José Couso, una veritat incòmoda

El 8 d'abril del 2003 la tripulació d'un tanc de l'exèrcit nord americà que acabava d'ocupar Bagdad assassinava el càmera de Tele 5 José Couso, que estava filmant des de l'Hotel Palestina, centre de la premsa independent que informava del conflicte. El crim va quedar impune, i davant el nul interès del Govern espanyol per exigir responsabilitats, la família Couso va iniciar una desigual lluita perquè s'apliqui el Dret Internacional. Javier Couso, germà de José, ha explicat a alumnes de 2n de batxillerat de l'institut aquest llarg periple perquè es faci justícia.

Javier Couso, també càmera com José, amb qui havia treballat en diverses ocasions, ha explicat als alumnes de l'institut Banús com la guerra d'Irak que cobria el seu germà ja venia fonamentada sobre una gran mentida: les suposades armes de destrucció massiva que en realitat "ocultaven l'interès d'Estats Units per controlar les fabuloses reserves de petroli iraquianes". Un conflicte bèl·lic sotmès a un rigorós control informatiu per al qual es va crear la figura del periodista encastat, que "viatjava i informava des de les mateixes unitats de l'exèrcit i sota supervisió militar".

El 8 d'abril del 2003 el 64 Batalló A de la Tercera Divisió d'Infantera Cuirassada de l'Exèrcit dels Estats Units entra a Bagdad i en poc més de dues hores obren foc contra els centres on s'ubica la premsa independent. En l'atac a Al-Yazeera mor el productor Tarek Ayub, la seu del canal Abu-Dhabi és destrossada i afortunadament no hi ha víctimes perquè havien sortit a filmar i en l'atac a l'Hotel Palestina moren José Couso i el càmera de Reuters, Taras Prostyuk. L’exèrcit nordamericà va parlar de lamentable error i víctimes col·laterals, però Javier Couso creu que les proves "mostren la clara evidència d’un crim segons estableix el Dret Internacional". Quan es van produir els fets no hi havia combat a la zona, en el cas d’Al-Yazeera el Pentàgon tenia les coordenades per GPS per evitar convertir-la en objectiu militar, la intel·ligència militar coneixia en tot moment qui s’allotjava a l’Hotel Palestina i l’alta tecnologia del carro de combat M1 Abrams permetia saber amb claredat contra qui es disparava.

La família de José Couso no va voler limitar-se a plorar el mort i va decidir començar una lluita per fer justícia. Així, va interposar una querella criminal a l’Audiència Nacional, que va ser admesa a tràmit i arxivada fins a tres vegades per pressions del Pentàgon i la connivència del Govern espanyol. El que més ha dolgut a la família Couso és el silenci de Reporteros sin Fronteras, "una veritable punyalada" i, tal com es demostra a diversos documents airejats per Wikileaks, "l’actuació del govern del PSOE garantint fer tot el possible per silenciar i oblidar el cas".

Malgrat totes aquestes traves i les interferències del Fiscal General de l’Estat per tancar el cas, gràcies a la feina, entre d’altres, del lletrat de la família, Enrique Santiago, i del jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, que va reobrir el cas el 2010 i va viatjar a Bagdad per fer una inspecció ocular del lloc dels fets, el cas de l’assassinat de José Couso és l’única causa oberta al món contra tres militars dels Estats Units, sobre els quals hi ha ordre internacional de busca i captura per crims de guerra. A les proves ja existents es va sumar les declaracions d’una ex agent del l’Agència Nacional de Seguretat que confirmava que hi havia ordres expresses de disparar contra la premsa. L’ex agent ha estat amenaçada amb la pena capital per alta traïció si declara en un judici.

Javier Couso emmarca la mort del seu germà "en la guerra pel control de la informació sobre els conflictes bèl·lics patrocinats per Occident. A la primera Guerra del Golf la informació venia de les asèptiques pantalles que mostraven abstractes impactes de míssil, a la segona Guerra del Golf la major part de les cròniques venien dels molt mediatitzats periodistes encastats en les unitats militars".

El treball de professionals com Couso, que havia filmat el bombardeig d’un mercat de Bagdad o la destrucció de tres illes d’habitatges civils en un presumpte atac selectiu, era força incòmode. Als 10 anys de la invasió que havia de portar la pau i la democràcia a Irak, la taxa de mortalitat infantil s’ha incrementat en un 150%, hi ha 5 milions d’orfes, un 70% de la població no té accés a l’aigua corrent, el 84% de la xarxa d’escoles ha estat destruïda i han estat assassinats 400 periodistes. 400 veus i mirades, com la de José Couso, que ja no podran explicar el que està passant.