Riuada 1962: La tragèdia va tenir causes naturals, però també de deixadesa de la dictadura

El dia 25 de setem,bre de 1962 va veure com queia un aiguat de grans dimensions, però no es tracta només d'un drama provocat per la natura a través de la força desbocada de les aigües. Entre les causes de la tragèdia destaca molt greument la deixadesa del franquisme amb el creixement desordenat de les ciutats amb construccions a sobre de la llera de rius i rieres. L'element positiu de la tragèdia va ser la gran solidaritat que es va aixecar.

El meteoròleg Francesc Mauri explica que aiguats com els de la tardor de 1962 no són estranys. Catalunya té un clima mediterrani, fet a base d’extrems. Una demostració és que a les nostres ciutats la pluviometria plurianual és la mateixa de Londres, el que passa és que la pluja a la capital britànica és regular i la xifra catalana està feta amb mitjanes entre diversos anys.

Mauri destaca que aquell dia el pluviòmetre de la Mola es va desbordar. El registre indica que al cim de la muntanya va ploure 180 litres per metre quadrat; al centre de Terrassa, 223 litres; i a Sabadell, 95, -6 d’ells en un sol minut. Això que pot semblar poc és “caure el cel” sobre la terra.

No obstant això, Mauri recorda que aquesta gran tragèdia no s’explica només per causes naturals. A la Mola van caure 180 litres, 20 més dels que va caure sobre el càmping Virgen de las Nieves en la dramàtica riuada de Biescas -que també va colpejar molt greument 3 famílies de Cerdanyola l'any 1996 i on van morir 87 persones- o exactament la mateixa quantitat d’aigua que va caure a Montserrat al juny de 2000. Però les víctimes mortals són molt més elevades a la riuada de 1962.

Això ho expliquen diverses causes. Una d’elles pel tipus de terreny existent a Sant Llorenç del Munt que quan plou descalça la muntanya i amb la vegetació provoca que es formin preses naturals aigües amunt, al mateix temps que el pont de la Renfe de Terrassa va formar un gran pantà, acumulant gran quantitat d’aigua que, al rebentar, s’emportà Les Fonts de Terrassa i el barri de l’Escardívol de Rubí .

El meteoròleg destaca però un segon element que provoca els més de 600 morts comptabilitzats: l’ocupació massiva del curs del riu, fins i tot a la pròpia llera, amb persones nouvingudes, de vegades ni tan sols censades, però també de veïns autòctons que tenien allà casa seva.

La postguerra era ja història i el règim franquista intentava sortir de l’autarquia i obrir l’etapa de l’anomenat “desarrollismo”. El professor d’història contemporània de la UAB Martí Marín, un dels principals especialistes en l’època franquista, remarca que, lluny d’existir una preocupació social, la dictadura havia provocat una esfereïdora acumulació de dèficits estructurals i socials.

Marín insisteix que la comarca del Vallès havia patit i ha patit tempestes més fortes. La pluja per si sola no podia provocar tants danys. Una de les raons de la inusitada força de les aigües fluvials es podia trobar només mirant les voreres dels rius, sense cap tipus de neteja i l'acumulació de ponts que van quedar col.lapsats.

Per tant es pot considerar el règim del general Franco com un dels principals responsables del desastre que va patir la comarca, un règim i unes autoritats que permetien l’edificació il·legal d’habitatge en zones de màxim risc. El conseller de Territori de la Generalitat, Lluís Recoder, insisteix en aquesta idea. Recoder manifesta que la riuada de 1962 es va produir pel desordre urbanístic existent al franquisme, tot i que, remarca, ja se sabia perfectament la dita que recordava que a la vora del riu no s’ha de fer el niu. Cases a la llera, ponts per fer de presa, rieres brutes... van portar al drama i al desastre dels centenars de morts i moltes il·lusions de vida i de futur perdudes.

Els testimonis locals confirmen la reflexió dels especialistes. Montserrat Grau explica que aquest drama traumàtic per tot el Vallès es va produir en un temps en que s’edificava a la llera del riu, en una zona totalment insegura. Teresa Cárceles explica que a Cerdanyola mateix el riu estava molt brut i l’aigua va arrossegar fins i tot material d’Uralita.

La solidaritat

Quan es parla de les riuades de 1962, no tot és dolent. Hi ha un element que sempre es destaca i és que hi ha qui pensa que aquell drama va suposar el refermament a la nostra comarca, als pobles i ciutats del nostre territori, d’un dels grans valors humans: la solidaritat. L’alcaldessa de Cerdanyola, Carme Carmona, considera que la tragèdia va ser un abans i un després per un valor que forma part del tarannà vallesà.

La gent es va ajudar de forma automàtica perquè les persones són solidàries. I en aquell temps més; Gabriel Escursell creu que ara es pensa més en els calers que aleshores. Joaquim Puig confirma que en aquells dies la gent s’oferia a col.laborar en el que fos: treballs de rastreig i rescat, però també aportant material en una tragèdia que va deixar moltes famílies sense casa o amb greus pèrdues materials.

Puig ressalta la tasca del voluntariat de la Creu Roja, ja que no hi havia conveni amb la seguretat social i els ingressos eren molt escassos i només procedents dels trasllats. Malgrat tot, Puig considera que aquesta resposta solidària no va fer néixer un associacionisme especial, com es va veure mesos després amb la nevada on també va tornar a ser clau l’activitat del voluntariat.

Aquesta solidaritat va ser extraordinària i va arribar d’arreu de Catalunya i de l’Estat. I un mitjà de comunicació va tenir un paper crucial per aconseguir que aquesta solidaritat fos tan aclaparadora: la ràdio. I dins de la ràdio, un nom: Joaquín Soler Serrano, locutor de Radio Barcelona, que, assabentat de la tragèdia el matí del dia 25 i davant la impossibilitat d’obtenir resposta de les autoritats, va agafar el micròfon i, recolzat pel director de l’emissora, Manuel Tarín Iglesias, va trencar el monopoli informatiu dels “partes” de Radio Nacional. Va ser gairebé una setmana d’emissió ininterrompuda i en directe, traient els micros al carrer i recaptant 30 milions de pessetes en donacions, a més de roba i materials.

I és que la ràdio va ser essencial per saber què havia passat fins i tot pels propis cerdanyolencs. La ràdio va ser la grans transmissora de notícies en un moment en què van passar dos o tres dies per assabentar-se de la real magnitud de la tragèdia

Però que ningú pensi que aquella informació era lliure, que es publicava la veritat dels fets i les seves causes. De fet, el sector més immobilista del règim va intentar aturar la iniciativa solidària per por a perdre el control de la situació, però es va fer impossible per la impressionant resposta popular. Martí Marin indica que, l'aleshores recentment anomenat ministre de Informació, Manuel Fraga Iribarne, aprofità per començar a canviar la política informativa del règim per fer-la més eficaç, substituint la censura prèvia per la censura a posteriori.

El règim va buscar ràpidament treure rèdit propagandístic de la tragèdia per així tapar les seves vergonyes. El general Franco va recórrer els municipis afectats per rebre les habituals mostres “de adhesión inquebrantable”. Els testimonis confirmen que la resposta popular davant l’arribada de Franco va estar manipulada i la gent va anar-hi coaccionada quan encara faltaven 15 anys de dictadura.