Rememorant la Cerdanyola del franquisme i la transició amb ulls de dona

Diferents dones de Cerdanyola que van viure la Guerra Civil, la postguerra, el franquisme i la transició van participar ahir vespre, al Museu de Ca n’Olivé, en una taula de testimonis, moderada per la Maribel Cárdenas, especialista en temes d’igualtat.

Mercè Aubach (treballadora del tèxtil), Dolores Sánchez (activista veïnal), Àngela Miquel (regidora del primer Ajuntament democràtic) i Cristina Real (primera alcaldessa de Cerdanyola), van ser les encarregades d’acostar-nos a aquest llarg i important període de la història amb ulls de dona i a partir de les seves vivències personals. Un acte de reparació i recuperació de la memòria històrica de la nostra societat en general, però de les dones en particular.

La Mercè Aubach és una cerdanyolenca nascuda a Bellcaire d’Urgell (Lleida) que va venir a Barcelona després que casa seva fos derruïda per un bombardeig. A l’edat de 14 anys es va posa a treballar a una fàbrica.

Més tard va venir a Cerdanyola, ciutat on ha viscut fins ara i a la qual, segons ella, estima sobretot el barri de Serraperera i del qual el seu marit va ser un dels fundadors de l’associació de veïns. Malgrat no ser cerdanyolenca de naixement, se sent molt d’aquí i demana als joves i no tan joves que lluitin sempre per Cerdanyola.

L’Àngela Miquel va ser la primera Tinent d’Alcalde que va tenir el nostre ajuntament l’any 1979, per part de Convergència i Unió. Miquel recorda d’aquell temps la gran dosi d’il·lusió que hi havia en tots els regidors, potser conscients del moment històric i la transcendència del que estava passant. Després de 40 anys de dictadura, per fi s’estava construint la democràcia.

Miquel també va recordar amb afecte i orgull com des de l’Ajuntament es tractaven i debatien tots els temes, fossin o no de competència municipal, fruit, potser, d’unes tremendes ganes d’exercir-la, després de tants anys de no poder gaudir-la.

En el cas de la Dolores Sánchez, malgrat no haver estat mai en un sindicat, sí que va haver de pagar un alt preu pel fet que el seu marit fos sindicalista, ja que a l’hora de buscar feina aquesta li era negada sistemàticament per haver estat detingut.

Sánchez també recorda la gran solidaritat que hi havia per aquells temps, especialment quan companys de la fàbrica li portaven menjar, sabedors de les grans dificultats que estaven passant i que ella encara agraeix profundament.

 Lluitadora incansable per aconseguir millores a nivell veïnal i educatiu, Sánchez reclama als més joves lluita i compromís per aconseguir mantenir tot allò que després de molts sacrificis s’ha aconseguit i que ara, en nom de la crisi, s’està perdent.

Finalment, la Cristina Real explica que la victòria dels socialistes al 82 la va esperonar a implicar-se en el món de la política. També va voler deixar clar que durant la seva experiència política, tant com a militant, com a regidora primer i alcaldessa després, mai ha fet res contra la seva voluntat o pensament perquè, en cas contrari, hagués marxat a casa seva.

D’aquells anys i com a regidora, Real recorda amb satisfacció la feina feta en l’àrea social que ella presidia perquè des d’ella va poder fer coses per als ciutadans en general i la dona en particular. De l’alcaldia té un gran record de la presa de possessió, on es va sentir molt recolzada i els casaments que com a alcaldessa va realitzar.

Com a dona, Cristina Real recorda amb certa amargura diverses manifestacions que en el seu dia li van fer davant de casa seva, les quals qualifica de desagradables i dubte que a l’anterior alcalde li haguessin fet.

Aquesta activitat forma part del programa de l’exposició temporal La lluita per l’oportunitat de viure, una mostra que apropa als canvis socials des del 1931 al 1978 des de la perspectiva de les dones.