El Festival de Blues es tanca amb el descobriment d'una tradició: la Bar B Q

El diumenge és a la tradició mediterrània una jornada de passeig i família. I aquesta tradició ha servit per tancar el XV Festival Internacional Blues de Cerdanyola amb el que vol ser la inauguració d'una nova tradició dins el certamen: la Bar-B-Q & Blues, una festa musical, amb concerts durant tota la jornada; una festa familiar, amb activitats pels nens com una gimcana i també pels grans amb performances; una festa gastronòmica, amb la realització d'una barbacoa amb pinxos i botifarres
per tothom; i una festa ciutadana, amb l'objectiu de fer de l'últim dia del festival, diumenge, una jornada participativa, oberta a tothom, li agradi o no el blues. La tradició mediterrània vol lligar-se amb la del Mississippi a Cerdanyola en un nou moment de trobada ciutadana que s'ha de
marcar en vermell al calendari.
Llibert Fortuny, el jove saxofonista de Cerdanyola que s'ha construït en els últims 2 o 3 anys un prestigi de gran instrumentista de jazz va obrir
la festa musical quan la gent ja es passejava pel Parc del Turonet triant i remenant entre les caixes de la Fira del Disc, organitzada per l'Associació d'Amics de les Antiguitats i el Col.leccionisme de
Cerdanyola-Ripollet.
Submergits en els tons greus del saxo de Fortuny i el seu trio, els cerdanyolencs buscaven el romanticisme del ja en la pràctica desaparegut
vinil a l'espera de ritmes més festius, dels estils que estaven per arribar amb el blues basat en les arrels del primer rock and roll, segons la seva pròpia confessió dels Dan Electro & The Cat Ones, formació que anima amb peces molt ballables, amb swing i amb un harmonicista estelar molt semblant al zydeco que practiquen els Flyin'Saucers amb els que els Amics del Blues de Cerdanyola buscaven lligar la festa barbacoa de la ciutat vallessana amb les originàries Bar-B-Q & Blues de Louisiana.
Tot això per tancar un festival que ha tingut un genuí accent de Chicago i el Mississipi, que ha volgut homenatjar Muddy Waters portant alguns dels seus deixebles com John Primer, Jerry Portnoy i Mojo Buford, però especialment amb la combinació de certamen de guitarra i harmònica i amb
les anades i tornades entre el blues del delta i el de Chicago.
Una ortodòxia trencada per complet a la nit dedicada a les altres músiques de dissabte en que els Martirés del Compás van portar a Cerdanyola un
públic molt diferent a l'habitual i uns ritmes trencadors absolutament amb el que els puristes reclamen del festival i que és l'esperit que ha tornat
a regnar al festival de Cerdanyola després dels anys en què va intentar l'obertura d'estils i de mires. El grup liderat per Chico Ocaña té una
parròquia demostradament fidel, un públic que busca aquesta revolució del flamenc, les sevillanes verité, el rock del sud i que va trobar aquesta
oferta a Cerdanyola a mans plenes.
I ho va trobar amb un aperitiu també mestís -la paraula que sembla que dóna butlla per fer i desfer en el món musical amb garantia de públic i
bona premsa- en l'actuació de Sólo Muchachito, exTrimelón de Naranjus que segueixen com tants altres els principis de l'apòstol Manu Chao.
Un Festival de blues, en fi, que es tanca amb dos jornades més festives de l'habitual en que s'ha defugit més l'ortodòxia del blues de Chicago, de
l'estil de Chess, i s'ha tret de sobre aquesta gravetat transcendent per abordar la part més festiva de la música creant un nou punt de trobada a Cerdanyola. Quedem a la festa barbacoa del 2003?