La passió per la pintura d'un jove de 83 anys: Antonio García Iglesias

Antonio García Iglesias té més passió que anys. I quan es va néixer al 1935 això és dir molt. Quan t’adreces a ell dient que és un artista, et diu que no, però la pintura és per a ell com respirar: una necessitat per viure.

El producte d’aquesta passió artística són més de 400 quadres en què sempre deixa una petjada personal que va molt més enllà de la seva firma. Sempre ha pintat del natural, però no espereu veure en la seva obra només art figuratiu, i amb pintura a l’oli, però comprovareu que els seus quadres tenen relleu, abstracció, materials diversos...

I és que té, reconeix, el vici de pintar, una passió que et ve de mica en mica, diu, tot destacant que sempre ha de ser evolucionant i que si no ho hagués fet hauria penjat els pinzells. Costa de creure quan es tenen 83 anys i es continua pintant perquè és el que t’agrada fer.

Una part d’aquestes obres les vam poder veure al B’Art de l’Ateneu l’estiu passat. Però per exposar la seva obra de major format l’han hagut d’acollir al Centre Cultural de Ripollet on la mostra Elucubracions de gran format resta oberta fins el 31 de gener. I són les obres grans les seves preferides perquè pintant-les s’ho passa d’allò més bé.

Centenars de quadres amb els que ha guanyat molts concursos, bona part d’ells de pintura ràpida al llarg de 50 anys. I cadascun d’ells ha respost a una idea diferent que fa que les obres busquin anar més enllà d’una còpia.

Antonio Garcia Iglesias ha begut sobretot dels impressionistes, als que considera els grans revolucionaris de la pintura per sobre de figures com Picasso o moviments com el cubisme o el surrealisme.

Un pintor que crea en solitari, però en diàleg permanent. Amb què? Amb la pròpia obra, el llenç en banc que et va guiant. Creació solitària i compartida, perquè fa una dècada que l’Antonio García Iglesias pertany a l’associació d’artistes plàstics de Cerdanyola, amb els que fa conversa d’art, fa excursions i, sobretot, pinta, però lamenta que hi hagi pocs socis per la quantitat de població que té la ciutat. Igualment desitjaria que el públic aprengués a mirar la pintura, perquè un quadre reclama distància, espai, per això aquesta exposició ha hagut d’anar a Ripollet davant la falta d’espai a una sala de Cerdanyola.

Fem-ho. Aprenguem a veure. Obrim la ment. Capbussem-nos en la pintura d’un jove de 83 anys. Fins al 31 de gener a Ripollet. I després, al seu refugi.