del seu entorn més immediat, en l'etapa de 4 a 11 anys, les connexions s’estableixen entre zones més distants. Això implica que es comuniquin tant àrees allunyades de la mateixa escorça com que també ho facin àrees de diferents zones del cervell, Aquí és on generen les respostes més automàtiques del cervell i és on hi ha, entre altres, els centres que gestionen la memòria i també les emocions. Per això a partir dels 4 anys els records dels infants són cada cop més nombrosos i els poden evocar voluntàriament amb més facilitat. I també és el motiu de què, a poc a poc, puguin anar controlant cada cop millor les seves emocions (un control que no assoleix la maduresa fins ben passada l’adolescència).

Portat al terreny educatiu, la integració nerviosa de totes aquestes àrees permet un gran desenvolupament dels coneixements i les destreses escolars. Per això, inclou íntegrament l’etapa educativa preescolar i la primària. Segons assegura, és l’etapa més important pel que fa a l’adquisició de les destreses acadèmiques, perquè l’establiment d’aquestes connexions té un impacte directe en tots els processos d’aprenentatge. A més, afirma que és  quan es perfila el futur dels nostres fills i alumnes, a nivell educatiu i a nivell de desenvolupament personal, és a dir, del caràcter que tindrà aquella persona més endavant, també a nivell emotiu.

L'adolescència és l'etapa en què s'estableixen les connexions  entre les àrees més distants del cervell i comencen a madurar altres àrees com les dels raonament, la lògica i la del control emocional, però comporta una desregulació temporal del control emocional. Així, segons David Bueno, el desig de trencar els límits dels adolescents va relacionat amb la cerca de novetats, per això, és bo que tinguin límits perquè "és important que els vulguin trencar" si no ho fan "la part emocional del cervell no maduri".

La plasticitat del cervell

El nostre cervell és un òrgan extremadament plàstic. Ho és molt fins a l’adolescència, i després va disminuint a poc a poc fins a la joventut. A partir d’aquí, la plasticitat disminueix encara més ràpidament, però sempre en manté una mica. Aquesta plasticitat es manifesta en les connexions neurals que es formen entre les diferents neurones del cervell. Cada persona, en funció de la seva biologia -de la informació concreta dels seus gens- i de la seva experiència, en potenciarà unes o unes altres, i les podrà fer i refer amb més o menys facilitat, la qual cosa s’acabarà traduint en aspectes concrets de la seva personalitat i  habilitats mentals.

Algunes connexions neuronals vénen molt determinades pels gens de cada individu, especialment aquelles que intervenen en els processos més automàtics. Altres, en canvi, es formen condicionades per l’ambient, especialment les relacionades a les funcions cognitives més complexes. Els gens de cada persona també intervenen en aquestes connexions, per descomptat. Per exemple, determinen la facilitat amb què es poden fer, la velocitat a què es fan i l’eficiència amb què funcionen, però no determinen entre quines neurones específiques es fan, d’entre els milers de milions que hi ha al cervell.

Un cervell actiu

Moltes neurones comencen a fer prolongacions, anomenades àxons i busquen de manera exploradora altres neurones a les quals connectar-se, No ho fan cap a tot arreu, només cap els llocs on l’anatomia del cervell ho permet. Quan troben els terminals d’una altra neurona s’hi connecten. Si la neurona amb la qual es connecten està activa i aquesta connexió resulta útil, es manté i es consolida. En canvi, si la neurona amb la qual es connecten no està activa o si la connexió no resulta útil pel funcionament del cervell, llavors es desconnecten i es perd aquella possible connexió.      Així, un cervell actiu acabarà tenint moltes més connexions útils que un que no estigui tant estimulat, i això implicarà un funcionament més eficient i ràpid, i unes habilitats més depurades. L’ambient que proporcionem als infants deixa una empremta física -biològica- al seu cervell i  contribuiex a condicionar-ne l’estructura, la qual cosa queda després reflectida en les seves habilitats intel·lectuals, creatives, emotives, etc.

En aquest sentit, el professor de Genètica comenta que estimular no vol dir sobrestimular ja que la sobreestimulació implica situacions d'estrès i un dels seus efectes és que dificulta el funcionament normal del cervell. Per tant, indica, cal estar atent per mantenir una estimulació correcta que generi inquietud per aprendre i créixer però en cap cas  estrès.

El doctor Bueno insisteix en què "l'ensenyant ha de ser el primer aprenent perquè així s'activen les neurones de l'aprenentatge de l'alumnat". Per això, explica que en l'educació és molt important motivar. El que fa un cervell motivat té més flux sanguini, més aliment i pot treballar millor. David Bueno, manifesta que per motivar cal tenir un objectiu concret amb una necessitat concreta de l'entorn de l'alumne. A més, indica que hi han d'haver traves pel camí amb l'optimisme de saber que les podrem superar i ha d'haver una recompensa.