Maria Nicolau presenta Cremo!, una visió mai no explicada de la cuina professional

Maria Nicolau presentava Cremo! al Cafè amb lletres trencant el relat imperant sobre la gastronomia a Catalunya i, molt especialment, l’alta restauració, fent també una crida al públic a no deixar-se entabanar per “enunciats ostentosos de les cartes” dels restaurants perquè “nosaltres sabeu el que es bo”.

Cremo! és el crit d’alerta que s’etziba a les cuines professionals quan es carrega una olla que pesa o una paella amb oli roent quan es passa pel costat d’un company. Maria Nicolau, però, destaca que aquest títol també és “una declaració d’intencions” d’una autora que no és “tèbia quan parla” i que vol donar la seva opinió amb vehemència. Cremo!, apunta Nicolau, és una crida a “no apagar-se mai” després de 25 anys d’ofici “sense perdre la flama”. L’autora i cuinera subratlla que “això val per la cuina i per la vida perquè la gent que crema fa caliu d’estar-hi a la vora, inspira”.

Maria Nicolau convida a oblidar-se de les receptes en la cuina del dia a dia i tirar del sentit comú perquè la cuina ha de solucionar problemes i no crear-ne de nous. Per l’autora, el temps és una excusa per no cuinar a casa. “No ens diem la veritat”, perquè la cuina del dia a dia “no té receptes ni quantitats” i afegeix que, de fet, “a ningú li ha sortit mai l’arròs igual dues vegades seguides”.

L’autora indica que la seva experiència no mereix ser més explicada que la de qualsevol altra persona però si que dona una visió diferent al relat imperant al món de la cuina ja que calen nous punts de vista que facin trontollar alguns posicionaments que semblen veritats inamovibles

Maria Nicolau manifesta que s’ha explicat només una part de la història de la cuina professional a Catalunya, explicant una revolució gastronòmica amb impacte social, polític i econòmic i escoltant les històries d’èxit de grans xefs però no la veu de les persones que ocupen els últims llocs en aquestes cuines, on, afirma, hi ha lluita de classes. De fet, l’autora comenta que “un dels motors de Cremo! és la ràbia de classe”.

Nicolau destaca que tothom ha sortit d’algun restaurant pensant “que a casa es menja millor i que s’ha pagat més del que tocava” i llença el repte: “fa 40 anys que calleu i jo estic donant la cara”.

Nicolau denuncia que el model imperant a les cuines professionals s’assembla cada cop més al treball en cadena i que l’artesania està en perill d’extinció quan és el que humanitza aquesta cuina professional.

Així, explica que en una cuina professional es fan petites accions en 10 cadenes d’esdeveniments diferents “que passen simultàniament, sempre a contrarellotge i sempre buscant el millor” resultat possible.

L’autora demana al públic que no faci cas del que surt a la tele perquè “no hi ha ningú que tingui autoritat per dir quina és la millor recepta”; ni als nutricionistes d’internet; ni als “enunciats ostentosos de les cartes” d’un restaurant perquè “vosaltres sabeu el que és bo: no us deixeu vendre una moto”.

Així, Nicolau considera que s’ha de demanar al gremi de la restauració “que es centri a fer un dels receptaris més rics, exuberants i variats d’Europa ui executar-lo tant bé com diuen que saben fer-ho” i que ho demostrin “a un país que sempre ha menjat molt bé a casa".

Maria Nicolau, que abans de Cremo! ja havia escrit Cuina o barbàrie, explica que té tres obsessions a l’hora d’escriure: que sigui útil, que sigui entretingut i que sigui amb vocació de clàssic, de perdurar encara que sigui per ser refutat.

El pròxim llibre que es presentarà al cicle literari Cafè amb lletres serà Tots aquells mars (Columna : 2024) de Laia Aguilar, el 20 de març. Un relat ple de llum, íntim i emotiu, de redempció, sobre la profunditat de les relacions humanes i la complexitat dels vincles familiars.