Hubert Sumlin de luxe al festival de Blues

Fa 15 anys Hubert Sumlin va estar a Cerdanyola per tocar en la tercera edició del Festival Internacional Blues junt amb Lousiana Red i un discret grup d’acompanyament. Els afeccionats guarden en la seva memòria aquella nit a l’antiga pista de l’hoquei. A partir d’ara caldrà recordar Hubert per l’actuació del passat divendres. I no només això, caldrà situar-la com una de les millors nits bluseres en la història del Blues de Cerdanyola.

Bona part de culpa la té la sensacional formació de Mathew Skoller que va obrir el camí perquè l’històric bluesman ens mostrés el vell so que va acompanyar durant tants anys a Howlin’ Wolf. La primera part va ser per Mathew i el seu grup que van passar arrasant per les butaques del teatre. Tant, que no va haver temps per queixar-se de la necessitat d’estar acompanyat de beguda i cigarretes.  

Un breu descans va donar pas a un Hubert Sumlin que es va lluir en una ajustada posada en escena. Va cantar poc, doncs no és aquesta la seva principal virtut, i va tocar el seu instrument com si encara tingués en les seves mans una d’aquelles primeres guitarres elèctriques. L’emotivitat va arribar després del seu primer i únic bis quan ell sol sobre l’escenari rebia un calorós aplaudiment amb el públic dempeus durant cinc minuts. No s’ho esperava ni ell mateix, va sorgir espontàniament d’un públic que d’aquesta manera retia homenatge a un dels poc grans que encara ens queden.

Hubert Sumlin i Mathew Skoller’s van aconseguir que tothom sortís amb un somriure i la mateixa opinió. Un concert de luxe.

Tot el contrari va ocórrer en la nit de dissabte. The Commitments estaven a l’escenari i la pluja impedia sortir d’allà fugint. Afortunadament, Otis Grand i la seva banda d’estrelles ens van tornar a situar en uns minuts de qualitat oferint un correcte final.

Però la diferència és brutal respecte la passada edició. Hem passat de primeres figures mundials del blues a grups de tercera fila. En el cas dels irlandesos no es mereixen ni això. Van ser un desastre.

Però el festival continua funcionant i bé, continua contant amb un públic fidel disposat a gastar-se uns euros. I això no és a la nostra ciutat molt habitual. Hubert Sumlin ha estat el nom d’aquesta nova edició amb molta diferència i, per tant, ha estat un encert de la direcció artística del Festival que cada vegada té menys on triar.

La Barbacoa posa punt i final al Festival i cada vegada amb una major assistència de públic que abarrota durant tota la jornada de diumenge el Parc del Turonet. La fortuna va voler que el dia es despertés esplèndid després d’una setmana carregada d’aigua. Totes les formacions van tenir el seu moment estelar, destacant l’aperitiu vermut que vam compartir amb Dani Nel·lo i la seva nova banda Saxorama i el grup més esperat, Los Delinqüentes. El festival s’obre a un públic més jove i més divers, i amb actuacions com aquestes la Barbacoa té per molts anys.

Un any més el Festival de Blues continua sent, i amb diferència, el major reclam mediàtic d’aquesta ciutat i el que més gent atreu. Salut i bon aniversari.