Gemma Ruiz: "ja n'hi ha prou de la dona-flor que ens han descrit els homes"

Gemma Ruiz ha tancat aquest dijous, 14 de desembre, el cicle literari Cafè amb lletres per aquest 2017 amb la presentació del seu debut literari, Argelagues (Ed. Proa), un homenatge a les dones de la seva família –i a les dones de la majoria de les famílies- que han lluitat tota la seva vida amb dignitat malgrat les dificultats i han conquerit drets, mil·límetre a mil·l.ímetre, canviant el món al llarg del segle XX.

L’argelaga és un arbust amb petites flors grogues que creix en llocs secs i pedregosos. Un arbust amb punxes i resistent, com les protagonistes del llibre, perquè, subratlla l’autora, “ja n’hi ha prou de dona-flor que ens han escrit i descrit els homes al llarg de la història de la humanitat”. Gemma Ruiz apunta que l’argelaga és una planta humil, com les dones de classes populars de la seva família, que "rebrota després que hi hagi foc" i té punxes perquè s’han de defensar “com encara ens hem de defensar les dones que hem de mirrar enrere quan sortim del metro per tornar a casa”.

Ruiz destaca la necessitat de recuperar el passat i el paper de les dones perquè vivim en l’engany que “els herois sempre tinguin nom d’home”. Així posa l’exemple que a Sabadell hi ha un monument dedicat al sastre, però no a les cosidores o a la modista i en canvi els carrers estan “plens de noms de fabricants, alguns escanyapobres i uns abusananos”.  

L’escriptora, cronista cultural dels Telenotícies de TV3 des de fa molts anys, creu que continua el menysteniment cap a la dona però es mostra optimista respecte el futur perquè ara les reivindicacions feministes “incomoden, ja no riuen, s’ho han de menjar” i el pròxim canvi ha de ser que els homes “acompanyin i agafin consciència”.

La història de la Remei, la Rosa i la Nina

Argelagues relata la història de les dones de la família de la seva autora. La de la besàvia Remei, nascuda a Castellterçol, al Moianès, a principi del segle XX, que ens presenta aquella Catalunya rural on des de que va néixer sap que “el món és partit en dos. “Rics i pobres, Amos i terregada. Bonafès i Malànimes. Agraciats i esguerrats. On una cosa és el poble i altra, les masies. On ningú es confon. On ningú es barreja. I ella és de pagès i filla de jornalers i més avall només hi ha el bestiar. De tan pobra, ni amigues no té”.

Una Remei que ha d’anar a treballar a un dels masos del poble de ben joveneta, “robats els anys de l’estudi i dels jocs i, com tants d’altres, fets passar per grans per la força quan no ha fet els catorze. No les busqueu en aquest mig món les infanteses de pissarrí”.

Un mig món on, amb tot, l’esperava una vida “de treure el fetge per la boca, però una vida. I no tan dolenta segons com es miri. Sobretot si no es tenia molta canalla”. Però que l’acaba portant lluny quan el germà carboner està a punt de tenir un fill, sense àvies a la vora. I cap allà que se’n va a una ciutat “que diuen que tota ella és una fàbrica. I que fuma boira negra. Sabadell. Un nom més lleig que pegar un pare”, la Manchester catalana que inicialment li fa més aviat llufa i a la que arriba també el Martí, quan la fil·loxera devasta el món de Vacarisses, “que fins aquell moment era tot una vinya”.

Amb el Martí es casarà, viurà en una caseta a la Creu Alta, que la seva nit de noces recorrerà en un fragment de prodigi de delicadesa de l’autora per mostrar un camí d’esperança que seguirien els fills, el Josep primer, per la data del santoral, i després la Rosa, el nom de la mare, “per tants com n’havia arribat a tenir i a perdre”, la mare.

A Sabadell viurà la Remei la proclamació de la República escoltant a l’avi Macià per la ràdio i la Rosa aniria a la millor de les seves conquestes, l’escola, perquè “no s’havia vist mai aquesta fal·lera per fer escoles, la millor manera de fer la revolució”.

Una escola de la República a la que anirà també la Nina, que va néixer a Cartagena, i que ha de donar les gràcies per viure en una cort de cal Manyos “que encara sort que els han llogat sense porcs”. La Nina, que no s’enrecorda de Cartagena, que és una sabadellenca feta a la Creu de Barberà, que va a una escola “tocada de mort l’any 36. Com va quedar tocat de mort aquell ensenyar. I aquells mestres. I aquella terra. (...) Després de la guerra, tot fet un esguerro”.

La Remei haurà de demanar permís al Martí per treballar en una postguerra ínfame i ella i la Nina acabaran treballant a cal Garcia-Planas i acabaran sent família, i la Nina deixarà de portar penjades “tantes llufes com va portar sempre: l’òrfena, la desemparada, la recollida, la murciana”...I totes juntes faran camí, tindran somnis, afrontaran reptes, patiran sotracs, faran vida fins que arribi el dia “que ni pensaments fossin les mateixes de la Creu Alta”.

Fidelitat als fets i a la llengua

I al final, apareixerà la Gemma que les presentarà en forma de novel·la amb delicadesa i respecte, però també amb fidelitat a la realitat –“fins i tot m’he quedat curta”, la dels fets que es narren i la de la llengua que s’empra. L’oralitat pren cos protagonista al relat, en què Primu de Rivera s’escriu així, amb u, Primu; en què les paraules es fusionen per crear un mot nou, de vegades amb incorreccions acadèmiques, però buscant el llenguatge viu del moment -perxò, perllò, cagumdeu...-; en què quan mor Prat de la Riba de la malaltia de Basedow a Castellterçol ens diu que “en català de pagès vol dir que per dintre té alguna cosa que no li gira rodona”.

Un llenguatge ric que ens retorna expressions en desús, frases fetes oblidades, perquè havia de ser “un acte de coherència que els personatges parlessin en la seva llengua”, tot i que habitualment la parla popular no sigui protagonista als llibres.

Argelagues té el seu origen és una entrevista realitzada a la seva besàvia quan estudiava a la UAB i que va recuperar anys després com a llavor de la novel·la sent conscient del desconeixement que tenia de la pròpia història de la seva ciutat, Sabadell, quan s’estudia la revolució industrial anglesa però no la que va passar als carrers de la seva població. Aquesta entrevista va estar acompanyada per moltes altres, saltant de vegades murs del silenci que va caure al 1939 amb el franquisme, que ara considera reviscut amb l’actuació policial de l’1 d’octubre i l’empresonament dels polítics.

Segona novel·la en marxa

Gemma Ruiz anunciava al Cafè amb lletres que ha començat a treballar en la seva segona novel·la, una narració en què les dones també seran protagonistes, però que estarà ambientada en època contemporània.