Quan un petit ou digital ens va ensenyar a cuidar

Fa trenta anys, una petita joguina digital va aconseguir una cosa que encara avui costa de repetir: crear un vincle emocional real entre persones i tecnologia. Aquell petit ou amb una pantalla en blanc i negre no era només un joc; era una responsabilitat. Calia alimentar-lo, jugar-hi, cuidar-lo. I si no ho feies, desapareixia. Així de simple. Així de contundent.

En una època sense xarxes socials ni pantalles omnipresents, aquell animalet virtual ens va ensenyar, gairebé sense adonar-nos-en, el valor de l’atenció i de la cura. No competia per captar-nos constantment, sinó que ens demanava presència. Potser per això va deixar una empremta tan profunda en tota una generació.

Avui, quan aquest fenomen torna a aparèixer amb força, no és només per nostàlgia. És també perquè vivim envoltats de tecnologia que sovint ens exigeix consumir, però poques vegades sentir. Enmig d’algoritmes, notificacions i estímuls continus, el record d’aquella experiència senzilla ens interpel·la: la tecnologia pot ser valuosa quan connecta amb l’emoció, no només amb l’entreteniment.

El retorn d’aquest petit objecte no parla tant del passat com del present. Ens recorda que, fins i tot en el món digital, cuidar —encara que sigui un ésser virtual— pot ser un acte profundament humà.

Iván Zabal