Isidre Grau es pregunta pel llegat de les persones que et marquen en forma de memòria familiar

L’autor de Cerdanyola presenta "Què ens queda dels nostres" on evoca paisatges -de la naturalesa i humans-, costums i tradicions, treballs i oficis, cases ... i família, sobretot família, aquells que ja no hi són però que segueixen, d’una manera o altra, en nosaltres. Una casa, apunta Isidre Grau, on tots eren bona gent, però els costava d’entendre’s.

L’Isidre Grau és l’escriptor que més i millor ha retratat Cerdanyola dels últims 100 anys. Ho ha fet al cicle literari Vinyes de Savall -amb la pentalogia novel·lística de la nissaga Benavent-, a novel·les com L’home que perseguia la veritat o Ciutadà Canalda o a Primer paisatge, volum de relats de memòria infantil on Grau passejava la seva mirada per un poble encara envoltat de vinyes i la presència constant del silenci que va deixar la guerra.

Ara, aprofundeix aquest retrat de la Cerdanyola de la seva infància -i encara d’abans de nàixer- intentant respondre a la pregunta Què ens queda dels nostres, títol de la seva última obra, novel·la de no ficció que presentarà l’1d’abril a la Biblioteca Central. Un llibre on alguns d’aquests silencis parlen i que compta amb tres grans parts: un acostament al territori i les persones, el paisatge viscut; el naixement de la història d’amor entre els seus pares, en plena guerra civil; i la memòria de les persones que vivien amb el petit Isidre: els pares, l’àvia i la tieta. Una història personal que igualment és col·lectiva al llarg d’un convuls temps proper i desaparegut. Però no del tot.

L’autor explica que la gràcia del llibre és que aquesta memòria familiar pot ser llegida per qualsevol altra persona com una novel·la amb valors universals, com un mirall on els lectors s’hi poden sentir reflectits. Així, Grau trasllada la pregunta del títol, Què ens queda dels nostres, als lectors perquè cadascú s’interrogui pel llegat d’aquells que més ens han influït.

La part central de la novel·la és el relat sobre la història d’amor entre un soldat i una jove a la que coneixia de vista pels seus passejos a Cerdanyola i que acabaran sent els pares d’Isidre Grau. La correspondència, real, entre els joves quan el soldat estava a la caserna de Mataró, al front de l’Ebre i al camp de concentració de Miranda d’Ebre en què va ser internat a l’acabar la Guerra Civil són el fonament d’aquesta part central en què neix la relació en temps durs d'un país en convulsió. 

Després, indica l’autor, el llibre aborda “la constatació d’haver viscut una pau estranya, la pau de la postguerra”, en què Grau va descobrir al créixer els verins que hi havia dintre”, com també totes les dificultats que va patir aquella família pagesa de Cerdanyola, “punt d’unió de la nostra generació”.

Un relat, però, en què Grau assegura fugir de la nostàlgia i de romantitzar el passat de la Cerdanyola desapareguda. Així, la família tenia ben clar que no volia que el petit Isidre, “que tenia cap per estudiar”, diu a la novel·la, continués la vida de pagès treballant de sol a sol amb por a la següent pedregada. Com el seu pare, que era “un enamorat de la terra, però també el seu esclau” i que tenia molt clar que els seus fills no havien de seguir aquest camí.

Grau passa comptes especialment amb les figures de la seva àvia, els seus pares i la seva tieta, que can compartir casa perquè ell pogués estudiar tot i tenir tarannàs i caràcters diferents perquè, al cap i a la fi, “a casa tots eren bona gent, però els costava d’entendre’s.”. De fet, La bona gent va ser un possible títol per a la novel·la.

I tota aquesta narració amb la prosa d’Isidre Grau, amb una llengua rica, de gran sonoritat, que busca sempre la paraula idònia i amb descripcions detallades que ens evoquen paisatges i persones i ens les fan presents. L’autor explica que, al llarg de la seva trajectòria literària, a poc a poc ha anat trobant un llenguatge propi, que funciona, prescindint del diccionari perquè té un interior i passant de la preocupació per la paraula a la globalitat. Grau destaca que el que cada cop l’importa més és “el missatge, el que dius”. 

Cerdanyola del Vallès despareguda, amb Andreu Salillas

Què ens queda dels nostres es presentarà l’1 d’abril, a les 18.30 hores a la Biblioteca Central, però pocs dies després Grau presentarà un altre treball, creat conjuntament amb Andreu Salillas: Cerdanyola del Vallès desapareguda, on s’aborden les transformacions al llarg de gairebé dos segles de nucli urbà, en especial des de finals del segle xix fins a principis dels anys setanta. El llibre forma part de la col·lecció Catalunya desapareguda de l’editorial Efadós i es presentarà el 9 d’abril al centre cívic Les Fontetes.