ICV-EUiA convoca un acte per commemorar el 30è aniversari de la Revolució Sandinista

La coalició ICV–EUiA realitzava ahir a l’Ateneu una xerrada amb el títol “Nicaragua ahir i avui”, emmarcada en la commemoració del 30è aniversari de la revolució sandinista que va comportar l’enderrocament de la dictadura de Somoza.

L’acte va comptar amb la presència, com a ponents, de William Grigsby, periodista, sandinista i director de la ràdio nicaragüenca La Primerísima, i Enric Font, president de la Casa de Nicaragua de Barcelona. Joan Manuel Vilaplana, coordinador de projectes de cooperació entre les universitats de Barcelona (UB) i Managua, va presentar l’acte.

William Grigsby va explicar que al llarg de tres dècades s’ha construït un estat democràtic, amb un exèrcit nacional i una policia respectuosos amb les lleis i subordinats al dret civil. El sandinisme no ha estat sempre en el poder. Primer hi fou quan es va fer la revolució i hi ha tornat l’any 2006. Actualment manca per resoldre els problemes socials i econòmics del país generats sota altres governs, del 1990 fins el 2006, quan es va abandonar la gent a la seva sort.

L’estat nicaragüenc també treballa de ferm per reduir l’actual mortalitat infantil, de 76 infants per cada 10.000 nascuts vius, fins a 50. S’espera assolir l’objectiu en els propers cinc anys. Un altre objectiu és aconseguir una Nicaragua autosuficient en producció d’aliments, i fins i tot, exportar-ne.

Aquestes són bones notícies que no arriben a la població occidental, perquè les grans corporacions de la comunicació i les agències de notícies no les ofereixen. I sovint, segons Grigsby, les falsegen.

Per evitar-ho, la Casa de Nicaragua i diverses coordinadores solidàries amb el país centreamericà, treballen per a difondre el que s’està fent a Nicaragua. Una tasca que es va iniciar pràcticament amb la Revolta Sandinista i que ha vist, al llarg de tres dècades, com Daniel Ortega va presidir el règim revolucionari i ara ho fa quan l’estat té totes les garanties democràtiques. Explicar-ho i fer-ho entendre a la gent és una de les tasques que persegueixen les xerrades i conferències que s’organitzen arreu del territori. 

Hondures és un país, a l’entendre del periodista, on l’exèrcit i la policia són corruptes i tenen una naturalesa repressiva. Arrenglerats amb el poder econòmic, recluten els seus soldats entre els més pobres. No debades, tant Nicaragua com Hondures són grans productors d’emigrants. I és que només hi ha dues sortides: marcar a Estats Units o allistar-se a l’exèrcit, en el cas d’Hondures.
La societat hondurenya és políticament clientelar, amb partits polítics que arriben al poder i duen els seus funcionaris. No existeix una esquerra ferma, escapçada de dirigents perquè van ser assassinats, uns 3.000, durant la dècada dels 80.
L’alineament del president Zelaya amb el grup ALBA i la seva lluita per resoldre els problemes de les classes populars, amb fons sorgits d’aquest grup, ha irritat els sectors més reaccionaris d’Hondures. El cop d’estat n’és la conseqüència.

William Grigsby creu que no triomfarà perquè a banda del rebuig internacional el poble és al carrer, defensant l’ordre constitucional i al president Zelaya.