Novel·la negra per tancar el primer semestre del Cafè amb lletres

El Premi de la Crítica en narrativa catalana de l’any, Pep Coll amb la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs, ha estat l’encarregat de tancar el cicle Cafè amb lletres d’aquest primer semestre de l’any.

L'escriptor Pep Coll assegurava ahir al MAC-Can Domènech que escriu amb la voluntat de recuperar moltes de les llegendes i històries del Pirineu més desconegut literàriament i culturalment, l’Occidental. Una d’aquestes històries és la de l’assassinat d’una família de masovers l’any 1943 a Carreu; un assassinat que va quedar impune i del qual encara avui en dia se’n parla a la zona, sobretot entre les generacions més grans.

Pep Coll va néixer a Pessonada (un poble del Pallars Jussà) i va descobrir el món literari ja a una edat bastant tardana. La seva passió per la llengua catalana i per la seva terra el van portar a salvar els mots de la infantesa, les històries tradicionals i trossos de vida de persones anònimes que han malviscut a les valls pirinenques. Coll afirmava ahir que no s’imaginava escrivint en una altra llengua i sense una passió inicial per posar de relleu el català com a llengua literària.  

Dos taüts negres i dos de blancs és una novel·la negra però no és una narració a l'ús. Està estructurada en dinou capítols i cadascun d'aquests capítols correspon a la veu d’un personatge diferent; 19 veus que ens expliquen la història de l'assassinat del matrimoni format pel Josep Vilana i la Margarida Miquela, i les seves dues filles, la Maria i la Carme.

Una història real amb personatge reals

En una novel·la negra tradicional, assegura Pep Coll, no coneixem als assassins en els primers capítols, tal i com passa a la seva història. Però Dos taüts negres i dos de blancs presenta altres elements que enganxen al lector. Es una història truculenta de la qual el mateix autor n’havia sentit parlar moltes vegades però mai fins ara s’havia plantejat portar-la a una novel·la. 

La història és real i els personatges també ho són, tot i que a alguns d’ells se’ls hi ha canviat el nom. Pep Coll es va començar a interessar per aquesta història des d’un punt de vista literari després de llegir A sang freda, de Truman Capote. Li atreia la banalitat del mal, la impunitat dels fets i la convivència amb els assassins als quals no se’ls hi va castigar.

Coll va començar un treball d’investigació que el va portar a entrevistar a alguns dels testimonis de l’època, encara vius, i a buscar més informació no només oral. Va descobrir com la història, amb el pas del temps, es va anar mitificant. 

Però la narració, a més de suposar la recuperació d’una història del Pirineu de l’època, és molt més que això. Com la bona novel·la negra és un retrat d'una època i d'una societat. Pep Coll indicava que la història s’explica normalment des de les ciutats i un sempre s’ajusta a la realitat rural que, en aquest cas, es vol mostrar.

La seva trajectòria 

Pep Coll ha publicat més d’una trentena d’obres, entre elles novel.la, narrativa juvenil, assaig, teatre... tot un univers literari ben divers. Les seves novel·les més conegudes podrien ser La mula vella, El segle de la llum, L’abominable crim de l’Alzina Graells, El salvatge dels Pirineus (premi Sant Joan 2005;) i Les senyoretes de Lourdes (premi Sant Jordi 2007).

La seva terra és ben present a la seva obra. Pep Coll i el Pallars estan units en essència. Aquest amor es deixa veure als anys 70 a la revista Escudella i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars i l'estudi del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

La seva novel·la juvenil Què farem, què direm? (premi Gran Angular 1991 i Premi de la Crítica Serra d'Or  1992) compta ja amb 30 edicions i és un autèntic supervendes a l'ensenyament secundari.