Rosa Montero: "estic en una plenitud narrativa que em permet ballar amb la novel·la"

Rosa Montero, l'autora de "La hija del caníbal", "La loca de la casa", "Lagrimas en la lluvia", "El corazón del tártaro" o "La ridícula idea de no volver a verte", entre moltes altres de les novel·les més reconegudes de la narrativa espanyola actual, presentava ahir al Teatre Ateneu la seva darrera novel·la, "La carne", la història de Soledad Alegre, una comissaria d'exposicions de 60 anys que, per venjar-se d'un examant, lloga els serveis d'un gigoló amb qui es fa acompanyar a l'òpera. A partir d'aquí començarà una espiral d'intriga, sobretot emocional.

Rosa Montero destaca que La carne és una novel·la que tracta temes molt greus, com el pas del temps, la mort, la por al fracàs, a envellir, a la falta d'amor o fins i tot a la bogeria, però al mateix temps és la seva obra més humorística i impregnada d'un suspens fortíssim que va més enllà del thriller policial. L'autora explica que la protagonista de la novel·la, Soledad Alegre, és, com la resta dels seus personatges, una supervivent. Montero comenta que sempre havia pensat que els seus personatges eren perdedors, però no és cert perquè els seus personatges mai no es rendeixen.

L'escriptora assegura que està lluny d'acomodar-se, perquè intenta assolir una literatura cada cop més exacta, profunda i bella perquè, al cap i a la fi, "vols escriure amb més vida". Montero explica que les històries trien a l'escriptor perquè els llibres "són com somnis que somnies amb ulls oberts".

Ballar amb la novel·la

Rosa Montero apunta que la seva evolució literària l'ha fet ser cada cop més lliure, cosa que li permet deslliurar-se "del soroll que envolta" la creació. Per a l'autora, periodista des dels anys 70, una novel·lista no pot viure de la literatura per evitar la pressió alimentícia, a l'igual que ha d'evitar la pressió de voler agradar o del soroll del mercat. L'autora d' Instrucciones para salvar el mundo recorda les paraules de Julio Ramon Ribeyro quan afirmava que "una novel·la madura exigeix la mort de l'autor perquè el jo ha de desaparèixer". Montero apunta que ha arribat a la seva plenitud narrativa perquè sent que balla amb les novel·les, que flueixen i, fins i tot, ha aconseguit deslliurar-se "de l'ambició d'escriure una gran novel.la".

En aquest ball, Montero es diverteix escrivint i fins i tot a La carne s'incorpora ella mateixa com un personatge, una Rosa Montero a la que la protagonista critica durament. "Li semblo el pitjor, em posa a parir", explica l'autora del seu personatge, i aclareix que "té prou raó en el que diu". No és, a més, l'únic personatge real de la novel·la ja que hi apareix també la directora de la Biblioteca Nacional, Ana Santos Aramburo. Un joc en el que també poden entrar els lectors, ja que Rosa Montero proposa una llista musical a Spotify que complementa la lectura de La carne.

Més Bruna Husky

Rosa Montero prepara ja la tercera aparició de Bruna Husky, la detectiu androide del segle XXII que protagonitza Lágrimas en la lluvia i El peso del corazón i que, comenta, "en el fons és el personatge que més s'assembla a mi". De fet, el nom de la detectiu és el seu nom d'usuària de Twitter -@BrunaHusky- i ja el va utilitzar com avatar en la seva presència al món virtual de Second Life abans de ser personatge literari. Tot i ser novel·les futuristes, Rosa Montero defensa que les narracions de Bruna Husky són les novel·les més realistes que ha escrit perquè totes les novel·les tracten dels mateixos temes "que intentes escriure de la forma més bella" i també comprensible per un mateix perquè "escrius per posar una mica de llum a les tenebres".

Contacte imprescindible amb els lectors

Rosa Montero visitava ahir la Biblioteca Central de Cerdanyola -"és una meravella", deia, abans de concedir-nos una entrevista- i conversava al teatre Ateneu amb la també escriptora, i actriu, Estel Solé, autora de Si no puc volar, en una trobada en el marc del Club del llibre, cicle de xerrades amb escriptors a la Xarxa de Biblioteques Municipals. Per a Montero, aquest contacte amb els lectors és "fonamental" i assegura que la història de la literatura està plena d'escriptors que van perdre els lectors i "es van tronar bojos, es van suïcidar o van fer de la seva vida un disbarat". Montero explica que un autor passa anys inventant-se mentides tancat a casa i "si al final algú no diu que això m'interessa el que has fet és una estupidesa, el deliri d'un boig".