Joan Lluís Bozzo recorda els temps de carretera i teatre de Dagoll Dagom

Joan Lluís Bozzo i les seves 'Memòries trobades en una furgoneta' han estat els primers protagonistes del nou cicle del Cafè amb Lletres, que s'ha traslladat a la Biblioteca Central després d'uns anys al MAC Can Domènech. Joan Lluís Bozzo, director de la companyia Dagoll Dagom que ja ha complert 41 als escenaris i són un referent del teatre català, va desgranar els seus records al voltant de les obres 'No hablaré en clase', 'Antaviana', 'Nit de Sant Joan' i 'Glups' i d'una època, finals dels 70 i primers 80, molt important en la història del país.

Joan Lluís Bozzo va descobrir ben jove la seva vocació teatral i als 15 anys ja actuava als Lluïsos de Gràcia. Bozzo va entrar a Dagoll Dagom per actuar a No hablaré en clase substituint a un dels actors de la companyia, Josep Parramón, que havia de marxar a fer el servei militar. No hablaré en clase, escrita primordialment per en Josep Parramón i Joan Ollé, "malgrat patir els rigors de la censura, capta molt bé l'esperit de l'Espanya trista i miserable del nacional catolicisme". L'obra va recollir un gran èxit en uns temps de canvi, la mort del general Franco i l'inici de la Transició, que Bozzo reconeix "com una època magnífica per viure-la amb 22 anys i que he intentat plasmar en el llibre a través dels meus records i vivències".

Dagoll Dagom sempre ha buscat fer un teatre popular que arribi a un públic el més ampli possible. Per a Bozzo "és essencial no avorrir als espectadors i dedicar una especial cura a qüestions tan bàsiques con l'interès i el tempo de cada escena". Bozzo ha creat el seu mètode per comprovar l'eficàcia de les obres de Dagoll Dagom: fer assaigs oberts a un públic infantil i sotmetre l'obra al judici de les seves reaccions.

Acabada la vida escènica de No hablaré en clase comença el període de cercar la idea per a un nou espectacle, "període que acostuma a ser molt angoixant per tots els dubtes que genera". Es van desestimar moltes propostes i projectes fins arribar, per decisió assembleària, als textos de Pere Calders, un autor força desconegut en aquella època, que van donar lloc a Antaviana.

Antaviana es beneficia d'un material excepcional, els relats de Calders, "sempre travessats per una màgia de fets quotidians i una fina ironia carregada de poesia, amb un impecable treball d'escenografia a càrrec de l'Isidre Prunés i la Montse Amenós, que permetien bastir una obra accessible i divertida i també amb moltes capes de lectura".

La furgoneta del títol del llibre va arribar a ser una mena de segona residència per als membres de la companyia, un espai reduït que els transportava d'actuació en actuació en llargues gires que podien portar-los en quatre dies seguits i sense parar de Barcelona a Tudela, de Tudela a Vic, de Vic a Segovia i de tornada a Barcelona. Una furgoneta que a més condicionava el número de membres de la companyia, que havien de ser 9, i les mides dels elements de l'escenografia.

Dagoll Dagom sempre han carregat amb l'etiqueta fer de teatre comercial en el seu sentit més pejoratiu, quan potser seria més propi parlar de teatre popular. Bozzo assumeix part de la culpa d'aquesta visió quan van provocar la crítica i la intel•lectualitat del moment "inventant-nos el concepte de nou teatre comercial, reconeixent que feien teatre per diners, una mica per provocar".

Nit de Sant Joan i Glups!, els muntatges que van seguir a Antaviana, van compartir una estrena amb crítiques dolentes a Barcelona i èxit clamorós de públic i crítica en les gires posteriors que van permetre un retorn triomfal a la Ciutat Comtal, on va continuar l'èxit de públic. Bozzo diu que "ara les xarxes socials deixen molt en segon lloc el paper de la crítica a la premsa escrita, essent fonamental per la bona acollida d'una obra el boca orella de tota la vida".

Joan Lluís Bozzo té previst continuar amb l'escriptura de les seves memòries, vinculades a la trajectòria de Dagoll Dagom, amb dos nous volums. El següent lliurament, gairebé enllestit, es titula Viatge al centre del musical, centrat en El Mikado, Mar i cel i Flor de nit. Per tancar la trilogia quedarà Pepe i jo, sobre la seva relació amb Pepe Rubianes, a qui considera un germà.