Medea, l'estrangera de mirada torba

Escriure d’un espectacle superb es fa difícil, i més quan qui ho fa es confessa fascinat per tot el que va veure i sentir el proppassat dissabte assistint a la representació del muntatge Medea, la estranjera, a càrrec de la companyia andalusa Atalaya. La informació recollida prèviament augurava una nit de teatre esplèndida. No debades la companyia dirigida per Ricardo Iniesta compta amb un llarg i dens historial trufat de reconeixements en els festivals més prestigiosos d’àmbit estatal i internacional.

Medea, un personatge actual

El repte de muntar una Medea, personificació d’un drama personal tan antic com els humans, ha estat superat per la companyia Atalaya. El patiment, les contradiccions, els clarobscurs de la persona, la traïció, són recollits en una història que, volgudament, té força actualitat. El text es construeix a partir de fragments dels clàssics – Apol·loni de Rodes, Sèneca i Eurípides – junt amb materials deguts a plomes tan reconegudes com Heiner Müller, Grillparzer i Passolini. La connexió és evident: hi ha una persona que fuig cercant l’acollida d’una nova terra. En lloc d’això, el que troba és el rebuig, la traïció, descobrint que aquell miratge perseguit s’esvaeix junt amb les promeses cregudes per aquells que t’abandonen quan cerquen el profit propi.

L’obra desdobla Medea en quatre personatges– Medea terra, Medea foc, Medea aigua i Medea Vent – mostrant, cadascun d’ells, aspectes remarcables del personatge. No és una veu, doncs, la que s’adreça a l’espectador, sinó quatre, que apareixeran en solitari o en cor, dotant les seves intervencions d’una força remarcable. 

Drama universal

L’obra, drama atemporal radicalment modern, s’articula en un pròleg, tres actes i un epíleg. Quasi una hora i mitja de representació en la qual hom té la sensació de submergir-se en un territori on regnen les passions i decepcions humanes. Austera escenografia, vàlida per anar creant junt amb una sàvia il·luminació el marc on es desgranen cadascuna de les situacions que aboquen la protagonista, però també a l’univers de personatges que l’acompanyen, a un predeterminat desenllaç. Tots i totes coneixem la història. La qual cosa no treu que la interpretació actoral, junt amb la dansa i la música, interpretades en gran mesura en directe i per part dels actors i actrius, confegeixen una pluralitat canals de comunicació escenari – platea. La veritat és que són necessaris perquè la càrrega de l’obra sedimenti de la manera adequada entre els espectadors.

Un aspecte remarcable de l’equip d’actors i actrius és l’assumpció dels personatges, interioritzant-los fins al punt que la seva gestualitat, exagerada però necessària per acotar els passatges de l’obra, fa innecessàries les màscares. Els grecs les empraven quan representaven teatre. Atalaya les supera, treballant la gestualitat i els moviments dels seus actors i actrius en formes properes a la dansa hindú.

El públic: repte pendent

La vetllada teatral fou un èxit, com ja s’ha escrit. L’únic demèrit remarcable d’una ciutat com la nostra va ser l’escassa resposta a la proposta d’Atalaya. No és pas una situació que es produeixi amb aquest espectacle: malauradament és habitual comprovar com poques desenes d’espectadors gaudeixen de les diverses propostes del nostre Ateneu. Què cal fer, davant d’això?. Què és el que falla?. No ho sé pas. Sí que sé, per exemple, que tot i l’esforç de la premsa local per informar de l’espectacle, molta gent m’ha comentat que no es va assabentar que es feia a la ciutat. Se’ns dubte és un tema a tenir en compte, millorar la difusió dels espectacles que es programen a l’Ateneu, buscant fórmules imaginatives que permetin rendabilitzar la inversió feta. No parlo només de qüestions econòmiques – mai no em queixaré dels diners que s’inverteixen en cultura – sinó, bàsicament, dels aspectes culturals que aporta qualsevol espectacle