Isidre Grau torna amb l’ascens i declivi d’un constructor i crea un nou espai literari: Montcerdà

L’autor retrata a “Ciutadà Canalda’ -editorial Tripode- al constructor Romà Canalda, un personatge feréstec, contradictori i absorbit per una set personal insaciable, que recorda al Ciutadà Kane d’Orson Welles. Ho fa creant un nou espai literari, Montcerdà, que com va passar amb Vinyes de Savall, a molts els recordarà, inevitablement, a Cerdanyola.

Eloi Boada és un periodista que l’abril del 2010 rep l’encàrrec d’una biografia del constructor Romà Canalda, personatge mitificat i clau en el creixement de Montcerdà, des dels seus orígens a Peguera, la colònia minera de Sant Corneli i Balsareny. Periodista i entrevistat, entre convulsions familiars, estableixen una relació cada cop més personal i una amistat que va aflorant i fluint d’una manera inesperada, fins que un imprevist interromp el projecte. Anys després, Eloi Boada decideix escriure tot el que sap de Romà Canalda.

Retrats humans

Aquesta és la sinopsi de la nova novel·la d’Isidre Grau amb què l’autor de Cerdanyola es presenta a les portes de Sant Jordi. Ciutadà Canalda és, segons destaca l’historiador berguedà -comarca clau a la novel·la- Xavier Pedrals, una obra amb “un retrat precís dels personatges i una anàlisi magnífica de les relacions humanes” que és “impossible no fer-te teva”. Per a Pedrals, Ciutadà Canalda és “una autèntica lliçó de psicologia i de saviesa pràctica” que compta “amb uns diàlegs directes i transparents”.

Isidre Grau explica que abans de néixer Romà Canalda li rondava pel cap escriure sobre un personatge triomfador i prepotent al qual desemmascarar, “un rei del totxo potser convencional” però del qual “olorava” contradiccions i febleses”. Desxifrar aquell home “amb regust de mite” seria la tasca d’un segon personatge, el periodista Eloi Boada, amb motivacions personals per fer-ho.

Montcerdà, nou espai literari

Un dels elements rellevants de la novel·la és el seu emplaçament, un nou espai literari imaginat per Isidre Grau: Montcerdà. Tal i com ja va fer amb Vinyes de Savall al llarg de sis obres entre Vent de memòria (1984) i El punt blanc de l’horitzó (2006), Grau crea un poble que, a molts, els recordarà Cerdanyola ja que, de fet, l’autor admet que “encaixa molt bé” en el perfil de Montcerdà, que podria ser qualsevol poble de la perifèria de Barcelona que “han acabat sent ciutats híbrides, de mida mitjana” que van deixar els orígens rurals enrere per apostar per la indústria i, posteriorment, reconvertir-se en “indefinides ciutats de serveis”.

A més, la toponímia de la novel·la no ho defuig, al contrari: “és molt probable que el lector local tradueixi el Turó Verd pel nostre Turonet, i quan se li parla de la construcció del polígon Fontelles, llegeixi Fontetes”, apunta l’autor d’Els colors de l’aigua.

En tot cas, aquest escenari literari és especialment rellevant per ser un exponent “del boom de la construcció; del pas del franquisme a la democràcia; d’una societat més simple a una de molt més complexa”, el context on Romà Canalda fonamenta la seva prosperitat i passa de ser un jove humil – nascut a Peguera, un poble avui abandonat del Berguedà- a ser una estrella en el sector de la construcció.

Kane Canalda

Una mica com li passava al Charles Foster Kane d’Orson Welles -que pràcticament tothom coincideix en dir que amagava al real magnat de la premsa William Randolph Hearst- i Grau explica que ja li semblava que “l’estampa d’aquell Orson Welles entre la joventut i el patetisme serien una bona companyia per carregar d’humanitat el meu Romà Canalda”.