Martí Gironell: “Jean Leon d’una desgràcia en treia una oportunitat”

Ceferino Carrión se’n va anar de polissó als Estats Units al 1949 fugint de la grisor del Franquisme i després d’haver-ho intentat altres 7 cops. Pocs anys després, Jean Leon va entrar a treballar al restaurant de Frank Sinatra a Beverly Hills. Allà farà confiança amb un jove actor anomenat James Dean i, junts somiaran obrir un restaurant amb nous conceptes. Dean triomfarà i morirà. El somni dels dos joves es convertirà en La Scala. I naixerà un mite: el del restaurants de les estrelles. Com s’ho va fer el Cefe? Aquesta és la pregunta que respon La força d’un destí, l’última novel·la de Martí Gironell que tancava ahir el curs del Cafè amb lletres abans del descans estival.

Hay vidas que parecen haber sido vividas como una novela; o mejor dicho, como si el protagonista fuera consciente de que más tarde o más temprano saldría de su vida una novela. La de Jean Leon es un buen ejemplo de ello.

Això ho deia Xavier Moret en un article publicat al diari El Pais al 2003 amb el títol Una vida exagerada. El documental d’Agustí Vila 3055 -número de la llicència de taxi que el protagonista tenia a Los Angeles- ho certificava amb el testimoni de moltes de les persones que el van conèixer, com els cassos de gent com Paul Newman, Dennis Hopper o Robert Wagner que, destaca Martí Gironell, parlen al film amb “respecte i amor” de Leon.

Tot i això, no va ser fins fa tres anys, quan en una trobada literària van explicar la història de Jean Leon que algú es va enamorar tant de la seva història que va decidir explicar-la en una novel·la. Un dels assistents va trucar als cellers on es fa el seu vi –els Torres- i els va dir que volia escriure la novel·la. No s’ho van creure però li van facilitar alguns contactes per documentar-se. Aquest algú va ser Martí Gironell i la novel·la en qüestió, La força d’un destí, ha guanyat el premi Ramon Llull i el més gran guardó possible: el del públic, sent el llibre més venut d’aquest passat Sant Jordi.

Gironell explica que Ceferino Carrion es convertirà en Jean Leon, triomfarà en un món de glamour “amb tenacitat, obstinació i fermesa”, assolirà “el somni tocant de peus a terra” i pagarà un preu a la vida personal. Serà amic i confessor de les grans estrelles, el seu restaurant serà un referent i posarà el seu nom en l’etiqueta d’un vi de prestigi, però la vida familiar ho pagarà.

Leon permetia a Gironell mostrar el contrast de la grisa Espanya del Franquisme i la lluentor de Hollywood, no sense ser testimoni de les desigualtats a la societat dels Estats Units. L’autor pot mostrat el glamour del món de les estrelles, una narració molt llaminera, però destaca que “·las gràcia és veure-la des de la perspectiva d’algú que és com nosaltres”. Algú que també triomfa en un Hollywood al que arriben molts joves amb aspiracions perquè, “com deia Picasso, la sort t’ha de trobar treballant”.

El Cefe

Ceferino Carrión va nàixer al 1928 a Santander, ciutat d’on se’n va anar al 1941 després del gran incendi que va patir la ciutat càntabra. Va venir a Barcelona i al poc temps, el seu pare i el germà gran moren al vaixell mercant on eren tripulants i que traslladava material de guerra tot i la falsa neutralitat del règim franquista. Gironell apunta que Carrión complirà els seus somnis, però després de tenir “una vida molt dura” amb cops terribles. “però els va superar tots”, indica l’autor.

El Cefe comença a treballar en la Pegaso i sis anys més tard, al 1947, creua els Pirineus en busca d’una vida millor i un aire més respirable. El criden a fer la mili i no acudeix. Carrión sent un profund antifranquisme ja que culpa al règim de la mort del seu pare i el seu germà. Sent un pròfug de la justícia militar, intenta anar cap a Amèrica. Es fica de polissó fins a 8 vegades, 7 d’elles –“que aviat es diu”, subratlla l’autor- el tornen a port, però una té èxit i, tot i que el descobreixen en el viatge, arriba a Nova York al 1949. En el vaixell coneixerà un mariner, que serà un dels personatges importants a la seva vida i a la novel·la de Gironell. Gràcies a aquest mariner, Carrión no es llençat per la borda –“com passava gairebé sempre-, sinó alimentat i guiat fins a la ciutat de l’Estàtua de la Llibertat.

Un cop als Estats Units, perd la seva documentació i aquí comença una nova vida. Gironell explica que aquest és un element que mostra clarament una de les característiques més destacades de Ceferino Carrión: "d’una desgràcia en sortirà una oportunitat”, explica l’autor. ”De cada cosa que li passa extreu una lliçó que aplicarà a la seva vida quan venen mal dades”. I és el que fa, no té documentació? Doncs aprofitem i canviem de nom. Amb el de Justo Ramon León es nacionalitzarà nord-americà, però aquí també l’exèrcit li anirà al darrera. I resulta que en aquell moment, els Estats Units es troben al mig de la guerra de Corea.

