El Suprem sentencia que els hereus d’un difunt d’Uralita que no va poder reclamar poden exigir danys i perjudicis

El Tribunal Suprem ha ratificat plenament la sentència del Jutjat Social 2 de Sabadell que reconeixia al fill i a la néta de la difunta esposa d'un treballador d'Uralita mort per un mesotelioma pleural d'origen laboral el dret a percebre la indemnització en concepte de danys i perjudicis que hagués correspost a la vídua.

L'estimació que va fer el Jutjat de Sabadell, ara ratificada, era de 10.540 euros al fill com a perjudicat directe i de 115.035 euros als fill i a la néta com a hereus de la vídua. Aquesta sentència, però, havia estat parcialment revocada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que considerava que en la legislació social, a diferència del que succeeix amb la jurisdicció civil, el dret a ser rescabalat pels danys i perjudicis soferts forma part dels denominats drets personalíssims que no poden ser objecte de transmissió hereditària.

En sentit contrari, el Tribunal Suprem ha restituït la sentència d'instància i estableix que la possibilitat de reclamar per danys i perjudicis s'integra dins el cabdal hereditari de la persona si no hi ha caducitat de l'acció i aquesta no ha tingut ocasió d'exercir-la abans de morir.

El cas de la família d’un treballador de Cerdanyola

Els orígens d'aquesta sentència, que els advocats que han portat la defensa de la família, del Col·lectiu Ronda, consideren “pionera i de vital importància” cal buscar-los l'any 1974, amb la mort, als 48 anys, d'un ex-treballador d'Uralita a la fàbrica de Cerdanyola com a conseqüència d'un mesotelioma pleural. Des d'aquest any i fins al 2011, l'esposa va percebre la corresponent prestació de viduïtat que, en aquest cas, se li va reconèixer com a derivada de contingència comuna, és a dir, sense admetre l'origen laboral ni la responsabilitat de l'empresa com a fet causant de la patologia.

L'any 2011, la vídua va reclamar la revisió de la seva pensió de viduïtat per tal que es determinés l'origen laboral de la defunció del seu marit. Aquesta petició va ser denegada en via administrativa per l'INSS i, posteriorment, en primera instància abans que, finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictés l'any 2014 una sentència que, ara sí, reconeixia que la mort del marit va ser conseqüència de la inhalació de fibres d'amiant al seu lloc de treball. Des del Col·lectiu Ronda apunten que d’aquesta forma, el TSJC “establia el dret de la vídua a veure incrementat l'import de la seva prestació”, però “malauradament, la sentència es va dictar quan la vídua ja havia mort”, ja que havia mort  l'any 2012. 

Posteriorment, al 2015, l'INSS va reconèixer que “existia responsabilitat empresarial en la mort de l'extreballador derivada de la manca de mesures de seguretat i protecció de la salut a les instal·lacions” d'Uralita a Cerdanyola.

Un reconeixement que, destaquen els advocats, “obria la porta a que la vídua, de no haver estat morta, hagués pogut exigir la compensació per danys i perjudicis que li hagués correspost”. La dona, però, no va poder exercir els seus drets a l’estar morta i el Tribunal Suprem es fonamenta en això per “considerar legítim que siguin els hereus qui reclamin la indemnització que hagués correspost a la vídua, emparant-se en el caràcter de transmissible que el Codi Civil atorga, per exemple, al dany moral”.

La sentència apunta que es tracta "del dret a la reparació dels danys i prejudicis soferts per culpa d'altre que ve obligat a reparar-los en funció de la seva quantia amb independència de qui sigui la persona perjudicada, el patrimoni de a qual s'ha vist afectat per aquest dany reparableque influeic també ne la quantia del cabal hereditari que deixi a la seva mort". 

Cas aplicable a qualsevol altre sector

Raquel Lafuente, l’advocada responsable del recurs, emfatitza “la transcendència d'una sentència que contribueix a solidificar la tesi de que el causant d'un dany és responsable de rescabalar i indemnitzar el perjudici causat, sense que la defunció del causant del dret pugui permetre a les empreses defugir aquesta obligació”. En aquest sentit, Lafuente recorda que la sentència fa referència al cas de la vídua d'un treballador d'Uralita víctima de l'amiant “però el raonament és aplicable a tots els sectors professionals i a les diferents casuístiques que poden originar el dret a obtenir una indemnització per danys i perjudicis”.