Ermini Puig: "L'agricultura és l'ofici més bonic que hi ha al món: la terra correspon a la teva feina"

L'Ermini Puig és un dels referents d'un temps que ja no tornarà. Als seus 83 anys, és un dels pocs pagesos que treballen a Cerdanyola -l'Ermini compta altres dos, i tenen també més de 80 anys, al marge de les persones que treballen un hort urbà-, una vila que no fa pas tant de temps era pagesa i tot un referent a la comarca com a població vinícola. Costa d'imaginar les fileres de vinyes verdes al paisatge d'avui. De fet, els terrenys que encara treballa Puig són tota una paradoxa: limiten amb espais natural com el Parc de Collserola o la riera de sant Cugat, però també amb un símbol de la nova societat del coneixement com el Parc Tecnològic del Vallès.

- Queden pocs com vostè

 Som molt grans i treballem molt poc, però abans, 10 anys enrere, cultivàvem a tota marxa i veníem els productes que produíem. Vam tenir que parlar amb els botiguers per arribar a un acord.

- És un dels últims testimonis de la Cerdanyola pagesa. S'imaginava quan era jove que seria així?

Va començar als anys 60 quan el marqués va començar a comprar les terres que hi havia al voltant del castell on hi havia vinyes en rabassa morta, -o sigui, el propietari cedia un tros de terreny de 99 anys i qui treballava la vinya havia de pagar una quart part de la collita al propietari-. Es van anar acabant els pagesos i van començar l'Aiscondel, l'Uralita, les baietes... i la gent se'n van anar a treballar a les fàbriques i tot va anar degenerant. Després va venir can Planas, can Fatjó... i va anat prosperant la indústria.

- Ser pagès és més que un ofici, és una forma de vida, de ser: quins valors inculca en una persona?

Tots tenim una manera de viure. Jo tinc la meva i sense això em trobaria desplaçat completament. Molta gent em pregunta perquè treballo als 83 anys: perquè he treballat tota la vida i faig una cosa que m'agrada. Necessitat de treballar? El que tinc és il·lusió de fer una cosa. L'agricultura és l'ofici més bonic que hi ha al món: plantes una llavor, la veus néixer, la cuides, i aquella llavor, depèn de la manera com l'has cuidada, et dóna un fruit que és la teva subsistència. La terra correspon amb la teva feina. És el teu treball, però també és la teva il·lusió.

-Què és cultivava a Cerdanyola en aquell moment?

Vi. Cada casa tenia un hort per a la seva subsistència, plantaven patates, mongetes... però el principal cultiu era el vi. Tot era vinya i el temps de verema era molt important. Per collir el raïm, fins i tot en algunes finques, com can Fatjó, venia gent de València.

- Hi ha una certa controvèrsia entre els que diuen que aquell vi era bo o era un vi de taula senzill...què diria vosté?

El vi que es feia al Celler cooperatiu de Ripollet era dolentíssim, no servia per a res. Hi havia gent que tenia vinya pròpia que elaborava vi a casa seva i feia un vi que estava bonet, però el que anava al Celler era un desastre. El raïm s'havia de classificar entre el bo per fer vi i el dolent per llençar i no es feia. Fins i tot hi havia famílies, com la Segarra, pagesos dels bons, que tenien una vinya molt ben cuidada i que es mataven perquè el celler classifiqués bé el raïm... però res. D'això ja no en queda res. A can Coll encara fan un vi que està una mica bé i prou.

- El territori com era? On hi ha els actuals barris que hi havia?

Des del carrer Ample cap a Cordelles, cap a can Serra, no hi havia res, tot eren vinyes; de la plaça de Sant Ramon cap avall, tampoc. I d'això fa 50 anys, eh!.  Quan l'Esteve de ca l'endalt era secretari de l'Ajuntament, es van començar a organitzar els carrers que hi ha a la dreta de la plaça de sant Ramon va aconseguir que els carrers portessin noms dedicats a les vinyes, les portadores... perquè allò era una vinya. Travessaves el riu, i per arribar a Les Fontetes, hi havia un bosc d'alzines i de pins on el Mora va muntar un xiringuito i anàvem a ballar amb una gramola i pagaves una pessetes i li dedicaves el ball a una noia. Tot allò eren horts. El Casamitjana va començar a fer-hi pisos i encara sort que van deixar aquells quatre pins. Li diuen Les Fontetes perquè hi havia una font, que crec que ja es deu haver perdut, i al seu costat, un gran roure.

- Hi hauria també molts animals...

El pagès subsistia gràcies a l'animal, que l'ajudava en totes les coses que es feien al camp i cada casa als anys 60  tenia almenys un cavall.

