Isidre Grau: "la literatura i la distància són els millors recursos per explicar-nos"

Isidre Grau dialoga amb els seus orígens preguntant-se què queda en ell d’aquells que més van influir en la seva persona, un relat sense nostàlgia d’una família, un territori i una època que l’han marcat. L’autor de Cerdanyola ha presentat la novel·la de no ficció Què ens queda dels nostres.

El títol Què ens queda dels nostres recull l’esperit que Isidre Grau vol traslladar al lector amb aquesta novel·la proposant que cadascú es faci la mateixa pregunta per saber què ens queda d’aquells que ens han influït, sigui família o no

La narració és un acostament al territori i les persones, el paisatge viscut; el naixement de la història d’amor entre els seus pares, en plena guerra civil; i la memòria de les persones que vivien amb el petit Isidre: els pares, l’àvia i la tieta.

Isidre Grau explica que aquesta és la primera vegada que no inventa res en un llibre que és “una evocació sobre les influències que hem rebut cadascú”, en aquest cas el nucli familiar però que pot ser diferent en el cas de qualsevol altra persona. Perquè es tracta d’una història personal que igualment és col·lectiva, al llarg d’un convuls temps proper i desaparegut, tot i que no del tot perquè encara marca el present.

L’autor explica que a l’escriure aquest llibre pren consciència de com l’època condicionava tot i tothom i per això es declara “antinostàlgic d’un temps sense llibertat”

La primera part de Què ens queda dels nostres repassa els paisatges de la infància, la casa, els primers apunts de la família i es presenta a si mateix com a personatge per passar a una segona protagonitzada per les cartes entre els seus pares i una tercera en què retrata aquelles quatre persones que el van marcar. Grau destaca que “reivindica la vida que continua, el poder de la vida”.

L’autor explica també la idea del llibre de compartir una manera de viure les coses, sense desvetllar cap gran secret, però potser si els petits traumes d’una època marcada pel silenci. Grau destaca que a casa seva, com a la de la majoria, hi havia un gran silenci perquè “els perdedors no en parlaven de la guerra” ni de tota la vida que es va cremar en ella, totes aquelles coses prèvies “que van desaparèixer”

Grau conclou que a la novel·la hi ha un exercici de sinceritat, però remarca que no és cap biografia. Si apunta la idea de “dialogar amb els orígens” perquè fer les paus amb ells dona més llibertat i clarividència. L’autor remarca que “la literatura i la distància són els millors recursos per explicar-nos”

Isidre Grau tornarà en breu a presentar un llibre, Cerdanyola del Vallès desapareguda, on s’aborden les transformacions al llarg de gairebé dos segles de nucli urbà, en especial des de finals del segle xix fins a principis dels anys setanta. El llibre, cocreat amb Andreu Salillas, forma part de la col·lecció Catalunya desapareguda de l’editorial Efadós i es presentarà el 9 d’abril al centre cívic Les Fontetes.

Un passat que mai no es diu que sigui millor que el present

La presentació de Què ens queda dels nostres comptava amb la presència de l’editora del llibre, Pilar Blasco, i de l’escriptora Victòria Lovaina. L’editora destaca que la novel·la és un exercici de memòria allunyat de la nostàlgia i amb perspectiva de futur perquè “hem de conèixer el passat per saber on som i on anem”.

Per la seva banda, Lovaina, que el dia 8 d’abril presentarà a l’Ateneu la seva última novel·la, Les dones mortes, considera que Què ens queda dels nostres és un relat amb un to íntim, introspectiu i sense nostàlgia narrat amb un llenguatge ric, amb descripcions detallades i amb la paraula precisa, sense floritures innecessàries.

L’escriptora destaca que es parla d’un passat sobre el que Grau mai diu que hagi estat millor que el present arribant "al fons de l’herència immaterial" que rebem. Tot a través de la “humanitat d’unes persones que ho fan tot tan be com saben o com poden i que com poden o saben afronten" i amb un nen com a testimoni silenciós.  L’autora de La solitud del pianista destaca també que al llibre de Grau és important el capbussament en una època que és la clau de la por i la resignació, amb la guerra i la postguerra que cauen com una llosa damunt tothom i que provoca una generació acovardida enmig del silenci i l’amnèsia.