Isidre Grau: "em declaro antinostàlgic, però el passat és un patrimoni"

Isidre Grau es tornar a calçar les sabates dels seus 10 anys per caminar pel territori d’una Cerdanyola del passat a la que mira amb tendresa, però sense nostàlgia. Qualsevol temps passat no és millor, però si un patrimoni personal que l'autor, al que i agrada la paraula exacta per comunicar-se millor, vol compartir a la manera del Fellini d’Amarcord. Grau presenta avui, 18 d'abril, "Primer Paisatge" a la Biblioteca Central, a les 19 hores.

L'escriptor davant l'ermita de Santa Maria de Les Feixes, un dels paisatges de la seva vida

- Cerdanyola està molt present a l’obra d’Isidre Grau

Hi ha un moment determinat, cap el 1983, que ja havia escrit un parell de novel·les i alguns contes i vaig pensar de què podia escriure. Potser tenia la fascinació per García Márzquez que havia creat Macondo i aquells espais literaris a Cien años de soledad. Vaig pensar: pots escriure del que és més teu, sense cap idea de fer historia, crònica realista i em vaig crear un espai, que vaig anomenar Vinyes de Savall. Vaig fer una primera novel·la, Vent de memòria, i després Els colors de l’aigua. I com hi vaig trobar un cert gust em vaig embarcar en cinc novel·les més.  Vinyes de Savall és la meva manera de parlar de les transformacions de Cerdanyola del Vallès. Vaig quedar una mica saturat i des d’aleshores he intentat escriure sobre temes més actuals de la societat, Barcelona, que també m’atreu…

- Assumeix que és L’ESCRIPTOR de Cerdanyola?

No. L’adjectiu escriptor, pintor, músic… local no el comparteixo. Ningú que faci qualsevol forma de creació ho fa pels veïns, no escrius per cares que coneixes. Si ens llegeixen, és fantàstic. En aquest últim llibre, Primer paisatge, hi ha un jo narratiu que se suposa que és l’autor, però ni m’anomeno, ni gaires circumstàncies familiars, i l’únic topònim que poso és Canaletes. La paraula Cerdanyola està aclarida a la contraportada perquè el llibre surt de la meva experiència, dels primers 10 anys de vida a Cerdanyola.

Grau presentarà Primer paisatge el 18 d'abril

- És un llibre del record, però el record també és ficció?

Jo el ficciono. És com el que va fer Fellini a Amarcord, tot i que no hi hagi similitud d’estil, però ell va recordar la seva infància, determinats personatges i va fabular. La mecànica és recordar i fabular per transformar perquè allò que escric valgui per qualsevol persona que s’acosti al llibre i trobi un sentit. Per això no localitzo. Intento que tingui un sentit universal.

- Mires enrere amb tendresa, però no amb nostàlgia acrítica

Em declaro antinostàlgic. En el sentit que no estic d’acord amb allò de qualsevol temps passat era millor amb un sentit immobilista. El que succeeix és que jo el passat el tinc molt a dintre, és un patrimoni. De vegades surto al carrer i et situes fa 50 anys quan el mateix indret era molt diferent. No m’ho han d’explicar, ho porto imprès. No em molesta perquè no tinc nostàlgia de tornar a aquell temps.

- De vegades es parla de la Cerdanyola del passat en to idíl·lic, però no era una Arcàdia social

No. Hi havia uns beneficis d’una certa tranquil·litat, però era opressiu, tot i que no teníem consciència perquè no existia més que el que vèiem. El nivell d’individualitat i de llibertat que hem guanyat és molt important, irreversible, però estem pagant també algunes factures, un excés d’anonimat. Penso en algunes coses que passaven als anys 60, situacions dures que quan s’han repetit posteriorment ja no passaven les coses iguals. El nivell de vida privada/vida pública ha canviat totalment. No és una mirada nostàlgica ni idíl·lica però hi ha coses que m’interessen.

- A Primer paisatge, no es parla molt de la guerra, però és com un fantasma

De la guerra no se’n parlava a casa; n’hi ha moltes. El meu pare per ser pagès, regidor de Cultura de la República, sense haver fet res de res, va anar a un camp de concentració i va estar més de mig any per aconseguir els avals que el permetessin tornar a casa. Ho vaig descobrint anys després. El silenci. Parlo al llibre d’aquesta sensació predominant d’infància d’estar vivint en un pessebre on no passa res.

- La misèria no era invisible, tal i com queda reflectit al llibre

L’ambient general era de bastant misèria, però no com l’entenem ara ja que en pobles com aquest estava prou atenuada i hi havia una certa protecció de personatges una mica esperpèntics que situo a Primer paisatge. Menjar i dormir estava bastant assegurat entre els 4.500 que érem als anys 40 o 50. Aquí pinto aquest pobre oficial que vivia en una barraca al solar on ara hi ha l’Ateneu, al costat de la fàbrica de les sedes. Però l’ambient de pobresa estava atenuat per una solidaritat immediata, ningú estava exclòs, però posteriorment notes que hi havia vencedors i vençuts, tothom convivia però sabies que passava alguna cosa, tot i que no ho vivies dramàticament. Però hi havia unes distàncies preses.

- També apareixen els estiuejants, no sempre amb una relació

Potser faig una mica de sarcasme, però la relació era tranquil·la, plàcida. Hi havia una relació de confiança. A casa encara tenim un bagul de l’Evarist Manzano, de la torre que ara és el MAC, que quan marxaven a la tardor omplien els jocs de llit, tota la roba que no utilitzarien fins a la tardor, i la deixaven a casa de la meva àvia perquè la guardessin. Aquest protocol era totalment normal, però al llibre parlo d’un cas d’una senyora molt especial, perepunyetes, perquè hi havia una certa prepotència e la gent de cultura. Però és folklore.

