Parc d'habitatges socials i alternatives a la compra i el lloguer, reptes de futur de l'habitatge

L’etern debat sobre l’habitatge com a dret i negoci impulsat pel nucli local del Congrés Participatiu Catalunya i Futur va abordar a l’Ateneu qüestions com l’especulació immobiliària, la necessitat d’habitatge social, els lloguers abusius, la gentrificació i els nous models d’ús cooperativista de pisos.

Carles Sala, exsecretari general d’Habitatge de la Generalitat, destaca la necessitat de canviar els paradigmes de les polítiques d’habitatge de les administracions, fugint de l’hàbit cultural implantat des de fa dècades que cal tenir un habitatge en propietat quan el que cal és tenir l’ús d’un habitatge.

Sala indica que l’esclat de la bombolla immobiliària, en una època en què a Espanya es construïa més pisos en un any que en Alemanya, el Regne Unit i Itàlia junts, va provocar un canvi ja que el sector públic va passar a haver d’actuar davant situacions d’emergència per intentar salvar de l’exclusió residencial a moltes famílies. Es trenquen mites instal·lats: l’estat no ha de construir per vendre, sinó per règim de lloguer, i cal buscar noves vies d’accés a l’habitatge.

En aquesta situació, l’habitatge afronta noves problemàtiques. L’increment dels lloguers per la irrupció dels pisos turístics, el sòl esgotat a ciutats com Barcelona i L’Hospitalet, els edificis construïts per ser residencial que estan ocupats per ús professional o comercial o l’impuls a la venda d’immobles tòxics propietats del banc que ara tenen un lloguer social o estan ocupats per famílies que ara podrien “quedar-se sense casa i provocar un nou vendaval que col·lapsaria les administracions davant noves situacions d’emergència”. 

De cara al futur, Sala subratlla que cal situar les polítiques d’habitatge a l’alçada de les de salut i educació i això suposa tenir els recursos suficients. I dona algunes dades, entre els anys 2012 i 2017 a Cerdanyola no es va fer ni un sol pis de protecció oficial -"no anem bé", apunta Sala- i el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge calcula que fins al 2030 caldran a la ciutat uns 1.500 pisos socials més, que no cal que siguin de nova construcció -"hem estat devoradors de sòl insaciables", apunta- ni en règim de lloguer -apuntant cap a altres alternatives com el cooperativisme o la cessió d'ús-.

Cal un parc públic d'habitatges més ampli

El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Cerdanyola, Ivan González, coincideix que l’administració està molt ofegada per les emergències, però destaca que “sempre arribem tard als problemes i això no pot ser". González enumera alguns dels problemes de l’habitatge a Cerdanyola i apunta que la solució ha de passar, necessàriament, per augmentar el parc públic –municipal o no- d’habitatges.

Així, el regidor destaca que els desnonaments continuen sent una realitat, que el mercat de lloguer a Cerdanyola està molt inflat per la presència de la UAB i que això provoca que els propietaris no els interessi posar els seus pisos en un lloguer social quan poden triplicar els ingressos amb estudiants. A més, González indica que la majoria de propietaris són particulars, ja que hi ha menys habitatges dels previstos en mans de grans tenidors.

Cooperativisme i cessió d'ús

Una de les noves vies que s'obren en la política d’habitatges és l’alternativa del cooperativisme. Verónica Ramillo, de la cooperativa d'habitatge col·lectiu Perviure, indica que la cessió d’ús és una d’aquestes vies com un model no especulatiu, amb propietat de l’habitatge que no és privat, sinó de la cooperativa, i una filosofia d’activitats i espais comuns. Un clar exemple serien els casos de gent gran que impulsa un d’aquests projectes on els espais i les activitats comunes estan molt relacionades amb la cura.

Ramillo destaca que aquesta possibilitat s'emmiralla en models internacionals com els de Dinamarca, el suport creixent de les administracions i en la necessitat d'un canvi de concepció del dret a l'habitatge que no es fonamenti exclusivament en la propietat, però també admet problemes en l'escassetat de sòl disponible, les dificultats de finançament d'una banca conservadora, la falta de legislació específica sobre cooperatives d'habitatge o la necessitat que els integrants d'aquests projectes disposin de recursos suficients.