ICV i EUiA reivindiquen els valors republicans i recorden les víctimes de la dictadura

 

 

Rodríguez manifesta que el 14 d’abril és una jornada commemorativa i reivindicativa dels valors del laicisme i el republicanisme. El president d’ICV recorda que no és pot ser republicà i defensar la monarquia “com intenten alguns” i reivindica un canvi en la llei electoral per “tornar a la defensa d’una persona, un vot” i que tots tinguin la mateixa importància.

 

Josep Balcells, per la seva banda, considera possible l’establiment de la III República i reclama la recuperació del nom de plaça de la República “i que les coses tornin al seu lloc”.

 

Després de l’ofrena floral, les organitzacions juvenils d’amb dues formacions, Joves d’Esquerra Verda (JEV) i Alternativa Verda (AV) organitzaven un videoforum sobre el documental Que mi nombre no se borre de la historia, dirigit per Verónica Vigil i José María Almela –en substitució de la projecció de le pel.lícula Las trece rosas, d’Emilio Martínez-Lázaro, que els organitzadors consideren que edulcora massa la detenció, tortures i execució de 13 joves el 5 d’agost de 1939-.

 

 

Un dels organitzadors, Andrés Martín destacava a la presentació del documental els valors aportats per la II República, entre els que esmenta la sobirania popular, el sufragi universal femení, l’extensió dels drets i llibertats –per exemple amb l’educació universal o la llei de divorci-, el laicisme i la llibertat de culte o l’aparició de les autonomies.

 

L’historiador local Josep Lluís Negreira comentava els avenços assolits per la II República, però feia una crida a allunyar-se de tòpics perquè considera que aquesta període “s’idealitza massa amb elements que són qüestionables, i es dimonitza massa amb acusacions que són abominables”. Negreira remarca que durant la República les classes populars per primer cop van tenir iniciativa i poder de decisió, es va assolir la separació d’església i Estat, es va desenvolupar l’educació i es va constituir “una autèntica democràcia”.

 

 

El documental Que mi nombre no se borre de la historia relata la repressió franquista al final de la guerra civil i es centra en l’episodi de Les 13 roses roges: Ana López Gallego, Victoria Muñoz García, Martina Barroso García, Virtudes González García, Luisa Rodríguez de la Fuente, Elena Gil Olaya, Dionisia Manzanero Sala, Joaquina López Laffite, Carmen Barrero Aguado, Pilar Bueno Ibáñez, Blanca Brisac Vázquez, Adelina García Casillas i Julia Conesa Conesa. Totes elles joves, 7 menors d’edat, i quasi totes, excepte Brisac, militants de les Joventuts Socialistes Unificades. Entre les acusacions, alguna tan surrealista i cruel com la de treballar en els tramvies de Madrid durant la guerra. Morts, diuen, com a resposta a l'assassinat del comandant d'intel.ligència de la Guàrdia Civil, Isaac Gabaldón, i la seva filla, tot i que al documental s'apunta la possibilitat que el matessin membres del Servei d'Intel.ligència franquista perquè no desvetllés noms de massons pertanyents a l'exèrcit.

 

El documental es bateja amb un fragment de l’última carta escrita per Julia Conesa a la seva familia la nit de vetlla abans que fos afussellada a les tàpies del cementiri Est de Madrid: “Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar… Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.

 

La pel.lícula inclou el testimoni de familiars de les 13 roses, com les nebodes de la propia Conesa, de Matilde Barroso o de Dionisia Manzanero, testimonis sense rancúnia i plens d’humanitat. Com el del fill de Blanca Brisac i un altre afussellat, Enrique García, que va rebre una última carta amb aquest alunyat de qualsevol revenja: “Voy a morir con la cabeza alta… Sólo te pido… que quieras a todos y que no guardes nunca rencor a los que dieron muerte a tus padres, eso nunca. Las personas buenas no guardan rencor… Enrique, que te hagan hacer la comunión, pero bien preparado, tan bien cimentada la religión como me la cimentaron a mí… Hijo, hijo, hasta la eternidad…”.