Isidre Grau presenta Aquell estiu enmig del temps: 'el que importa a la novel·la és la consciència d’estar viu'

Isidre Grau ha presentat la seva nova novel·la "Aquell estiu enmig del temps", una reivindicació de la vida per damunt de les contingències del temps. L’autor de Cerdanyola destaca que en aquesta obra, on torna a la ficció, vol transmetre la relativitat del temps i la defensa de la vitalitat.

La novel·la mostra com l'arquitecte Àlex Umbert torna a La Gironda després de vint anys per fer-se càrrec de la casa familiar i obrir-hi un estudi d'arquitectura. Són dues dècades després d’un estiu que ho va canviar tot, quan l'Àlex tenia tretze anys, al 2019.

El seu avi Julià, vidu de fa mig any, pateix una caiguda que li agreuja la depressió del dol. L'Àlex i la seva mare Aina es traslladen a la casa pairal per passar-hi l'estiu ien un moment en què el noi viu malament el silenci dels pares, que li amaguen la crisi matrimonial. Per la seva banda, l'Aina redescobreix la vida del poble i afronta sola les pròpies dificultats, mentre la salut del seu pare sembla que no millora.

Amb el pas dels dies, avi i net estrenyen el seu vincle: en Julià s'obre al noi, prenent consciència d'una degradació que l'acosta a la vellesa. I tot empeny l'Àlex, fins aleshores reservat i aliè, a sortir de la seva bombolla. Serà en Roc Cabanes, el cosí de l'avi, qui li descobrirà els seus orígens i farà que desperti finalment a la vida adulta.

L’escriptora Victòria Lovaina acompanyava Grau en la presentació d’Aquell estiu enmig del temps a la sala Granados de la Biblioteca Central, tot destacant el vincle format per la memòria i el pas del temps amb l’obra precedent de Grau, la novel·la de no ficció Què ens queda dels nostres.

Lovaina destaca que la narració presenta un protagonista que assumeix amb lucidesa la petjada del temps i l’evolució de l’ésser humà per entendre el procés d’adaptació a la vida d’un adolescent.

Isidre Grau explica que el seu objectiu a Aquell estiu enmig del temps ha estat que el seu objectiu ha estat transmetre la relativitat del temps i la defensa de la vitalitat. Per a l’autor, “el que importa és la consciència d’estar viu”, que dona força a un noi de 13 anys per guanyar-se la maduresa i l’autonomia.

A la novel·la s’aborden alguns dels temes que han marcat l’obra de Grau -la memòria, la família…-, però d’una manera diferent a com ho havia fet fins ara. Al retrat profund dels vincles familiars i el pes del passat s’afegeix la necessitat d’entendre per avançar. Amb un protagonista que percep les coses, però no les sap, que no té informació, sinó sensacions, fet que suposa una dificultat per a l’escriptor que sap coses que el protagonista desconeix.

Grau és autor de vint novel·les, entre les quals destaquen la pentalogia d'Els colors de l'aigua (Premi Sant Jordi, 1985), La vida escrita, La ciutat dels solitaris, Setanta-tres dies amb el pare o Ciutadà Canalda. La seva narrativa breu està recopilada a La pell dels anys: contes 1981-1994 i ampliada amb El dia de l'incident: Tretze històries sota una altra claror i Pinyols madurs: Vuitanta-cinc biolits. A més d'impartir tècniques de novel·la i de conte a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha publicat a l'Avui reflexions sobre l'escriptura, recollides en els assaigs literaris L'arquitectura del conte i La maleta de l'escriptor. Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. El 2015 va obrir una línia memorialista de records d'infància ficcionats amb Primer paisatge, que recentment ha completat amb Què ens queda dels nostres.