ICV-EUiA analitza i debat la reforma de les pensions

La formació organitzava ahir a la tarda una jornada de debat en la que participaven diferents experts en la matèria que explicaven el marc d’actuació, les raons i el perquè d’aquesta reforma.

Per a a responsable de la Secretaria Socioeconòmica de CC.OO de Catalunya, Cristina Faciaben, aquest acord era inqüestionable perquè el mercat de treball i el futur es troba en fase canviant i, per tant, el sistema públic de pensions havia d’adaptar-se a la nova situació.

Segons Faciaben, en aquest ocasió el govern espanyol ha trencat les regles del joc tot regulant de manera unilateral la congelació de les pensions i l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys. Tot això, obviant el paper dels sindicats i, per contra, donant-li un paper rellevant als anomenats experts, els quals estan finançats per la banca i les entitats financeres.

Per tal d’evitar la marginació dels sindicats, es va veure necessari ampliar l’àmbit d’aquest acord amb d’altres temes com ara la negociació col·lectiva, les polítiques sectorials i industrials, energètica, etc, en els quals tenien cabuda els agents socials, segons la ponent.

Per a Faciaben, el principal valor que té aquest acord és, d’una banda, la preservació del caràcter públic del sistema de pensions, en el qual es conserva el nivell de cobertura i, de l’altra, que amb la signatura d’aquest acord no es trenca de manera definitiva amb l’esperit i el contingut del pacte de Toledo.

Faciaben considera que, tot i ser aquest un acord dur perquè endureix les condicions d’accés a les prestacions, és equilibrat perquè malgrat exigir més contributivitat, introdueix mesures correctores per tal d’evitar que qui estigui en pitjor situació en el mercat de treball pateixi encara més. I també té una major proporcionalitat entre el que es contribueix i la pensió que finalment es rebrà.

Segons Faciaben, el context en el qual s’ha desenvolupat aquest acord ha estat molt dur i considera que els sindicats han actuat de manera molt responsable, han forçat un acord bo per a la majoria, on es legitima la participació social i que les pensions no podran ser moneda de canvi polític.

Què s'ha aconseguit amb l'acord?

Per a Faciaben, amb aquest acord s’ha aconseguit, entre d’altres, la possibilitat de jubilar-se entre els 61 i els 67 anys. A més, es manté l’edat ordinària de jubilació en 65 anys, sempre que tingui 38 anys i mig cotitzats i, finalment, s’arribarà a jubilar-se amb 67 anys de manera progressiva entre l’any 2013 i el 2027. D’altra banda, es manté el període mínim de cotització per accedir a la pensió de jubilació en 15 anys, i no de 17 ó 25 com s’havia dit.

El professor de Sociologia de la Universitat de Girona, Jordi Merino, assenyala com a un fet important que les decisions que està prenent el govern espanyol, i que afecten a la nostra quotidïanitat i el nostre nivell de vida social i econòmic, provinguin d’organismes no democràtics com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu, etc.

Segons Merino, cal un debat polític sobre aquesta qüestió i considera que hi ha un atac premeditat de la dreta europea, que posa per davant mesures antiprotecció social i reformes del mercat de treball i del sistema sanitari, tot excusant-se en el dèficit econòmic.

Finalment ,la responsable del Món de Treball de la direcció nacional d’EUiA, Núria Lozano, considera totalment justificable l’existència d’un sistema públic de pensions perquè és un dels pilars bàsics de l’estat del benestar, el qual està reflectit de manera clara a la Constitució.

Lozano creu que aquest debat no és gratuït i no es produeix de manera espontània a Espanya, ja que el nostre país és un dels estats de la Unió Europea amb un dels índexs més baixos de plans de pensions privats i, per tant, per tenir una oportunitat de negoci s’ha de crear un mercat potencial a través de tot un seguit d’informes, generats per les pròpies entitats d’assegurances i entitats financeres que gestionen aquests tipus de productes per intentar crear a la població la necessitat de tenir un instrument financer d’aquestes característiques.

Ja per acabar, Lozano discrepa absolutament de l’argument demogràfic esgrimit per certes parts interessades, perquè la gran qüestió no és quant viuràs des que neixes, sinó quant viuràs des que et jubiles, ja que la gent de classe més afavorida viu 5 anys més que les de les classes menys afavorides. En definitiva, no creu just que tothom hagi de treballar més per finançar l’augment d’esperança de vida de les classes més benestants.

Lozano també considera que, malgrat no estar d’acord al cent per cent amb la reforma, sense la intervenció de les organitzacions sindicals, el decret unilateral del govern espanyol hagués estat substancialment més lesiu per als interessos dels treballadors.