Jean

Es trasllada a Califòrnia i entra a treballar en un restaurant. Canvia el seu nom i es posa el d’un artista francès que li agrada molt, Jean Leon. Finalment l’exèrcit l’atrapa i s’està en un camp militar quan té sort i la guerra s’acaba. Jean Leon pot tronar a la seva vida: a Hollywood on entra a treballar al restaurant Villa Capri, propietat, ni més ni menys, que d’uns tals Frank Sinatra i Joe Di Maggio. La seva discreció farà que obtingui la confiança de Sinatra al temps que comença a conèixer les grans estrelles d’un Hollywood on hi havia estrelles de debò. “Se’ls guanya amb ma esquerra perquè sabia tractar la gent”, fossin o no estrelles. Una d’elles, James Dean, es convertirà en el seu amic i en un possible soci per al somni de crear el seu propi restaurant. I perquè no, després fer un vi, ja posats. En una conversa nocturna, un tercer contertul·lià, un actor de cinema ja sense èxit que si el tenia a la televisió, dirà que el seu somni, boig, és ser president dels Estats Units.

Dean mor, però els somnis no. I neix La Scala. I a partir d’aquí, un establiment mític a la capital dels mites. Paul Newman, Elizabeth Taylor, Marilyn Monroe, els germans Kennedy....són part de la seva clientela, amb els que estableix una relació de confiança fonamentada en la seva professionalitat i discreció. Leon portarà a Marilyn el seu últim sopar a la casa de la tentación que vive arriba porques hores abans que morís. Va ser l’última persona que la va veure viva? Hi havia algú allà amb Monroe? La discreció, un altre cop.

Jean Leon va establir amb les grans estrelles dels 50 i 60 una relació afectiva: “era amic amb maiuscúles, li explicaven coses que no li contaven a ningú”, indica l’autor que lloa també que aquests mites del cinema, “ a diferència de les estrelles actuals, abans d’actors eren persones”.

El vi

12 anys després d’haver donat l’últim senyal de vida a la seva família, els Carrión tornen a tenir notícies del Cefe, de Jean Leon, que torna a Europa i que comprarà uns terrenys al Penedès on fer realitat l’altre somni. No sense obstacles. Leon “va a contracorrent” del que feien els viticultors de la zona i esdevé un pioner. Planta ceps de varietats desconegudes al Penedès, les porta de França superant mil traves, ha d’esperar anys a veure el resultat. I al 1981, un vi de Jean Leon es bevia al sopar d’investidura de Ronald Reagan, al que havia conegut 30 anys abans a Hollywood, com a president dels Estats Units. El tercer contertul·lià.

Al 1996, Jean Leon mor. Al 2018 Martí Gironell publica la seva novel·la. S’ha documentat força. Ho ha llegit tot, ho ha mirat tot i ha parlat amb qui el va conèixer millor. Amb el seu fill, amb l’enòleg Jaume Rovira amb qui va construir el somni del vi del Penedès, amb la seva germana Anna, la petita, a la que diuen Chiqui. I espera el veredicte. Reconeixeu al Cefe, a Jean, al pare? Si. Quan li donen el premi Ramon Llull al Palace, l’antic Ritz on s’allotjava Leon quan venia a Barcelona, la Chiqui li diu al Martí: “em sento com si esperés que baixés per les escales”.

L’autor

Martí Gironell és ben conegut com a periodista i com a escriptor. Del 2001 al 2016 va ser un dels rostres més presents a TV3, ja fos als informatius o a programes com En Directe o, sobretot, Els Matins de Tv3 i va ser l’encarregat de fer la informació del trànsit durant 8 anys, però també ha col·laborat molt en premsa escrita i els seus inicis van ser a la ràdio, primer la del seu poble, Besalú, i després RAC 105 o Catalunya Ràdio. Ara continua amb les col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, però ha deixat TV3 per dedicar-se més intensament a la trajectòria literària. 

Llicenciat en periodisme i en filologia anglesa, al 2005 va debutar a la literatura amb una obra molt periodística, La ciutat dels somriures amb un subtítol que ho explica tot Històries de supervivència a Bombai, la capital econòmica d’un gegant com és la Índia on, destacava al llibre, la vida i la mort prenen el te juntes.

Però de seguida va passar a la ficció amb una novel·la històrica que va ser tot un boom i que va recrear el passat medieval de la seva vila, El pont dels jueus. Més de 120.000 llibres entre català i castellà i ha estat traduïda a d’altres llengües. És diu aviat. Això a Catalunya és ser un extraterrestre.

A aquest èxit de públic li va seguir l’any següent, al 2008, el seu primer premi literari destacat, el Nèstor Luján, per La venjança del bandoler, amb el qual va visitar per primer cop aquest Cafè amb lletres. Li seguirien L’arqueòleg, basat en la vida de Bonaventura Ubach, creador de la Bíblia de Montserrat; de Montserrat s’anava al monestir de Sant Benet del Bages amb L’últim abat, i encara viatjava més en el temps amb  El primer heroi, una novel·la ambientada en la prehistòria i protagonitzada per Ynatsé, un habitant d'un poblat situat a l'actual Banyoles.

Al 2015 ens explicava què era l’Strappo, una tècnica per arrencar uns murals de més de mil anys d’antiguitat, amb una novel·la sobre l’espoli del romànic català, i obria camí en la literatura infantil amb El nen dibuixat, il·lustrat per Pedro Rodríguez. Ja posats a fer coses diferents, al 2016 s’embarcava en el projecte Once upon a time amb el seu cosí, Narcís Gironell, fent entre els dos un llibre i una exposició pictòrica que busca esbrinar què passa amb els personatges de contes un cop tanquem el llibre.

Aquest 2018, ja dedicat de ple a l’activitat literària, obtenia el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull  per la novel·la que ha presentat a Cerdanyola: La força d’un destí, la història de Ceferino Carrión. I també la història de Jean Leon. Que és la mateixa història.