Isidre Grau: “Has d’aprofitar per fer el que realment tens ganes de fer; amb tranquil·litat i intensitat”

Isidre Grau ha repassat en una entrevista a Cerdanyola Ràdio alguns dels temes més destacats de la que és la seva vintena novel·la -als que s'ha de sumar més d'una vintena més entre narrativa curta, assaig, narrativa juvenil o la seva participació en llibres col·lectius com els d'Ofèlia Dracs-. A 'Aquell estiu enmig del temps'. Grau fa una reivindicació de la vida: no del Carpe Diem perquè tot s'acaba, sinó fer les coses que es volen fer amb tranquil·litat, intensitat i gaudi.

Isidre Grau ha tornat a la ficció amb Aquell estiu enmig del temps, una novel·la que connecta passat i present a través d'un estiu determinant en la vida dels seus protagonistes, molt especialment de l'Àlex Umbert i Marès, un arquitecte que torna a la casa familiar de La Gironda, que reformarà per ubicar-hi un estudi d'arquitectura.

La casa li fa tornar els seus 13 anys quan va viure aquell estiu enmig del temps. Just quan el seu avi Julià queia escales avall poc després de la mort de l'avia Anna, el pal de paller de la família; quan s’ensuma que el matrimoni dels seus pares, l'Aina i el Ricard es desfà; i quan  apareix a la seva vida l’estrafolari cosí de l'avi, en Roc.

L’Àlex,  fill del Ricard, un fill segon de la família burgesa del poble que no ha portat la fàbrica de mobles del Umbert i ha sabut fer-se una carrera professional exitosa al marge i de l'Aina infermera, filla d'una família amb un taller de ceràmica que encara no ha paït el dol de la pèrdua de la seva mare, és un noi amb altes capacitats, amb dificultat de relació amb altres nois, que observa, escolta i interpreta el que va passant al seu voltant en un moment clau del seu creixement com a persona.

Un diari i unes cartes. 20 anys després li ajudaran a acabar d'encaixar el trencaclosques d'una família que, de fet, podria ser la de qualsevol de nosaltres.

A la novel·la la hi ha un personatge que diu que som un parèntesi enmig del temps i ens convida a aprofitar el nostre el temps, que hem de viure. Aquesta seria la qüestió: ja que som aquí, Carpe Diem?

Sempre que sento Carpe Diem em fa una mica tremolar. Senzillament és la consciència d'estar vius i d'aprofitar-ho per fer el que realment tens ganes de fer; no allò de dir Carpe Diem perquè tot s'acaba. Jo soc més partidari de dir tranquils, tranquils, però intensitat amb les coses que fem. Aquesta seria la filosofia.

Mentre hi ha vida hi ha hi ha coses a fer...

La consciència del que tens ganes de fer realment. Jo no sé exactament què faria si em diguessin que demà passat s'acaba el món, no sé. Potser m'aniria a un lloc tranquil, escoltaria música o no ho sé, no ho sé encara no, però vull dir que, per a mi, el sentit és aquesta intensitat interior.

***************************

Escriure no és una droga, i cada vegada és més difícil també saber ben bé què val la pena

***************************

Per això l’Isidre Grau continua escrivint, passant de la ratlla dels 80?

Cada vegada és més difícil, eh? El llibre va sortir de d'un any que em vaig prendre, diguem-li de pausa, perquè acabava de fer Ciutadà Canalda i vaig passar per circumstàncies familiars dures. En definitiva, dius: paro; més que res en el sentit de dir: podem viure sense escriure. Escriure no és una droga, i cada vegada és més difícil també saber ben bé què val la pena. Per tant, d'alguna manera, després d'un anys, vas acumulant idees i vaig dir: va, fem-ho.

Ara estic fent coses i de mica en mica em sembla que va sorgint un projecte, però ja en parlarem. També m'agrada caminar... bé, ara no ens deixen entrar al bosc... La música, la lectura i la caminada són com tres ingredients que els puc jugar a favor meu. Combinacions.

Aquells 13 anys em coïen a dins. Els dies a la costa m'havien servit per comprovar que no tenia amics, que no lligava amb ningú. Em sentia ben bé com en una frontera al mig del desert. Ja no era un nen, però no arribava home. Se m'havien acabat els privilegis, ja era hora de guanyar-m'ho tot pel meu compte. La cobertura que em poguessin dispensar un pare i una mare que no s'aclarien no em serviria de gran cosa. T'has d'espavilar, t'has d'espavilar!, em repetia”.  

Això s'ho diu a l'Àlex Umbert quan tenia aquells 13 anys a la novel·la i vivia un procés de descoberta personal i de pas cap a la a la maduresa. Què és el que t’atreia d'aquesta història, d'explicar aquest interior i aquesta evolució d’aquest personatge?

La idea és que és això, un noi, un nen, fill únic amb uns papes més o menys protectors... A les famílies es parla del que es vol i moltes coses no es parlen. I llavors aquest nano, amb altes capacitats, capta, interpreta el que està passant i això li provoca unes turbulències. Jo pensava que aquí era el rei de la casa, o sigui, tenia els papes i la mama al meu servei i ells ja tenien la missió de muntar-me bé la vida, però resulta que hi ha un moment que no és exactament així. I aleshores Ui, ui, ui, m’he d’espavilar, no?  Potser sí que hauràs d'aprendre a estimar aquell que és el teu papa i aquella que és la teva mama, però que tenen unes altres complicacions. Les d’ell són acabar de créixer d'una manera més autònoma. Aquesta és la filosofia.