- Vostè segueix treballant la terra, per què? Què cultiva?

Ara poca cosa. Tomàques, mongetes, patates, carxofes a l'altre costat.... quatre coses per passar l'estona. Amb 83 anys no pots fer gran cosa i als altres els passa el mateix, cultiven igual. La meva dona, com que tota la vida ha venut, té aquesta dèria encara (riu)

- És el president dels arriers, una entitat que ha volgut mantenir viu el record d'aquella Cerdanyola pagesa. N'està satisfet del resultat? Els tres tombs són tot un èxit...

La gent que ve de fora es queda meravellada de tanta gent que hi ha al carrer. Després de Reis és la que treu més gent al carrer. Surt molt bé. Fer una festa així costa molts diners, i costa molt treure'ls.    L'Ajuntament encara es porta bastant bé, tot i que no col·labora tot el que voldríem, i tenim l'avantatge que és al principi, la primera festa que es fa a l'any i fem molta propaganda, amb 10.000 revistes  que repartim fins i tot a les escoles. I la gent ho viu. Ho vivim.

- Feina entre pocs...

Tenim l'avantatge que els que empenyem la festa, el Carlos, l'Ernest, el meu fill Quirze i el Garsaball -que només serveix per escriure, diu entre rialles- que tenim els animals aquí i anem a altres pobles i d'allà també venen aquí. ës el que abans es deia un tornajornal. Tu anaves a treballar amb un home i després aquell home venia a treballar amb tu. I amb els cavalls encara ho seguim fent.

-Algunes vegades s'ha parlat de fer un parc agrícola a la via verda. Li agradaria? Creu que seria possible?

Ho he parlat 200.000 vegades però ningú m'escolta. A cada Ajuntament li he reivindicat: feu un espai agrari. Però tots en passen perquè s'han d'invertir molts diners, però també tenim l'avantatge que no ho deixem perdre. Enacara que aquests terrenys del costat no es cultivin estan declarats com a mig espai agrari. Això és com el delta del Llobregat, encara que en petit.  A Collserola també ho hem parlat moltes vegades i no en diuen no, però tampoc acaben de dir sí. També els he dit milers de vegades, el dia que es cali foc el bosc per on aniran els bombers. Però quan tenen diners no en tenen projecte i quan tenen projecte no en tenen diners.

- Quin missatge voldria llençar a la gent de Cerdanyola?

Una mica de respecte. Si per aquí ve algú i li expliques que per aquí no hi ha camí et diuen que passen per on volen o que callis, vell. Amb una mica de respecte aniríem tots molt més bé.

Verema a can Coll (Imatge del Parc de Collserola)

Temps de verema a Cerdanyola

Cerdanyola, en un passat no tan remot, va ser el primer municipi productor de vi de la comarca i per tant el mes de setembre era el de la verema. El 60% del territori l'ocupava la vinya, que ara només compta amb un petit testimoni a can Coll, al Parc de Collserola. Primer la fil·loxera i després la industrialització van acabar amb aquell cultiu que era també una forma de vida. I la verema ha passat a ser poc més que un record del passat pagès del poble.

En aquells temps, la principal varietat de raïm que es cultivava a Cerdanyola, segons els testimonis recollits per Antonio Olea a La Cerdanyola rural, era la pansalet, que ara coneixem com a xarel·lo, que produïa un vi blanc, de taula, de poca graduació i afruitat. Aquest vi pansalet era el que fins fa pocs anys es produïa a la finca que can Feliu del Cantó tenia a la riera de sant Cugat, l'últim testimoni  perdut d'aquella verema tradicional. Històricament, per la verema, a Cerdanyola venien pagesos d'altres contrades per collir el raïm, fins i tot procedents de València i Castelló. Tot i que la pansalet era la principal varietat també hi havia samsó, macabeu, garnatxa, sumoll o moscatell, ja fos per fer vi o per menjar.

Per contra, actualment als prop de 1.000 ceps que hi ha a can Coll hi ha varietats ull de llebre, merlot i cabernet sauvignon -les tres no autòctones- en una petita vinya d’un alt valor pedagògic que cada any s'obre també als nens i nenes del casal del museu de ca n'Oliver. El vi s'elaborarà a can Calopa de Dalt, finca pública de Collserola dedicada a la difusió del món del vi gestionada per la cooperativa L’Olivera, que també l’ha convertida en un equipament per a la reinserció social i laboral de persones amb disminució psíquica. L'envelliment. però, es realitzarà novament a can Coll.

Els usuaris dels casals de ca n'Oliver van visitar la verema de can Coll (Foto Servei de Patrimoni)