La lliçó imprescindible d’escoltar a qui té coses a explicar: la Història en primera persona

“Una lliçó apresa? Que cal valorar i escoltar més a la gent gran”, indica Alba López, una de les alumnes de 4rt d’ESO de l’Institut Jaume Mimó que presenten avui -26 de juny a les 18.30 hores a l’Ateneu-  el documental 'Viure i aprendre', realitzat en col·laboració amb la residència de la gent gran de Cerdanyola. Lliçons de vida per als més joves i reconeixement per als més grans.

Un projecte d’interrelació dels alumnes de secundària del Jaume Mimó amb la residència de gent gran de Cerdanyola va donar pas a la redacció de molts relats de vida, narracions literàries fonamentades en els testimonis de vida dels usuaris de l’equipament. A partir d’aquí, i d’una exposició fotogràfica, es van adonar tots, alumnes, professors i testimonis, que aquella experiència havia d’anar més enllà. I així va sorgir el projecte de fer un documental que avui presenten en públic amb el títol de Viure i aprendre.

El projecte

Antonio Luengo, professor de filologia catalana i literatura i coordinador del projecte, explica que la idea inicial era treballar la llengua amb els texts i relats i també amb el, tantes vegades oblidat a l’educació tot i ser tan present a la societat,  llenguatge audiovisual. Un pas més enllà era el treball de la memòria, fonamentalment de capítols tan essencials de la nostra història com la guerra civil, la postguerra i el Franquisme. Els alumnes, subratlla Luengo, han pogut escoltar històries reals que els han donat un nou coneixement de la història del seu propi país i han allunyat tòpics i estereotips falsos. “És molt impactant la reacció d’uns joves que tenien recança a l’anat a la residència i que van tenir una reacció espectacular” després de conèixer als seus usuaris, amb creació de llaços afectius inclosa. I a més, s'han buscat el finançament a través de plataformes de micromecenatge, han fet la publicitat, han demanat els permisos... un treball integral.  

Els avis també han tret elements més que positius. “Ens han donat un aire de joventut”, diu una de les testimonis que protagonitza el documental, Josefa García, que destaca que amb aquesta maca relació amb els joves estudiants “ens han tornat aquells dies, els pares... quan ens reunim ens donen vida”.

Històries que han fet Història

Tres històries principals personifiquen tres etapes de la vida al documental: la infància, l’etapa adulta i la vellesa. I amb aquest relat els alumnes aprofundeixen molt més en la seva pròpia història “i descobrim coses noves”, apunta Alba López. Perquè una cosa és llegir un llibre i una altra que t’ho expliqui algú que ho ha viscut.

Com una guerra que Josefa García va viure de  nena amb “aquella por i aquella innocència” que fa que fins anys després no te n’adonessis del que realment va succeir en un país dessagnat per la guerra. “Veure morts pel carrer, com assassinaven persones... jo vaig veure com treien el meu pare de casa a les 3 de la matinada” recorda Josefa que apunta que la postguerra va ser tant cruel o més que la guerra: “la fam, les venjances inútils entre veïns que s’havien estimat...”

Una vida explicada en primera persona que sembla tant i tant llunyana per als joves que l’Alba López admet que “tenim molta sort, els nostres problemes per a ells no eren res”. I aquest coneixement suposa una posada en valor, un reconeixement. La jove estudiant de l’institut Jaume Mimó ho té clar quan li preguntes per una lliçó especial: “valorar més a la gent gran, escoltar-la més perquè no ho fem prou".

Fins i tot les famílies indiquen que han notat aquest reconeixement. María José Segura, filla de la Josefa García, destaca que quan la seva mare parlava amb els joves cineastes del Mimó estava entusiasmada “perquè se sent útil i sent que els interessin els problemes de la gent gran interessen als joves”.

Un altre element positiu, per als joves i en general, ha estat trencar amb la idea de molts de les residències de gent gran com un lloc fosc, quan “és un lloc amb molta vida i molts somriures” indica Luengo i confirma des de la pròpia residència Maite Galeote que destaca la “relació enriquidora” tant per als joves com per a la gent gran i remarca que és un espai on es fan moltes activitats i els joves sempre són benvinguts.

Amb la seva estrena, el documental inicia avui una nova vida que el coordinador del projecte espera que tingui continuïtat ja que al cal i a la fi “és un exercici de recuperació de memòria” de Cerdanyola, al temps que explica que per la seva qualitat es plantegen presentar-lo a algun premi.