Mala Herba Cerdanyola dóna a conèixer la vergonya dels CIE

El col·lectiu Mala Herba organitza un cicle de xerrades sobre 'Estat i violència' que començava el cap de setmana al Casal Popular i Cultural Buirac amb la projecció del reportatge 'Sobren raons' i un posterior debat sobre els Centres de Internament d'Estrangers (CIE) amb la presència de l'Andrés Armengol, membre de Tanquem els CIE.

Els Centres de Internament d'Estrangers, més de 300 per tota la Unió Europea, existeixen a l'Estat espanyol des del 1985 i comencen a proliferar per Europa arran de l'acord de Schengen de 1995. A Catalunya hi ha el CIE de Zona Franca. Els CIE han començat a aparèixer als mitjans sobre tot a causa de les morts, amb pocs dies de diferència, de la Samba Martine a Madrid i l'Idrisa Diallo a Barcelona. Organitzacions com Tanquem els CIE denuncien l'opacitat del seu funcionament, els abusos de tot tipus que s'hi comenten amb els interns i les deplorables condicions higièniques i sanitàries que pateixen.

Andrés Armengol, membre de Tanquem els CIE, explicava que tot i ser centres públics no penitenciaris per retenir de manera cautelar i preventiva a estrangers sotmesos a expedient d'expulsió del territori nacional, "de facto funcionen com presons administratives regides per les decisions personals dels directors dels centres, caps de la Policia Nacional, que sempre tenen l’última paraula". Tot i que la funció del CIE es retenir la gent mentre s'estudia si procedeix la seva expulsió, "només un 20% acaba sent expulsada, mentre la resta pot acabar vivint fins a 60 dies en unes condicions infrahumanes i sotmesos a violència i humiliacions".

El CIE de Zona Franca a Barcelona, obert el 2006 en un lloc força incomunicat que dificulta les visites dels familiars, només acull homes. Les dones són enviades al CIE de València o de Madrid, el que, tal com explica Armengol, "suposa la destrucció dels nuclis familiars, deixant sovint nens i nenes que acaben a centres de menors".

Organitzacions socials i periodistes tenen l'accés prohibit als CIE, en els quals només és permesa la presència de Creu Roja. Andrés Armengol es mostra molt crític amb aquesta organització humanitària "per tancar els ulls a la realitat que viuen els interns, sense assistència mèdica digna d'aquest nom i sense poder disposar d'intèrprets".

Tanquem els CIE denuncia la situació que es viu "en uns centres sense calefacció ni aigua calenta amb galledes a les cel·les on orinar i defecar, mentre l’Estat treu a concurs públic els vols per expulsar als estrangers sense papers, el que suposa 13 milions d’ingressos per la línia aèria que l’obté". Els estrangers sense papers viuen al drama de poder ser detinguts en qualsevol moment i en cas de quedar lliures "es troben amb la impossibilitat de trobar feina i d’haver de pagar multes cada vegada que són aturats pel carrer pels seus trets ètnics. També s’enfronten a batudes per completar vols d’expulsió".

Andrés Armengol assegura que les lleis d’immigració espanyoles "són sinistrament similars a les aprovades a Alemanya l’any 1933 per apartar als jueus de la vida en societat i inculcar un sentiment de pertinença nacional als que s’acaben considerant ciutadans de ple dret per qüestions de sang, justificant o ignorant la discriminació dels considerats estrangers".

Tanquem els CIE es marca com a principals objectius donar a conèixer la realitat dels CIE a una gran part de la societat civil que no coneix la seva existència, denunciar les contínues vulneracions de drets que s'hi produeixen, procurar millores en les condicions dels interns, i acabar aconseguint el seu tancament.