'Les set caixes', extirpar el silenci per vèncer la por

El Cafè amb Lletres ha convidat Dory Sontheimer per conversar sobre el seu llibre 'Les set caixes', on es recull la història dels avis de l'autora, nascuda i crescuda a Barcelona, educada com a catòlica, i que al morir la seva mare va descobrir dins les set caixes del títol les seves arrels jueves, amb bona part de la família exterminada a Auschwitz i altres camps de la mort nazis.

Dory Sontheimer va explicar com després de fer el descobriment i pair el contingut de les set caixes, amb documents de l'època, fotografies familiars i una nodrida correspondència que acaba sent una veritable cronologia d'un horror quotidià difícil d'assimilar, va decidir extirpar el silenci que s'havia instal•lat com un tumor en els seus pares, que mai li havien parlat d'aquest passat.

A Les set caixes es pot seguir el procés d'aniquilació de les famílies jueves durant el III Reich, amb lleis que els comencen per desproveir de les seves professions, els seus bens, les seves cases, la nacionalitat alemanya i fins i tot els seus noms, fins arribar al 20 de gener de 1942, on a la Conferència de Wannsee un grup de jerarques nazis acorden en una reunió que dura 85 minuts l'eliminació física de la població jueva en camps d'extermini, posant en marxa el que es coneix com a Solució Final. Sontheimer explica que "va ser molt dur posar-se en la pell de la meva mare, que si per una banda va compartir l'alegria de veure com els sogres podien obtenir el passaport per sortir d'Alemanya, el seus pares veien com es tancaven totes les portes fins a ser carregats com a bestiar en un tren amb destinació Auschwitz".

Els avis materns de la Dory, Eduard i Lina, van ser deportats en el comboi número 29, el 7 de setembre del 1942. El comboi número 29 va arribar a Auschwitz Birkenau el 9 de setembre del 1942. Duia 1.000 ocupants, dels quals 889 van ser gasats immediatament, en el moment d'arribar. L'Eduard i la Lina van anar per un camí flanquejat de flors i arbres fins a les cambres de gas. Van deixar la seva roba en un penjador del qual havien de recordar el número i, després, ser gasats. Fins i tot per una catòlica com la Dory "es fa molt difícil creure en Déu".

A Dory Sontheimer també li costa d'entendre "amb quina naturalitat s'acaba corrompent una societat culta i civilitzada com l'alemanya de l'època, amb cinc milions d'afiliats al Partit Nacionalsocialista i una població que no va bellugar ni un sol dit ni va veure afectada la seva consciència davant la publicació de lleis que anaven esborrant els drets més elementals de tota una comunitat. Em pregunto com va poder continuar la seva vida tan tranquil•lament tota aquesta gent que va permetre la bogeria i el crim sistemàtic i planificat des de l'Estat".

Dory Sontherimer està d'acord amb l'austríac Viktor Frankl, supervivent de Dachau, quan deia que al món només hi havia dues races d'homes, els decents i els indecents, i que "és decisió nostra escollir a quina volem pertànyer, una decisió ètica i moral que és la nostra íntima responsabilitat davant la vida".

Les set caixes parla de fets històrics convenientment oblidats o posats al marge de la història oficial, com l'estreta col•laboració del general Franco amb el III Reich i la Gestapo, facilitant la detenció i deportació als camps d'extermini de jueus i republicans espanyols. També s'esmenta la hipocresia de les democràcies occidentals, "que amb coneixement de la persecució que patien els jueus mai va modificar les polítiques d'immigració per donar refugi i mai va situar l'alliberament dels camps de concentració en les seves prioritats militars, de fet els camps no s'alliberaven, sinó que se'ls anaven trobant, i moltes vegades de casualitat". Sontheimer reclama la inclusió de l'estudi del nazisme en els plans educatius "com una manera de prevenir-lo i no banalitzar-lo com succeeix tan sovint".

Dory Sontheimer creu que "tenim el deure de trencar els silencis com la millor manera de vèncer la por" i que amb el seu llibre ha volgut retre un homenatge a tota la seva família assassinada als camps d'extermini, recollint les paraules de Tagore: I quan haurà callat amb la mort la meva veu, la meva cançó parlarà al teu cor ple de vida.