***************************

Tu neixes i no saps ben bé d'on vens: qui són els avis? I vas descobrint que tenen un passat

***************************

I també és molt important el llibre, la relació intergeneracional amb la gent més gran com seu avi Julià i també una mica la seva contrapart, el seu cosí Roc, dos personatges de més o menys uns 70 anys i al final de la novel·la més de 90.

Tu neixes i no saps ben bé d'on vens i mica en mica ho vas descobrint perquè, clar, l'avi és aquell avi que sempre està per la feina; l'àvia, aquella que sempre t'explica històries i t'entreté i estàs molt bé amb ella, però qui són? I vas descobrint que tenen un passat quan eren, resumint-ho, uns hippies que havien anat a Formentera, cap a l'any 72, i havien passat un altre estiu d'aquests de descoberta. Una colla que encara es troben i tenen la penya del vermut  amb tres amics de caràcter molt diferent. En Roc, que m'interessava perquè és un personatge -que sembla ser que tinc una certa ma amb paios una mica aspres...- Tothom té coses per ensenyar-li i el nano, que està receptiu, doncs aprofita.

La novel·la combina la mirada de l'adolescent i la perspectiva dels adults. Com escriptor, el repte de plasmar aquestes diferents veus i sensibilitats com s’afronta? Un noi de 13 anys ni diu ni pensa les coses com un home de 70.

El que parla és un home de 33 anys que recorda aquell estiu dels 13 anys, de fa 20 anys, que va ser la bomba. Per tant, parla una persona que ja té tota una altra experiència, sap mirar-se i criticar-se. Però tampoc no ho sap tot. Va agafant retalls de, per exemple, aquell estiu del 72 a Formentera, les coses que van passar, però la novella no pot fer crònica tot el va passar i jo, com autor, tinc moltes més informacions del que passava que no pas el personatge. Aquesta és la limitació. Per tant, la novella es tracta més de coses percebudes, hi ha un joc de d'insinuacions i una documentació de què va passar en aquest temps. Vaig agafar altra veu amb el recurs d’una llibreta on l’avi anava apuntant coses.

Tantes novel·les i relats després, què esperes com autor que pensi el lector quan tanqui l'última pàgina d'Aquest aquell estiu enmig del temps?

Primer, que s'ho hagi passat bé llegint; que no hagi perdut l'interès, que en tregui les seves pròpies reflexions sobre una família determinada. Aquesta àvia que fa mig any que s'ha mort, que era mestre, que està molt idealitzada i és pal de paller.  Però la filla va haver un moment en què va haver de marxar perquè s’ofegava,  li faltava l'aire, no? Aquestes magnífiques figures que ningú discutirà i que amb el temps guanyen com el vi, doncs resulta que també tenen efectes secundaris. Penso que els lectors es poden identificar amb moltes cosetes d'aquestes.

***************************

La família és la major seguretat que potser una persona té, però la desmitifico i la descomposo

***************************

Als llibres d’Isidre Grau la família és gran protagonista, ja sigui la Benavent a la nissaga de Vines de Savall o la pròpia als llibres de memòria, com Primer paisatge o Què en queda dels nostres. Perquè?

Ens agradi més o menys, la família és la major seguretat que potser una persona té. Als amic que estan sols els dic, a part de ser una mica bona persona i de fer-te estimar una mica, preocupa’t de tenir alguna cosa perquè els altres tinguin la justificació per cuidar-te, no. Jo no és que li doni ni més ni menys importància, perquè aquí, per exemple, la família és important, però la desmitifico, la descomposo i la recomposo. Si que acabo sempre parlant de famílies, però no perquè la vulgui reivindicar ni res, sinó perquè és el baròmetre de tot. Hem generat tot una sèrie de coses que, mira un està per aquí, i l'altre de família és molt internacional, i cadascú està fent el que el que vol fer. La millor satisfacció que et sembla que pots tenir és que sigui amb bona direcció.

I pel camí, fent novel·les com aquest Aquell estiu enmig del temps, editat per La Campana que és ja està a les llibreries

De moment, si la llegeixen i els hi agrada, doncs fantàstic, perquè em sembla que diu algunes coses interessants

Isidre Grau és autor de vint novel·les, entre les quals destaquen la pentalogia d'Els colors de l'aigua (Premi Sant Jordi, 1985), La vida escrita, La ciutat dels solitaris, Setanta-tres dies amb el pare o Ciutadà Canalda. La seva narrativa breu està recopilada a La pell dels anys: contes 1981-1994 i ampliada amb El dia de l'incident: Tretze històries sota una altra claror i Pinyols madurs: Vuitanta-cinc biolits. A més d'impartir tècniques de novel·la i de conte a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha publicat a l'Avui reflexions sobre l'escriptura, recollides en els assaigs literaris L'arquitectura del conte i La maleta de l'escriptor. Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. El 2015 va obrir una línia memorialista de records d'infància ficcionats amb Primer paisatge, que recentment ha completat amb Què ens queda dels nostres.

L'any 2025 va ser protagonista de la seva ciutat Cerdanyola, que li va dedicar la marató de lectura de Sant Jordi, entre d'altres actes de reconeixement, entre els quals, Cerdanyola.info va fer el següent reportatge: