Sánchez Piñol omple de gom a gom el MAC amb 'Victus'

La darrera sessió del Cafè amb lletres portava ahir a Cerdanyola a l'escriptor barceloní Albert Sánchez Piñol qui va presentar el seu èxit literari "Victus", el relat del setge i caiguda de Barcelona el 1714.

“La Guerra de Successió va ser una guerra de Castella contra Catalunya, però no de castellans contra catalans”, aquesta va ser una de les conclusions de la xerrada que l’escriptor Albert Sánchez Piñol va oferir ahir sobre la seva exitosa novel·la Victus en el marc del programa Cafè amb lletres i que va aconseguir omplir a vessar la sala d’actes de MAC Can Domènech.

Per a Sánchez Piñol, presentat pel periodista de Cerdanyola Ràdio i Cerdanyola.Info, Xavier Poza, la Guerra de Successió Espanyola no va ser una guerra "de bàndol bo i de bàndol dolent" perquè, segons remarca, “és un tema absolutament polièdric, amb molts enfocs”.

Victus, publicada originalment en castellà per La Campana, va veure la llum al 2012 perquè el seu autor no volia que coincidís amb el tricentenari i que el titllessin d’oportunista. L'any 2013 va ser traduïda al català.

L’obra és una novel·la de ficció històrica, amb una gran recopilació d’informació rigorosa i una narració àgil i potent.Victus és una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que va patir un setge desigual de tretze mesos i el bombardeig de més de trenta mil projectils.

L'obra es basa en una biografia fictícia del tinent coronel Martí Zuviría, que amb 98 anys, narra des de Viena i just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant reial del tinent mariscal Antonio de Villarroel durant la Guerra de Successió Espanyola, especialment durant el Setge de Barcelona (1713-1714).

Zuviría és la veu narrativa de la novel·la, un personatge que Sánchez Piñol va treballar durant molts anys perquè “havia de ser qui expliqués uns fets d’una grandiloqüència extraordinària i era molt difícil trobar una veu narrativa a l’alçada d’aquests fets històrics”.

Albert Sánchez Piñol comenta que el llibre parla del coratge del poble de Barcelona i qui ho explica “és una rata covarda” perquè per a l’autor, “aquesta és la gràcia” de Martí Zuvíria, “un personatge absolutament racional que acaba en el setge més irracional del segle XVIII” i aquest contrast és el que li dóna “l’empenta narrativa que necessitava el relat”.

Segons l’autor, qualsevol que faci un llibre com aquest corre el risc “de caure en el pamflet i explicar una cosa de bons i dolents” i, segons afirma “no era el que jo volia”.

L’escriptor explica la dificultat de fer una novel·la amb rigor històric, amb molta documentació i que aquesta no destorbi i el text sigui fluid. I afegeix que tota la documentació la va recollir “quan encara no existia internet”.

Albert Sánchez Piñol manifesta que era conscient del risc que corria parlant “d’un tema molt delicat i molt sagrat per als catalans com l’Onze de setembre”, ja que podia haver gent que se sentís ofesa, però indica que això no ha passat ”perquè s’invoca a una de les veritats de la història que menys s’ha tractat literàriament i històricament: el paper protagonista de les classes populars en els fets”. Segons destaca “tot el que s’explica a la novel·la a nivell històric està absolutament ratificat”.

L’autor indica que “emocionalment el que volia era parlar dels de sota i des de sota” i per això tria un personatge per fer de narrador “que està a la trinxera, a primera línia”.

Sánchez Piñol confessa sentir passió per la majoria de personatges de la novel·la, uns personatges reals perquè segons assegura, “jo només he ratificat els fets històrics”, però afirma que els personatges i els fets “li donaven feta la novel·la”. Un dels personatges és Rafael Casanova, amb el que Sánchez Piñol no seria tan crític com ho és Martí Zuviría perquè considera que “va fer el que va poder i, a sobre, estava envoltant de tants herois que la seva figura queda diluïda i va lluitar en primera línia”.

Segons explica l’escriptor, en tractar-se d’un tema ideològic, “els dos bàndols han intentat manipular la història” i, per a l’autor, el bàndol catalanista va cometre “dos pecats”: el primer, passar de puntetes per la figura d’Antonio de Villaroel, “perquè era un castellà dirigint les tropes catalanes” i el segon, “un error prototípic de voler exaltar els defensors de Barcelona com si fossin guerrers homèrics que no cometien errors, ni tenien febleses”.

Sánchez Piñol afirma que una de les coses que reiteradament descobria en la documentació que estudiava era que una part de les classes dirigents catalanes va continuar fidel a la Generalitat, “no només tenien un comportament botifler sinó que van trair la causa” i això, segons remarca, “destacava encara més el paper heroic del poble català que va dur la iniciativa de la defensa”.

Paral·lelismes actuals

Albert Sánchez Piñol troba “alguns paral·lelismes entre la situació de 1714 i l’actual” com, per exemple, el fet que “van ser les classes populars les que van empènyer cap a la resistència” perquè sabien el que significava el règim borbònic. L’autor fuig del revisionisme històric que indica que els fets de 1714 són cosa “de quatre camperols enganyats pels interessos mesquins de la noblesa catalana” quan, segons afirma “va ser al revés”. Per al novel·lista, “hi ha gent que llegeix el que li interessa, però la perspectiva de Victus és aquesta: explicar les coses dels de sota i des de sota”.

Albert Sánchez Piñol confessa que va haver d’eliminar més de 200 pàgines de la novel·la per donar un ritme narratiu viu al relat. Per això, rescatarà alguns capítols i continuarà amb la vida d’alguns personatges “absolutament apassionant”, com la narració del que li va passar a Martí Zuviría després de l’Onze de setembre.

A més, també s’està treballant perquè Victus es converteixi en una pel·lícula per poder explicar “la història de la lluita d’una gent contra unes tiranies horripilants”.

Segons comenta, la Guerra de Successió Espanyola sí que va ser una pugna entre dinasties però, destaca que ”això només era la superfície, perquè a sota hi havia un conflicte d’alt voltatge i era una pugna entre dos models diferents”, remarcant que a Catalunya “es deia que hi havia un republicanisme monàrquic”.

Un autor que guanya premis i lectors

Albert Sánchez Piñol, llicenciat en Antopologia i especialitzat en Àfrica, va començar redactant enciclopèdies abans de debutar l’any 2000 per via doble, un assaig, i un conte en italià.

Entre els premis rebuts es troba el de Narrrativa curta Molí d'en Xec. L’esclat de Sánchez Piñol serà la seva primera novel.la al 2002: La pell freda guanya premis, com el del Ojo crítico de RNE o és finalista del premi llibreter, però sobretot guanya lectors: s’ha traduït 37 llengües.

Tres anys després es repeteix l’èxit amb una novel.la més complexa: Pandora al Congo, premi Critica Serra d’Or. Al 2008 torna al relat breu, a la faula, al conte amb Tretze tristos tràngols.

I al 2012 es llença a la novel.la històrica però d’una forma gens convencional i amb el gran èxit de crítica i lectors que ha estat Victus, el relat del setge i caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques l’any 1714.

La propera sessió del Cafè amb lletres tindrà lloc el 20 de març. L’escriptora Iolanda Batallé presentarà el llibre Faré tot el que tu vulguis, premi Prudenci Bertrana 2013.