- Entre els records que afloren a Primer paisatge hi ha el de les cinc novel·les escrites de nen. On paren?

Estan guardadetes i no sortiran mai. Era una pràctica perquè hi havia ganes d’expressar-se. Llegia Walter Scott i em venia ganes d’escriure una novel·la històrica amb tota innocència. O Zane Grey i volies fer una de l’oest.

- Però sense elles Isidre Grau seria escriptor?

Són un patrimoni. L’error seria reivindicar-les com obra personal, però vol dir que hi ha una vinculació amb la paraula i l’expressió. Es va acumulant tot això.

- La paraula. Un mot essencial per a Isidre Grau. Què significa?

Expressar i comunicar. De vegades et diuen que l’important és que t’ho passis bé escrivint. No és la meva definició. Jo m’ho passo bomba escrivint, però tens molta tensió perquè no trobes la manera. Jo no escric per passar-m’ho bé i després guardar-m’ho al calaix. El sentit és que aquell quadre que has pintat tingui altres ulls que se’l mirin i el valorin i a tu t’arribi la sensació que allò ha servit perquè agradi a algú altre.

 Can Canaletes, una de les masies vinculades a la família de l'escriptor

- Com va ser la decisió de combinar la carrera com enginyer químic amb la passió per la literatura?

El meu pare era pagès i tenia tot l'amor per la terra, però tenia molt clar que no volia que un fill seu seguís aquell camí i en aquell moment, amb una certa visió, va pensar que la indústria era el futur. T'encamines a una carrera tècnica per un sentit pràctic perquè a Cerdanyola era impensable pensar que podies guanyar-te la vida de lletres. Les coses ara són totalment diferents.

Jo començo a treballar l'any 1964 dins l'enginyeria química i al 1975, ja casat, amb fills, amb tot encarrilat, surt aquesta reivindicació pendent: "ara és possible que em torni a plantejar, d'una altra manera, escriure". Vaig començar a escriure novel·la, però no ha estat mai un hobby, això ho ha estat la fotografia, el cinema o l'excursionisme. 20 anys després, al 95, quan acaba el període industrial perquè les circumstàncies van com van, m'acosto més al món de la literatura ensenyant tècniques de novel·la i conte en una escola i veus que aplicar el racionalisme de la tècnica a una creació intuïtiva dona una fusió interessant que permet treballar la creativitat d'una altra manera.

- I arriba a Vinyes de Savall

És obrir un paisatge nou, on veig possibilitats de treure coses que deuen estar dintre meu i a la vegada elaborant-ho literàriament de manera àmplia i on vaig estar treballant durant 20 anys, de la primera a l'última novel·la. Sóc tossut en els meus propòsits i tinc tendència a elaborar-los de manera que siguin possibles i em vaig proposar treballar tots els móns que sortien de Can Benavent, una ca que no existeix però encara podem retratar. Vaig recrear un món: partint d'una cosa fer una altra.

- Practica narració breu i llarga, conte i novel·la. Com ho combina?

Tota la generació Ofèlia Dracs anàvem alternant novel·la i conte. Sobretot fins l'any 85 alterno de tot, sobretot amb el conte com a laboratori. Després m'enganxo més a la novel·la perquè jo de pensament sóc més de novel·la, a mi les històries se m'allarguen i van creant arbres. Amb els temps ho vas relativitzant i he tornat més a la narració breu perquè cada vegada m'interessa més la concentració fins el punt que cada 15 dies faig un relat d'una pàgina per a la revista digital Núvol: és una gimnàstica que m'agrada i em permet expressar més ràpidament alguna cosa que m'importa. Penso anar compartint.

Isidre Grau i Canaletes al fons, un barri que no existia als anys 50

- Quina importància va tenir guanyar el premi Sant Jordi amb Els colors de l'aigua

Els premis són accidents agradables que s'han de relativitzar perquè no estàs mai al cim de res. Els premis ajuden. A partir de l'any 79 anava guanyant un o dos cada any i al 85 quan guanyo el premi Sant Jordi la gent considera que has arribat a dalt de tot i aquest a dalt de tot no existeix. Sembla que Els colors de l'aigua encara està considerada per bastant gent una de le snovel·les importants de final de segle. Fantàstic, perquè me l'estimo molt, però ara no la tornaria a escriure. 

- Només amb tècnica pots escriure o has de tenir alguna cosa més?

Hi ha una qüestió que és el talent, una predisposició determinada a la creativitat, que has de tenir, una predisposició amb el llenguatge, la paraula... després ve la formació de l'ofici. Si tens el talent hi ha una veu singular que de seguida notes si hi ha unes possibilitats o altres. El més freqüent és que es pugui aprendre  l'ofici, les tècniques per fer un text ben escrit, però el talent s'ha de treure, si ho tens.

- Com valora l'etapa com a professor?

Molt interessant des del punt de vista de proximitat a la gent. Tinc el luxe d'ensenyar a persones que volen aprendre. L'experiència és que la gent que passa per aquest tipus de formació se'n va contenta. Escriurà més o menys, però li ha canviat el sentit de la seva relació amb l'art i com a mínim la gent aprèn a llegir perquè molta gent que vol escriure no té ben agafat l`hàbit de llegir i vol passar directament a escriure. I això no és així.