La petjada del maig del 68

Per aconseguir qualsevol canvi les lluites han de ser col·lectives. Aquesta és una de les principals conclusions de la xerrada "Del maig del 68 a l'actualitat: les lluites continuen" que ahir van oferir a ca n'Ortadó el sindicalista Daniel Cando i la doctora en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, Laura Rozalén, en el marc del cicle "Els dilluns d'Òmnium a Cerdanyola".

Daniel Cando, un dels fundadors de CCOO i amb una llarga trajectòria sindical i política, va descriure com era la situació d'Espanya i de Catalunya en el context de maig de 1968.  Aquí es vivia "una dictadura fèrria que no permetia cap llibertat i que tenia la repressió com a sistema de funcionament".

En canvi, en aquells anys els amos del món eren "el capitalisme nordamericà i les grans multinacionals que imposaven una forma de fer a la resta del món" i la revolució de París no va ser l'únic moviment important ja que també van succeir fets molt destacats arreu. 

Van arribar a la universitat amplis sectors de les classes treballadores per primera vegada, tant a Europa com als Estats Units. Eren generacions que no havien participat en la Segona Guerra Mundial i venien amb idees  noves. També va sorgir una important resposta de la població nordamericana contra la Guerra de Vietnam que va aparèixer juntament amb la lluita pels drets dels negres. Pacifisme i lluita contra el racisme, units per la conquesta de la llibertat.

A més, no només hi va haver mobilitzacions civils al món capitalista sinó també al bloc soviètic amb la Primavera de Praga com a exemple, però també el moviment estudiantil de l'Alemanya de l'Est que demanava "un socialisme de rostre humà". Per tant, insisteix Daniel Cando, van coincidir diferents moviments tan a Europa com a Amèrica en aquell any.

Però, segons destaca, "l'enemic és molt poderós i quan no se li arrenquen conquestes, ell mateix imposa les seves pròpies que és el que està passant ara". Per això indica que actualment la reducció de les llibertats per part dels diferents aparells de l'estat és un fenòmen internacional. "Es dona a Espanya, a Europa, als Estats Units i a Amèrica Llatina".   

Quan les classes populars deixen de lluitar

Daniel Cando assegura que es pot veure, a través de la història, que quan les classes populars deixen de lluitar, les classes dominants recuperen els seus privilegis i mai no tenen suficient. "Els rics cada vegada són més rics i els pobres, més pobres", apunta.

L'activista manifesta que l'estat del benestar que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial ha passat a la història i que si "no ens organitzem per la defensa de la sanitat i l'educació públiques i els drets laborals i sindicals, ells ataquen i disminueixen cada vegada més aquests drets".

Cando remarca que als anys 60 a Espanya accedeix una nova classe obrera a la lluita antifranquista. Es van fer vagues obreres a Astúries i al País Basc i van començar a sorgir les comissions obreres i es van formar moviments assemblearis i horitzontals per la defensa de les llibertats i drets dels treballadors.

Es formen sindicats democràtics a les universitats i van sorgir noves formes de treballar i els moviments estudiantils i d'obrers van incorporar noves formes de fer política més oberta.

Al maig del 68 no hi va haver fragmentació de lluites

La historiadora Laura Rozalén explica que en el període 1945-67 el panorama era complex i en ebullició. A França tots els esforços estaven centrats en la reconstrucció del país, malgrat tot l'economia creixia i van sorgir les capes mitjanes.

La societat era molt masclista. El 80% dels assalariats eren homes i les dones tenien treballs precaris o es mantenien en el rol tradicional.

Però amb la revolució de París, es va posar en escac l'estatus quo i l'ordre establert. Es va intentar relligar les velles lluites amb les noves i els joves comencen a tenir aspiracions socials i culturals que marcaran una diferència i que seran part de les reivindicacions.  Les capes mitjanes comencen a apuntar-se a la societat de consum i l'estructura social comença a canviar amb les tensions internacionals de fons.

No obstant això, Laura Rozalén, recalca que "s'ha de fugir de la idea que el maig del 68 l'únic que ha portat és la fragmentació de les lluites" ja que sí que hi va haver una interacció i cooperació entre els diferents grups socials. També es va dir que el maig del 68 marca la davallada del moviment obrer a Europa, però "no és cert ja que a França es va fer la vaga més gran que s'havia fet fins aleshores i 10 milions de treballadors van aconseguir drets laborals importants".  En aquell temps també s'incorporen els immigrants a les lluites obreres i no fan a partir d'una doble militància.

Rozalén afirma que "és cert que després del maig del 68 hi va haver una sensació de frustració com de perdre l'última oportunitat per canviar les coses, però sí que va tenir les seves aportacions importants".

La joventut comença a tenir un paper i una identitat col·lectiva i és que, segons remarca, "es necessita un treball col·lectiu i treballar plegats si no, tindrem les de perdre".

Després de la xerrada dels ponents es va obrir un torn de preguntes entre els assistents a l'acte.