Records en temps de pandèmia a Cerdanyola. Capítol 2. La importància del sistema educatiu

Mestres i alumnes van haver d'adaptar-se a una situació sense precedents, on les aules físiques van quedar buides i l'aprenentatge es va traslladar a les pantalles. En aquest segon capítol de Records en temps de pandèmia a Cerdanyola, a través de dues mestres es podrà comprendre que més enllà dels reptes tecnològics i acadèmics, durant el confinament, el gran repte va ser l'humà.

La pandèmia de la Covid-19 va suposar un abans i un després en tot el món. Va ser gràcies a la seva ràpida expansió que va alterar tots els àmbits de la societat, i l’educació no en va ser una excepció. Amb escoles i instituts tancats de la nit al dia, el sector educatiu va haver de reinventar-se per tal que els infants poguessin exercir el seu dret a l’educació. Aquest procés no va ser gens fàcil, ja que en poques setmanes i des de casa, els centres van haver de trobar solucions.

Quan les escoles van tancar el març de 2020, la instrucció oficial era clara: l’alumnat havia de continuar aprenent a distància. Els mestres i els infants havien de romandre confinades a casa, com tota la població, per tant, la solució per la qual es va optar, va ser classes telemàtiques. La realitat era més complexa que connectar-se a través d’un ordinador. Les diversitats socioeconòmiques dins les famílies evidenciaven que no totes els infants disposaven de les mateixes oportunitats per seguir les classes. No totes els infants tenien accés a dispositius electrònics o una connexió a internet estable, la qual cosa va agreujar les desigualtats educatives.

A les escoles, molts docents van adonar-se que la situació acadèmica era preocupant, però el que realment importava i s’estava passant per alt era com els infants vivien el fet de quedar-se a casa privant-los la llibertat. Si per al professorat era un repte tant en l'àmbit laboral com personal, els alumnes també necessitaven suport emocional. Davant d’aquesta realitat, alguns mestres van decidir prioritzar l’acompanyament emocional per sobre del currículum acadèmic. Mar Mena, mestra de l'Escola Collserola que en aquell moment treballava a un centre d’alta complexitat, recorda com l’objectiu en aquell període no va estar enfocat únicament en l’ensenyament, sinó que ho va estar a l’acompanyament emocional cap als infants també.

Tot i que en aquell moment semblava que les classes virtuals fossin l'única solució, les reunions en línia i els treballs amb ordinador es van imposar com a resposta generalitzada per a totes les matèries. No obstant això, cal tenir en compte que, tot i compartir un mateix centre educatiu, cada assignatura té necessitats i requisits diferents. Per exemple, no és el mateix impartir una classe de llengua catalana que d'educació física. Aquest va ser el cas de Lola Ruiz, professora de l'institut Jaume Mimó però que en aquell moment era professora de dibuix, una assignatura on els materials físics i el treball manual són fonamentals.

Set mesos després, el setembre de 2020, les escoles van reobrir. Després de 99 dies de confinament i un estiu entremig, les mesures de seguretat perquè no hi hagués un rebrot del virus eren molt estrictes, i per això l’ensenyament en aquelles condicions va ser un repte tant per als docents com per l’alumnat. L’ús obligatori de la mascareta dificultava la comunicació i la dinàmica de les classes, mentre que les restriccions i els grups bombolla afectaven la interacció en les aules. A més, la reorganització dels centres va comportar molts canvis en la distribució de grups i assignatures, sovint sense temps per adaptar-se. La Lola Ruiz defineix aquesta tornada com un període horrorós.

Aquesta situació de desconcert i adaptació constant va generar estrès entre els docents, que, a més d’haver d’ajustar-se a noves metodologies, també havien d’afrontar la incertesa de possibles contagis i baixes entre l’equip educatiu. Tot plegat, un escenari inèdit que va posar a prova la capacitat d’adaptació de les escoles i la resistència emocional de tota la comunitat educativa.

Més enllà de les mesures sanitàries a la tornada a la normalitat a les escoles, el confinament i l’educació a distància van deixar petjada en alguns infants. És inevitable que després d’estar tres mesos sense poder sortir de casa, sobretot en una etapa com la de la infància on relacionar-se i gaudir de l’aire lliure és vital, hagués afectat l’alumnat. En haver hagut de relacionar-se de manera física únicament amb el seu entorn familiar a les seves llars, en tornar, hi havia infants que s’havien aïllat i el retorn els costava. Així ho explica la professora del Collserola.

En molts dels casos, el professorat va suposar un suport fonamental per a molts infants i famílies, assumint un rol que anava molt més enllà de la simple transmissió de coneixements. La seva tasca no només es limitava a ensenyar, sinó que va implicar escoltar, comprendre i oferir acompanyament. Aquesta tasca ja la feien abans de la Covid-19, però en un moment en què la por i la incertesa semblava que dominaven els buits carrers, va ser essencial aquest suport. Mestres i alumnes van haver de buscar estratègies per reinventar la manera de comunicar-se entre ells i oferir interacció social fora del seu cercle familiar. La Lola Ruiz ho va tenir molt clar des de l’inici, no es podia plantejar com a professora veient les situacions en les que estaven diverses famílies. Ser professora passava a segon pla, havia de platejar-se com a persona.

Per als docents, el confinament no només va suposar adaptar-se a les classes virtuals, sinó també assumir noves responsabilitats en un context de gran pressió. En el cas de la Mar Mena, el repte encara va ser més gran, ja que, a més de ser mestra, exercia com a coordinadora del centre. La seva tasca es va multiplicar perquè també havia de donar resposta a situacions de tota mena.

Per a molts docents, la pandèmia va ser un punt d’inflexió. L’experiència va reforçar la idea que l’educació va molt més enllà de l’acadèmic, l’educació té impacte en l’àmbit social i emocional a la vida dels infants.