La passió per la llengua de Màrius Serra tanca la temporada del Cafè amb lletres

L’escriptor barceloní va presentar al MAC la seva darrera novel·la, "Plans de futur", sobre la vida del matemàtic Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacte, que va assolir projecció internacional malgrat les seves limitacions físiques i els entrebancs de la universitat franquista.

L’escriptor Màrius Serra va ser el protagonista de la darrera sessió de la temporada del Cafè amb lletres en una sala d’actes del MAC-Can Domènech plena de gom a gom.

Màrius Serra, escriptor, periodista, autor de mots encreuats, traductor de l'anglès i enigmista català, presentava el seu llibre Plans de futur (Proa:2013), guardonat amb el premi Sant Jordi.

L’escriptor cerdanyolenc, Isidre Grau, va ser l’encarregat d’introduir Màrius Serra al públic assistent. Grau va interpel·lar el convidat i Serra va anar desgranant les seves preferències sobre literatura o sobre els mitjans de comunicació. També van jugar amb el públic descobrint si alguns passatges de Plans de futur eren reals o ficticis.

Serra no va fugir de l’etiqueta d’autor polifacètic i va dir que a ell el que l’interessava era el llenguatge, ja sigui fent novel·les, escrivint articles a la premsa o fent mots encreuats. Va expressar la seva passió per la llengua com a “gènesi de múltiples vies de creativitat”. La llengua serveix, segons l’escriptor, per explicar la vida, per experimentar, per comunicar-se, per crear mons com a font de plaer i vida i és el que ens diferencia dels altres animals”. Aquesta passió no només la porta a un terreny específic, la ficció, sinó que la deriva cap al terreny del joc, que és “de la primera manera en què els nens s’apropen al llenguatge i és la font de coneixement més gran que tenim”.

Màrius Serra explica que quan li demanen que defineixi quina és la seva professió el que més li agrada posar és “escriptor, perquè ho engloba tot”. Segons indica, “un escriptor és una persona que té una relació fluïda amb la llengua, si després aquell escriptor fa novel·la negra, mots encreuats o guions, això són aplicacions, però, per mi, escriptor és la paraula que més em definiria”.

Serra explica que sempre ho ha centrat tot en aquesta passió, per això, també va començar una relació amb els mitjans de comunicació que ja és “molt llarga i ha estat poc premeditada”. Ha fet incursions en premsa, ràdio i televisió, però si ha de triar entre els dos darrers es queda amb la ràdio “perquè és com viatjar en tren, tot és molt més pausat i pots gaudir del paisatge; en canvi, la televisió és com viatjar en avió, tot passa més ràpid”.

El ritme és, precisament, una cosa que preocupa a l’escriptor. Per a Màrius Serra, fer novel·les “és com posar-te a viure amb algú: és una cosa lenta, transcendent i que vol el seu ritme; en canvi, els articles són com l’equació de la velocitat, demanen 3.000 caracters per passat demà”. Per això ell assegura sentir-se narrador perquè “has de dormir molt amb les situacions i amb els personatges”.

Tant li amoïnava la duplicitat de ritmes que a mitjans dels anys 90 va decidir tornar a escriure a mà la ficció perquè l’escriptura de teclat és massa ràpida i li agrada sentir “el batec de la mà”. Això ho podia fer en qualsevol moment i circumstància, però sempre tenint en compte que, després, per treballar, utilitza l’ordinador. Segons remarca, “sóc un obrer de mi mateix davant l’ordinador”.

Màrius Serra va presentar Plans de futur una novel·la sobre l’esperança. Recrea lliurement el peculiar entorn familiar del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacte, que va assolir projecció internacional malgrat les seves limitacions físiques i els entrebancs de la universitat franquista.

L’escriptor comenta que quan va venir a Cerdanyola l’any 2009 a presentar el llibre Quiet, dedicat al seu fill pluridiscapacitat, ja havia començat amb el procés documentació per a Plans de futur. Després va morir el nen, amb 9 anys, i va aparcar el projecte perquè tenia dubtes sobre la seva continuïtat, però es va trobar “amb dues cosines, personatges reals, de les que em vaig enamorar i a partir d’aquí, tot va fluir”. I és que en aquesta història de família destaquen les dues cosines, Maria i Àngels Carbona, que li van dedicar la vida al seu cosí Ferran, i el pare absent, que va fugir de casa de manera inexplicable. Les dificultats i desgràcies que pateixen les famílies Sunyer i Carbona contrasten amb l’actitud positiva i vital del matemàtic tetraplègic i les dues cosines.

L’acció transcorre entre la casa familiar a Sarrià i la casa d’estiueig empordanesa a Vilajoan. També hi ha incursions a Niça, Figueres i Cadaqués, on Salvador Dalí va fer un retrat de Maria Carbona que els acompanyarà la resta de les seves vides i que tindrà un paper en el desenllaç final de la novel·la.

Tots els personatges de la novel·la van morir sense descendència, fet que va deixar a Serra treballar de manera molt lliure. Els va tractar com a personatges de novel·la “amb tranquil·litat d’esperit”, cenyint-se a la seves biografies, llevat del pare absent qui va abandonar la família i, com que no hi ha cap pista, s’ho va inventar tot perquè “fos el dolent que hi ha d’haver en tota novel·la”