Pi de la Serra arriba a l'Ateneu amb dos dels millors bluesmen catalans, Amadeu Casas i Joan Pau Cumellas
17 de maig de 2018 a les 13:14Quico Pi de la Serra és un dels pocs veterans de la cançó catalana que roman al peu del canó. Tant que aquest diumenge, 20 de maig a les 19 hores, torna al teatre Ateneu de Cerdanyola, la ciutat del blues, acompanyat per dos dels millors bluesmen del país, el guitarrista Amadeu Casas i l’harmonicista Joan Pau Cumellas i de la mà d'Òmnium Cultural.
75 anys. 55 de carrera artística. En Quico Pi de la Serra és un dels grans noms de la música popular del país -es va incorporar a Els setze jutges al 1962- amb una obra que combina la sornegueria i la contundència de les lletres amb la influència de la cançó francesa i l’amor boig pel blues. Pi de la Serra sempre ha defensat la seva independència amb una trajectòria artística immaculada defugint modes per trobar una solidesa tan contundent com les seves lletres.
El seu disc número 22, Dues tasses, és un bon inventari d’aquesta trajectòria amb cançons noves, recuperades i alguna versió i el treball s’ha convertit en concert passat pel tamís del blues que garanteixen Amadeu Casas –també productor del disc- i Joan Pau Comellas. Així, el concert de diumenge a l'Ateneu es presenta amb el subtítol Cançó en Blues.
Quan un es torna gran, Soc poeta i S’ha de parlar per més dir són alguns dels temes nous que formen part d’aquest recorregut autobiogràfic d’un català amb ànima de bluesmen que també presenta títols instrumentals al disc com Recordant Chet Atkins i Ukulele blues.
Pi de la Serra explica que porta el blues al seu interior des de que va conèixer la manera de tocar la guitarra de Big Bill Bronzy i subratlla que el blues "és tan nostre com de qualsevol" que és capaç d’escriure i cantar temes com la tremenda sàtira contra el racisme que és Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul.
El disc també rescata altres temes històrics temes com Inventari, Suau. El fariseu o Merda i la versió d’un dels clàssics del seu amic, ja desaparegut, Ovidi Montllor: L’escola de Ribera.